Enxarxats

Sovint converso del Barça amb un periodista-amic que seguia de prop l'actualitat del club durant la dècada dels anys 80 i 90. Fem tertúlia i repassem allò que surt als mitjans. De vegades ens posem nostàlgics i parlem del passat del Barça, de l'època en què exercia. Les històries que m'explica són delicioses per la proximitat que tenia amb els protagonistes. Parlar de tu a tu amb un jugador era habitual. Avui això és impensable per les dificultats d'abordar el futbolista, sovint inaccessible, fins i tot, a la zona mixta. Ara, en comptes d'establir una relació de complicitat amb un jugador, és aconsellable seguir les seves xarxes socials, l'últim maldecap de la directiva del Barça, l'eina 2.0 que ha confirmat l'excessiu distanciament entre la plantilla i els rectors del club. Els periodistes que segueixen el Barça ja s'han acostumat a viure separats dels jugadors. El problema, i greu, és que els directius estiguin també tan allunyats del grup.

Piqué va fer evident els camins diferents pels quals van la junta i l'equip a través de Twitter i Instagram amb el famós 'es queda' fent referència a la possible continuïtat de Neymar. Allò va acabar sent un desig, ja que el brasiler havia aprofitat la boda de Messi per anunciar als pesos pesants del vestidor que marxaria. Ningú de la junta se'n va assabentar. Dimarts, coincidint amb l'anunci de la demanda del Barça contra Neymar, Messi feia conya fotografiant-se amb el seu excompany i penjant la instantània a Instagram. També Piqué, Suárez i Rakitic van retratar-se amb el brasiler. Les fotos evidenciaven, altre cop, que els futbolistes estan als antípodes de la directiva i es podien entendre com una manera de demanar reforços.

Seguint amb les xarxes socials, només li faltava al Barça que la matinada de dilluns a dimarts li pirategessin els comptes de Twitter i Facebook i que s'anunciés l'arribada de Di Maria o que ahir al matí el Burgos en fes mofa publicant per Twitter que havia fitxat Messi. El Barça viu enxarxat i és la riota a casa i fora.

Un dels reptes de Valverde

Ernesto Valverde ja ha trepitjat la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí, les instal·lacions on intentarà engreixar la maquinària del seu Barça. A l'espera de fitxatges, el tècnic extremeny descompta els dies per començar la feina. En la presentació va passar de puntetes sobre els detalls tàctics i es remetia a conèixer el grup, però va demostrar saber bé on arriba: "En aquest club hi ha un denominador comú, el segell Barça, un gran joc col·lectiu amb molts migcampistes. M'hauré d'adaptar i de readaptar. La meva idea serà aprofundir en aquest estil i donar-li una volta més", va dir.

Guardiola va donar excel·lència al futbol de Cruyff amb una fornada de futbolistes irrepetible (Puyol, Xavi, Valdés, Alves, Iniesta, Messi, Piqué...). El Barça de les sis copes va ser la seva obra magna. Tito Vilanova va seguir aquesta estela per aconseguir la Lliga dels 100 punts en el curs 2012/2013 i Luis Enrique va complementar el rondo amb el futbol vertical que li donava el trident (Messi, Luis Suárez i Neymar) per certificar el triplet de la campanya 2014/2015.

Valverde s'asseurà a la banqueta del Camp Nou després d'una temporada dominada pel Madrid, però com escrivia dies enrere, el Barça més inestable dels darrers temps en la Lliga, només va quedar-se a tres punts dels blancs, elogiats per tenir un fons d'armari brutal en contraposició a la segona bateria de futbolistes blaugranes. A Europa les distàncies van ser majors pel gen competitiu del Madrid, que sap adaptar-se a qualsevol tipus de partit i de rival. Un dels reptes de Valverde és, precisament, aquest, que el Barça sigui capaç de convertir-se en camaleònic en segons quin escenari continental per evitar desfetes com les de París o de Torí de la temporada passada. A partir d'un sistema base que ja veurem (4-2-3-1, 4-3-3, 3-4-3...), l'equip ha de saber mutar per sobreviure en les 'emboscades' europees que el Madrid acostuma a gestionar de meravella.

FOTO: Instagram Miguel Ruiz (@miguelruizfcb)

De la inèrcia del triplet a l'ombra d'una moció de censura

Una moció de censura torna a apuntar al Camp Nou. Agustí Benedito, excandidat a la presidència del club, la prepara i calcula que necessitarà unes 16.500 signatures per tirar-la endavant. La gestió de Josep Maria Bartomeu, dofí de Sandro Rosell, està en entredit.

Els mals resultats esportius del curs 2016/2017, amb la Copa del Rei com a únic títol del primer equip de futbol i sense cap triomf continental en les seccions, han alimentat els dubtes sobre la junta directiva actual, però pesen aspectes extraesportius com l'empresonament de l'expresident Rosell, les incògnites sobre el patrocini de Qatar, el 'cas Neymar' i l'acció de responsabilitat contra Joan Laporta i la seva junta directiva. Bartomeu és presoner del seu passat i pot ser víctima de la falta de títols importants en l'última campanya. 

No agrada al soci que el club hagi tingut tant de protagonisme en els jutjats, però l'empipament del culer es multiplica si la pilota no entra i si, a més, això coincideix amb els èxits de l'etern rival. A molts socis no els vinguis amb la relació entre el Barça i els tribunals, amb les xifres de l'operació Neymar o amb tot el que podia comportar l'acció de responsabilitat contra Laporta i els seus companys de directiva. Molts socis avaluen el club per allò que veuen sobre el rectangle de joc. 

Ja hi havia rum-rum al voltant de Bartomeu arran de l'adéu de Rosell, del patrocini de Qatar, del fitxatge de Neymar, de la sanció de la FIFA i de l'acció de responsabilitat en les eleccions del 2015, però l'actual màxim mandatari blaugrana les va guanyar com a tercer president més votat de la història del club, per darrere de Rosell i de Laporta, per la inèrcia del triplet: la Lliga, la Copa i la Champions del primer any de Luis Enrique i del trident.

FOTO: Twitter Agustí Benedito (@agustibenedito)

La lluita contra el canvi de cicle

Al Barça li toca lluitar contra el canvi de cicle que ja pregonen des de Madrid. No excel·leix en el joc el conjunt blanc com ho feien els blaugranes amb Guardiola, però l'ADN competitiu dels de Zidane els ha coronat amb un doblet que no conquerien des de 1958. El Barça ha d'encertar amb els fitxatges per no quedar-se massa enrere de l'estela madridista, com està passant en la secció de bàsquet. Al Camp Nou els toca també agafar la iniciativa en els despatxos, on Florentino Pérez es belluga de meravella.

De missatges encoratjadors per al seguidor culer ja n'han sortit dels dos últims portaveus oficiosos del club. Si Pep Guardiola deia dilluns des del Montanyà que "el Barça sempre torna", Piqué, ahir, amb el seu to habitual, recordava com el Madrid va haver de sortir a celebrar pels carrers de la capital la Copa del Rei del 2011, en ple cicle triomfal del Barça de Guardiola, per tirar aigua al vi dels qui ja veuen un definitiu canvi de cicle.

El Madrid va atropellar la 'Juve' en la segona meitat de la final de Cardiff per alçar la dotzena Copa d'Europa de la seva història i va posar el llaç a una gran temporada. És innegable el gen competitiu del conjunt blanc. L'esperit guanyador li va donar les Champions de Lisboa i Milà contra l'Atlético, dues victòries que confirmaven el seu idil·li amb la màxima competició continental. El 4-1 sobre la 'Juve' ratificava el potencial de l'equip blanc aquesta temporada i posava encara més en entredit les actuacions del Barça contra l'equip de Torí.

Tanmateix, el conjunt blaugrana no està tan lluny del Madrid. La gestió de Zidane en el vestidor del Bernabéu ha estat esplèndida. Podia jugar l'equip A o l'equip B, però els resultats no se'n ressentien. Els elogis s'han multiplicat en referència al fons d'armari del Madrid, sobretot comparant-lo amb el del Barça, que continua vivint de la base que va guanyar l'última Champions a Berlín. Ara bé, aquest Madrid que presumeix de tenir la millor plantilla de la història només va treure tres punts en la Lliga al Barça més dubitatiu dels últims temps. I els blaugranes van conquerir el Bernabéu amb el rei Messi al capdavant en la darrera derrota dels blancs. El repte del Barça és saber tornar a envoltar l'astre argentí de l'ecosistema òptim perquè l'equip recuperi la fiabilitat d'anys enrere. El famós canvi de cicle està en joc. Robert, Bartomeu i companyia tenen feina per armar una bona plantilla per a Valverde.

FOTO: Instagram Miguel Ruiz (@miguelruizfcb)

Quan el Barça beu d'Iniesta

La reaparició d'Iniesta en el clàssic va significar la constatació de la necessitat que el Barça té de poder comptar amb Don Andrés per recuperar la seva identitat. El gol de Sergio Ramos en el minut 90 va tirar per terra les millores que va mostrar el conjunt blaugrana a partir de l'ingrés al partit del manxec. Quan el Barça beu d'Iniesta és més recognoscible. Amb el de Fuentealbilla, els de Luis Enrique van recuperar possessions amb arribada i es van defensar tenint la pilota, el segell característic del millor Barça dels últims anys.

Iniesta va oferir ràpidament línies de passada i va trobar l'esquena de la línia de pressió del Madrid en la medul·lar per ser el suport al qual recórrer per seguir manejant la pilota. Fins i tot André Gomes va millorar el seu nivell oferint-se entre línies a partir de l'entrada del manxec. Ningú domina en el Barça actual el joc de posició com Iniesta, l'interior que dóna sentit a tota la maquinària.

El fi jugador de Fuentealbilla fa d'enllaç perquè l'equip s'ajunti i no s'allargui, perquè el trident no estigui tan lluny de la resta. I Neymar i Messi van tenir dues ocasions per sentenciar el clàssic. És un altre el Barça amb Iniesta. Ho agraeix Busquets, un altre pilar de Luis Enrique que trobava a faltar al manxec. La classe que va donar Iniesta contra el Madrid és l'esperança del seguidor barcelonista perquè l'equip recuperi el segell de manejar els partits a partir del cuir i opti a tot. Està bé que el trident ofereixi a l'equip la possibilitat de ser més directe, però el Barça necessita estar junt per fer córrer al rival i generar espais. I la figura d'Iniesta és primordial en aquest sentit. Amb el de Fuentealbilla encara té sentit el tiquitaca del Barça. El necessita el conjunt blaugrana per seguir amb opcions en la Lliga.

FOTO: Twitter @andresiniesta8

De Cruyff a Luis Enrique

“El cel és un lloc on el Barça marca un gol al Madrid cada minut”. La frase és de Josep Maria Ballarín, que va ser un culer autèntic. L’autor de la reeixida novel·la ‘Mossèn Tronxo’ ja té qui li farà els gols vestit de blaugrana: Johan Cruyff. L'holandès volador va ser l'amo del 14 de l'Holanda dels anys 70, l'única selecció elevada a llegenda sense haver guanyat cap títol. Cruyff la va liderar sobre la gespa amb l'anomenat futbol total.

Johan ens va deixar a les portes d'un cap de setmana sense futbol domèstic, una aturada provocada pels compromisos de seleccions abans que la Lliga es reprengui amb el Barça-Madrid d’aquest dissabte. Quin millor comiat per a Cruyff que un clàssic al Camp Nou? A l'Estadi del barri de Les Corts és on va plantar la llavor del Barça de Guardiola i de Luis Enrique, capaços de seguir i millorar l'obra del mestre.

Futbolista dels bons abans que entrenador, Cruyff va beure de Rinus Michels per donar al barcelonisme una mentalitat guanyadora i un segell perdurable que ha convertit la pilota en l'essència de tot. Només Luis Enrique es permet el luxe de donar el cuir una estona al rival. Ho fa perquè a dalt té tres monstres que devoren adversaris amb summa contundència. Sense Messi, Neymar i Suárez, el Barça actual no es podria fer el mort per guanyar partits a partir dels espais que genera el contrincant. Aquesta és la riquesa que Luis Enrique ha aportat al model basat en la possessió que va instaurar Cruyff. Guardiola hi va posar mètode i Luis Enrique l'ha acabat arrodonint per complementar el rondo amb l'instint depredador dels tres de dalt.

La lluita de Tito, la lluita de molts

Escric aquestes línies mentre a Esport 3 estan recordant la figura de Tito Vilanova. Quan dijous a la tarda un bon amic de Tv3 em va dir que estava greu, em vaig començar a fer l'idea que, malauradament, li quedaven poques hores de vida. En un moment, el Twitter va començar a bullir. Els mitjans de comunicació no en deien res per respecte a la família i al mateix Tito. A la nit ja apareixien informacions sobre una complicació en la patologia que patia l'exentrenador del Barça. Cap a un quart de set de la tarda d'ahir es confirmava la seva mort. El traspàs de Tito Vilanova és la punta de l'iceberg d'una malaltia universal. Jo, tu, un familiar, un amic, un veí... Tots tenim o hem tingut ben a prop persones en lluita contra el càncer. Hi ha qui se'n surt, però, tristament, hi ha molts casos que acaben com el de l'exentrenador del Barça, amb una degradació lenta i continuada.
Tito ens ha deixat a la flor de la vida, amb 45 anys, quan li havia arribat l'oportunitat de ser l'entrenador del primer equip del Barça. Se n'ha anat el segon de bord del millor Barça de la història. Vilanova no va poder triomfar com a jugador de la primera plantilla blaugrana, però en el vessant tècnic es va llaurar el camí treballant per al Palafrugell i per al Terrassa i, sobretot, fent d'ajudant de Guardiola. La marxa del de Santpedor va donar-li la possibilitat d'assumir el lideratge de la banqueta del Barça. Tito va agafar el repte de rellevar Guardiola, malgrat haver començat la lluita contra el càncer mesos enrere. Era l'oportunitat de la seva vida i sempre serà recordat com el tècnic de la Lliga dels 100 punts, el millor registre de la història del Barça, i dels 55 en la primera volta, la millor puntuació en el campionat espanyol a mitja temporada.
Els jugadors del primer equip van utilitzar ahir les xarxes socials per recordar la figura del seu extècnic. Com és natural, el vestidor ha quedat trasbalsat. El Barça juga demà a Vila-real i ja té un motiu més per lluitar fins al final per aquesta Lliga, com va fer Vilanova per la seva vida. Tito ho veurà des d'allà dalt, on també està el meu tiet, víctima l'any passat de la mateixa malaltia. Me l'imagino amb la bufanda blaugrana i de la senyera que portava quan venia a casa a veure els partits del Barça de Tito Vilanova.

FOTO: Miguel Ruiz (FCB)

Oblidem-nos de jugar com el gran Barça de Guardiola

Buff... Des del gener de l'any passat no escrivia al bloc, però avui hi torno per reflexionar sobre l'estil de joc del Barça arran del que es comenta després del clàssic. Deia Ramon Besa a la seva crònica de El País que avança el Barça i tira enrere el Madrid, i parlava Besa de l'interessant capacitat camaleònica del conjunt blaugrana.
És obvi que tots els culers desitjaríem que el Barça jugués com en els millors dies de l'era Guardiola, però aconseguir-ho crec que és missió impossible. Quedem-nos amb el record d'aquell equip, segurament el millor de la història pel seu joc bonic i efectiu a la vegada. El Barça de les sis copes és irrepetible. Qualsevol comparació amb aquella màquina empetiteix totes les propostes actuals. Aquell Barça va ser un equip perfectament engreixat perquè va comptar amb els Puyol, Xavi, Valdés, Alves, Iniesta, Messi, Piqué i companyia en la seva plenitut i amb fam de títols. Els millors anys de la vida futbolística d'aquests jugadors van ajuntar-se amb l'arribada d'un tècnic com Guardiola, que coneixia com ningú la idiosincràcia del club blaugrana. Es van aliniar els astres. Puyol i Xavi –tenien 30 i 28 anys en el primer any del Pep– van aportar la maduresa que necessita qualsevol equip. Valdés, Alves i Iniesta van arrencar l'era Guardiola amb una edat magnífica (26, 25 i 24 anys). I Messi i Piqué personificaven la il·lusió de dos joves sobradament preparats per triomfar al primer equip amb només 21 anys quan van coincidir per primera vegada amb el tècnic de Santpedor. L'argentí menja a part, ja que va explotar amb aquell gran Barça i es va erigir en el símbol de l'equip. Les troballes de Busquets i Pedro, dos jugadors que l'entrenador català coneixia del Barça B, van alimentar l'engranatge del col·lectiu amb altres noms com Eto'o, Henry, Abidal, Mascherano, Touré, Villa o Cesc, que també van tenir un gran protagonisme en l'era Guardiola. La selecció espanyola se'n va aprofitar per viure el seu millor cicle (dues Eurocopes i un Mundial).
El Barça actual té el problema de ser l'hereu d'aquell conjunt. El públic del Camp Nou és del morro fi, però hem de ser conscients que excel·lir com en l'era de Guardiola és impossible. Allò va ser únic. L'estil de jugar a partir de la possessió és irrenunciable, però acarnissar-nos amb el conjunt de Martino quan no excel·leix és excessiu. El futbol actual, a vegades, requereix renunciar a l'estil per sobreviure en les grans cites. Els Puyol, Xavi, Valdés, Alves, Iniesta, Messi, Piqué i companyia van convertir el Barça en el millor equip de la història perquè movien la pilota a una velocitat altíssima. Estaven en els millors anys de les seves carreres i ho podien fer. Recuperar aquell to no és possible per una qüestió natural i, és clar, quan els rivals acumulen 9 o 10 jugadors en defensa, es repeteixen els partits amb múltiples passades a la frontal de l'àrea sense desencallar el marcador. És llei de vida. La frescor física i mental dels Puyol, Xavi, Valdés, Alves, Iniesta, Messi, Piqué i companyia no és la mateixa ara que al 2008.
Ara toca ser camaleònic, com escrivia Ramon Besa, sobretot en els grans partits de la Lliga i de la Champions. Posar Song per intentar recuperar el control del joc, com va fer el Tata durant el Barça-Madrid de dissabte, no ha de ser vist com un heretgia. El Barça ha d'intentar ser el Barça, però apostar pel múscul o per ser més directes en segons quins partits i escenaris és necessari. La papereta la tenen els dirigients blaugranes quan decideixin ser valents i modificar l'actual columna vertebral de l'equip, que continua sent la mateixa que en els millors anys de l'era Guardiola.

El bon inici de l'era Tito

El Barça va fer una demostració de maduresa quan va decidir donar les regnes del primer equip a Tito Vilanova per substituir Guardiola. Va ser l'aposta per la creença en un model que havia convertit el conjunt blaugrana en el millor de la història. La darrera temporada del Barça de Guardiola va ser la menys prolífica en títols i va deixar entreveure símptomes d'esgotament en la competició domèstica amb aquella mala ratxa lluny del Camp Nou que va acabar costant-li la Lliga. El tècnic de Santpedor va dir que ho deixava perquè necessitava omplir el dipòsit pel desgast que suposa asseure's a la banqueta blaugrana. Succeir-lo era un repte difícil. Tito Vilanova va assumir-ho amb naturalitat i ha sabut recuperar el nivell d'aquell equip que regnava a Europa i a la Lliga espanyola. Encara no ha guanyat res, però està en el bon camí.
S'imaginen una situació antagònica respecte al gran rival, és a dir, que fos el Barça l'equip que tingués 16 punts menys que el Madrid a un partit per acabar la primera volta? Que seria de Tito Vilanova en aquest escenari? L'ombra de Guardiola hauria estat massa allargada. Les crítiques s'haurien acarnissat amb el tècnic de Bellcaire d'Empordà. També es discutiria la decisió d'haver apostat per un míster inexpert. I al Camp Nou es viuria l'apocalipsi. És la dictadura dels resultats, la que impera en el món dels futbol.
Afortunadament, el Barça de Tito va tenir el punt de sort per guanyar confiança a còpia de bons resultats i les últimes actuacions de l'equip comencen a reunir els adjectius que tant havien acompanyat el Barça de Guardiola. La filosofia segueix sent la mateixa, el futbol dels blaugranes continua captivant el gran públic i els resultats són immillorables: 17 victòries i un empat en 18 partits de Lliga, pas ferm a la Copa i classificats com a primers de grup per a la fase final de la Champions. Tito Vilanova tenia molt a perdre i poc a guanyar. Les notes són a finals de curs, però arrencar amb fermesa l'etapa post-Guardiola era fonamental perquè l'era Tito pugui progressar sense les urgències i els dubtes propis d'altres èpoques del barcelonisme.

Recorda el meu nom, Leo Messi

Aquell anunci en què Leo Messi xutava una falta i marcava en un dels camps annexos al Miniestadi va ser premonitori. L'argentí es va girar a la càmera i va dir-nos: Recorda el meu nom. Tenia raó. Messi ja és llegenda. Ahir se li va atorgar la quarta Pilota d'Or consecutiva, cosa que mai no havia aconseguit cap futbolista. I només té 25 anys.
L'home dels rècords està marcant una època en el futbol modern per les condicions innates que té per expressar-se amb la pilota cosida a la bota. És un geni. Va donar-se a conèixer al gran públic en un Trofeu Joan Gamper portant de corcoll l'experimentada defensa de la Juventus. Va fer-se un lloc al primer equip del Barça jugant enganxat a la banda dreta per tirar cap al centre i perfilar-se per xutar amb la cama esquerra. I es va convertir en el líder de l'equip quan Guardiola va posar-lo al centre de l'atac i va explotar al màxim les facultats que té per batre els porters rivals. Fer gols s'ha convertit en una rutina per a ell. Va acabar el 2012 firmant-ne 91, una barbaritat, i abans d'acabar la primera volta d'aquesta Lliga en porta 27, tants o més que molts dels jugadors que han aconseguit el trofeu pichichi al final del campionat.
El més impactant de Messi és que millora cada any que passa. Arribarà un punt que li serà impossible seguir engrandint registres, però l'argentí viu tant el futbol que intenta no quedar-se enrere en cap faceta del joc, com per exemple en els llançaments de falta. En l'actualitat és tot un especialista en aquest tipus d'accions, però quan va donar el salt al primer equip no se'l considerava com a tal. En les últimes temporades, coincidint amb la seva consagració definitiva, s'atreveix amb els tirs des del balcó de l'àrea i des de més enllà, pel pal curt i pel pal llarg, per dalt i per baix, amb potència o amb col·locació.
Messi s'ha alimentat del Barça i el Barça s'ha alimentat d'ell. És la combinació perfecta. Fet a La Masia, coneix com ningú l'ADN blaugrana per mesclar-se amb els Iniesta, Xavi, Busquets, Cesc i companyia. De recursos en té per donar i per vendre i els adjectius per definir-lo s'han esgotat. A Cristiano li està passat el mateix que a grans ciclistes que van viure a l'ombra d'Indurain. Els seus registres golejadors també són espectaculars, però Messi els supera.
L'argentí és la icona del millor Barça de la història, l'equip que ha revolucionat el futbol total apadrinat per Johan Cruyff, l'home que va posar la llavor de l'actual equip de Tito Vilanova. Guardiola va millorar la idea de l'holandès amb Messi de figura i Tito li està sabent donar continuïtat també amb l'argentí com a punta de llança.

Foto: www.fcbarcelona.cat

Dues velocitats de futbol

La tarda de Reis va permetre'm empassar-me el partit del Madrid i gaudir amb el joc del Barça. Després de desempaquetar els regals i d'un bon àpat familiar, tocava sessió de sofà i tele. Van guanyar tant el Madrid com el Barça, però el ritme de joc dels uns i dels altres no tenen res a veure. El partit dels blancs va deparar un equip temerós, esperant la Reial Societat a camp contrari, sense tenir la iniciativa i sortint al contracop. És cert que l'expulsió d'Adán va condicionar els de Mourinho, però jugant al Bernabéu se li ha de demanar més al quadre madridista. La proposta de futbol dels blancs segueix sent pobra. És un equip que continua vivint dels errors del rival i que només corre quan pot contraatacar, res de nou. El destí va ser capriciós amb Mourinho, que va tornar a deixar Casillas a la banqueta, però hi va haver de recórrer amb l'expulsió d'Adán. Íker va saltar nerviós a la gespa, com si debutés. És el que ha aconseguit Mourinho buscant-se un problema a la porteria. La Reial Societat va perdre una gran oportunitat de puntuar al Bernabéu.
Quan a les set va començar a rodar la pilota al Camp Nou, el ritme de joc va ser un altre des del primer minut. El Barça en va tenir prou amb mitja hora per endossar tres gols a l'Espanyol i deixar enllestit el derbi. La velocitat amb què va moure la pilota el conjunt blaugrana va fer que els periquitos no poguessin alçar la veu. I això, sense que brillés Messi, més combinatiu que definidor.
Tito va tornar a la banqueta per alinear l'onze de gala, amb tots els petits junts associant-se i Pedro fent desmarcades de ruptura. Iniesta va ballar sobre la pilota tirat al flanc esquerre per l'entrada de Cesc, que no va notar la inactivitat i va trobar espais per tots els racons de l'atac. Seva va ser la jugada personal que va precedir el 2-0. Busquets va tornar a amagar la pilota per donar-li sortida amb passades terminals –com la del 3-0– o amb tocs de continuació en busca de Xavi, que havia estrenat el marcador en aprofitar un servei d'Iniesta.
La pressió avançada del Barça va amargar l'existència a l'Espanyol, incapaç de conservar el cuir, el gran tresor del conjunt de Vilanova. A l'equip blaugrana tothom el vol. Alves i Alba devoren quilòmetres per les bandes i són dos atacants més per deixar encara més desguarnides les defenses rivals. La clau del triomf va ser la velocitat d'execució. De monòlegs barcelonistes n'hem vist molts, però quan la pilota no circula al ritme del d'ahir, els partits se'ls compliquen als homes de Tito Vilanova.

FOTO: www.fcbarcelona.cat

Tres punts al sarró

El Barça ha debutat amb victòria en la Champions 2012/2013. L'Spartak ha estat un rival feixuc que ha obligat els blaugranes a remuntar un 1-2. Al final, dos gols de Messi han capgirat el resultat. L'equip moscovita ha acumulat homes al darrere per minimitzar els espais per on pogués atacar el Barça, res de nou a l'Estadi. Però li ha costat al conjunt blaugrana trobar el ritme de joc que li permetés posar setge contra la porteria rival. El gol de Tello –bona retallada i esplèndid xut amb l'interior del peu dret– feia pensar que facilitaria les coses, però l'Spartak no s'ha apartat del guió que havia dissenyat Emery i ha continuat parapetant-se al darrere per viure de la velocitat d'Emenike en atac. La lesió de Piqué ha fet que Song s'estrenés a la Lliga de Campions amb el Barça com a central. Ha patit el camerunès quan l'han encarat amb velocitat, igual que Mascherano, i així ha arribat l'1-1, que també ha estat producte de la mala sort amb Alves marcant-se en pròpia porta. L'acumulació de jugadors al darrere dels russos demandava un futbol més ràpid del Barça, que no trobava aquesta marxa més i en un contracop de manual ha arribat l'1-2.
Per buscar la remuntada, Tito ha activat la defensa de tres quan l'equip tenia la pilota, amb Mascherano tirat a la dreta i Busquets fent de frontissa entre el mig del camp i l'eix de la defensa. Tito també ha buscat solucions a la banqueta posant en escena Alexis, molt actiu. El 2-2 l'ha fabricat Tello marxant en l'un contra un dins l'àrea i fent la passada enrere cap a Messi. L'argentí ha tornat a aparèixer per fer el 3-2 amb el cap a passada d'Alexis. Aquesta temporada Messi no necessita grans exhibicions per veure porta. Sense brillar, el 10 blaugrana ha marcat dos gols més i ha resultat decisiu novament, com ja va passar en la Lliga al camp de l'Osasuna.
Afortunadament, el gol de l'Spartak ha arribat al minut 58, amb molt de partit per endavant. Tant de temps per jugar-se al Camp Nou és una eternitat per als equips visitants. I així ha estat, ja que el Barça ha estat capaç de tombar el duel sense haver de patir. Deia Tito Vilanova que guanyar el primer compromís de la Champions era importantíssim. El d'avui era un d'aquells partits similars al de qualsevol debut en un Mundial o una Eurocopa. Començar bé, i més jugant a casa, era primordial. Messi ha fet els dos gols determinants, però avui qui ha brillat més ha estat Tello, que continua responent a la confiança de Tito Vilanova amb bones actuacions. Un gol i una assistència resumeixen l'esplèndid partit de l'extrem blaugrana. En l'altre partit del grup el Celtic i el Benfica han empatat sense gols a Escòcia.

FOTO: Efe - www.sport.es

I Cesc?

Quan tota l'atenció de la tornada de la Supercopa estava a la gespa, el realitzador va punxar durant un parell de segons un primer pla de Cesc a la banqueta. Feia cara de circumstàncies. Del futbolista d'Arenys a penes se n'han tingut notícies en aquest principi de temporada. Titular en les dues primeres jornades de Lliga, va ser substituït tant al Camp Nou (minut 58 del Barça-Reial Societat), com al Reyno de Navarra (minut 62 de l'Osasuna-Barça). A la Supercopa ha tingut un paper molt secundari. Va jugar els darrers vuit minuts del clàssic del Camp Nou i no va participar del duel decisiu al Bernabéu. La temporada passada Cesc va marcar en els dos primers partits de Lliga com a blaugrana i va signar una primera fase de la temporada espectacular. La seva estrella es va anar apagant a mesura que avançava la campanya i només va tornar a brillar durant l'Eurocopa.
Quin paper jugarà Cesc aquest curs? Vagi per endavant que sóc un defensor de Cesc –els articles al bloc ho demostren–, però la gran particularitat del futbolista d'Arenys és que no se'l pot encasellar en una posició clara. No és un clon de Xavi ni d'Iniesta ni de Busquets ni de Thiago. Cesc és Cesc, però no sé si qualificar-lo de mitjapunta, interior o segona punta. L'únic que tinc clar és que com més a prop de l'àrea jugui, millor. Cesc va començar a brillar ben aviat la temporada passada. En el primer partit de Lliga al Camp Nou –golejada al Vila-real– Guardiola es va inventar la defensa de tres i Cesc va jugar a prop de Messi per començar a rendibilitzar el seu fitxatge. Va fer un gol i va repetir en la jornada següent a Anoeta. Tothom va recordar que Messi i Cesc ja havien coincidit al cadet del Barça i que l'associació que tenien de petits es reproduïa al Camp Nou. Segurament, una de les raons de la defensa de tres de Guardiola va sostenir-se en la possibilitat de donar entrada a Cesc a prop de l'àrea. Amb Messi i ell era com jugar amb dos 9 mentiders. De moment, Tito Vilanova està jugant amb una defensa de quatre i Cesc actua d'interior, des d'on té menys arribada. Podria jugar tota la temporada en aquesta posició complint sense estridències, però allunyat de la zona de perill perd la seva essència.
A la selecció espanyola, Cesc tampoc ha estat titular indiscutible. A l'Eurocopa d'Àustria i al Mundial de Sud-Àfrica va ser un dels primers recanvis i en l'última Eurocopa es va beneficiar de la lesió de Villa per jugar més vegades de sortida. Del Bosque el va ubicar de fals 9 i va obrir aquell debat de si la selecció havia de jugar com el Barça. Si al conjunt blaugrana no estigués Messi, podria fer la funció de 9 mentider, però l'argentí és insubstituïble.
Quin rol tindrà Cesc en el Barça de Tito? Se'l pot apropar més a l'àrea amb una defensa de quatre? Ahir al vespre ja tenia pensat parlar avui sobre Cesc i vaig demanar opinió al meu germà, un altre malalt de futbol. La resposta em va agradar. En un 4-3-3 se'l podria ubicar de fals extrem, amb tendència a tirar cap a l'eix de l'atac i deixant que el lateral de la seva banda es pugui desdoblar per aportar profunditat. La condició és que l'altre lateral sigui menys atrevit per tal d'equilibrar l'equip en defensa. Agafant el motlle de l'onze inicial del Bernabéu, podrien jugar a dalt Cesc, Messi i Pedro. El sacrificat seria Alexis, però quan Villa estigui al cent per cent, Tito Vilanova tindrà una nova alternativa. Les opcions són variades. La paraula la té l'entrenador.

La Supercopa dels alts i baixos

El Barça va pagar una fragilitat defensiva desconeguda amb la pèrdua de la Supercopa al Santiago Bernabéu. Va ser el torneig dels alts i baixos, començant pel partit del Camp Nou i acabant ahir amb el duel decisiu al coliseu blanc. La setmana passada el Barça va fer un bon primer temps a l'Estadi sense trobar el gol i el Madrid va marcar a la represa en la primera rematada que va fer. La resposta dels blaugranes va ser contundent: Tres gols seguits per capgirar el marcador i una oportunitat clara per fer el 4-1. Durant uns minuts el Madrid va estar KO i la parada de Casillas a Messi en el possible 4-1 va ser l'inici de la jugada del 3-2, aquella en què Adriano va cedir el cuir a Valdés i el porter va voler driblar Di María al límit de l'àrea petita. Valdés donava vida al Madrid.
Els alts i baixos van continuar ahir al Bernabéu. La posada en escena del Barça va ser bona. L'equip va tocar bé la pilota per dominar els primers compassos del matx, però aviat el Madrid va trobar un filó a l'eix de la defensa blaugrana i dues pilotades amb poc sentit, sobretot la primera, van derivar en els gols d'Higuaín i Ronaldo. El partit gairebé perfecte que Macherano i Piqué havien fet en l'anada al Camp Nou va quedar en una anècdota amb dues errades clamoroses. A partir d'aquest moment, el Barça va fregar el KO, igual que el Madrid després del 3-1 de set dies abans. L'expulsió d'Adriano va fer més gran la ferida dels blaugranes. Macherano i Piqué no tancaven bé pel centre i Busquets deambulava sense fer ajudes ni recuperar pilotes en un dels seus pitjors partits. Tito Vilanova va haver de sacrificar Alexis per donar entrada a Montoya i recuperar una defensa de quatre, però fins després del descans l'equip no es va assentar. Abans havia aparegut Valdés per evitar la golejada i Messi va posar-hi picant amb el 2-1, un gol de falta magistral. Al Barça li va faltar intensitat i va estar a punt de pagar-ho amb una pallissa. No seria just acarnissar-se amb els laterals, primer Alba i Adriano i després Alba i Montoya. Dir que es troba a faltar Abidal a aquestes alçades de la pretemporada és ser oportunista. Recorden el partit del francès en l'anada de la Supercopa passada al mateix Bernabéu? Les va passar magres traient la pilota. Ahir els problemes van començar des d'abans del xiulet inicial amb la baixa de darrera hora de Dani Alves, però això tampoc explica la poca tensió dels blaugranes fins ben entrat el primer temps.
Afortunadament, el Barça de la segona meitat va tornar a semblar-se a l'equip dels darrers anys. A partir d'un 4-4-1, l'equip va ajuntar línies per passar-se la pilota com en d'altres ocasions al Bernabéu i el 'canguelo' es va apoderar de la graderia. Pedro, immens, va acaronar dues vegades el segon gol i Vilanova va acabar rellevant Busquets pel debutant Song, que va jugar fàcil. El Madrid va recular contra un Barça amb 10 i no ho va pagar perquè un xut de rosca de Messi a les acaballes del partit va anar fora per poc. Els blancs només van donar senyals de vida en atac quan el Barça va flaquejar físicament i anímicament. Aleshores es va produir aquella rematada d'Higuaín al pal.
La Supercopa torna a posar en evidència la igualtat entre els dos equips, cadascún amb les seves armes. L'altra conclusió és que el Madrid viu més de les errades del Barça que no pas a l'inversa. Corregir-ho serà fonamental per als homes de Vilanova en els pròxims clàssics. Fallar en accions evitables contra el Madrid és donar massa opcions a l'equip del futbol actual que es desplega millor i amb més rapidesa. Viuen d'això el blancs i el Barça ho hauria d'assimilar en els duels directes.

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat

Tendències

Les diferències que, segurament, al final de la Lliga hi haurà entre el Barça i el Madrid i la resta d'equips no es veuen en aquest principi del campionat. Ahir els blaugranes van patir per vèncer al Reyno de Navarra i els blancs van perdre al feu del Getafe. Cap dels dos grans va estar fi. El Barça va haver de remuntar un gol de Llorente. Al primer temps va fer mèrits per empatar, però va fallar en la rematada, sobretot Iniesta, espès en els metres finals. L'equip va perdre identitat en la segona meitat perquè no va aconseguir conviure amb la pilota, però va exhibir contundència per capgirar el resultat amb dos gols de Messi, que no havia aparegut gaire. La remuntada del Barça va coincidir amb l'entrada de Xavi.
Al Madrid li va passar el contrari. Va marcar primer –gol d'Higuaín–, però un cop de cap de Valera i una rematada de Barrada van donar el triomf al Getafe. Amb un Ronaldo novament apagat, Mourinho va acumular davanters (Higuaín, Benzema, Morata) sense trobar la fórmula de la victòria. Al Madrid no li prova tenir la pilota per mastegar les jugades. Va tenir el Getafe tancat, però va morir en un contracop.
La tendència de la temporada passada va ser contrària en la jornada d'ahir. Partits com el del Reyno de Navarra se li ennuegaven al Barça i duels com el de Getafe els resolia bé el Madrid. Així es va anar decantant la Lliga en favor dels blancs fins al punt que el Barça va intentar entregar-se al màxim a una remuntada que va ser impossible.
Els blaugranes treuen cinc punts als blancs en només dues jornades, però seria una temeritat enterrar el Madrid. Els dos equips es veuen les cares dimecres en la tornada de la final de la Supercopa. Els dubtes que genera el conjunt de Mourinho es posaran a prova contra l'etern rival en la conquesta del primer títol de la temporada. La tendència amb la qual el Barça afronta el partit és millor que la dels blancs. S'imaginen un inici de Lliga com el del Madrid al Camp Nou en el primer any després de Guardiola?

FOTO: www.fcbarcelona.cat

Valdés dóna vida al Madrid

Víctor Valdés va donar vida al Madrid en l'anada de la Supercopa intentant driblar Di María al límit de l'àrea petita. Va ser una temeritat que deixa oberta l'eliminatòria per al partit de la setmana que ve al Santiago Bernabéu. L'excès de confiança va jugar una mala passada a Valdés en l'epíleg d'un duel que no va deparar variacions entre els estils de joc de blaugranes i blancs. El Barça segueix sent l'únic equip que proposa futbol en els clàssics. El Madrid va tornar a jugar replegat, sobretot al primer temps, amb Ronaldo i Callejón, els seus dos homes de banda més ofensius, jugant molta estona de mig camp cap enrere. Els blancs van viure del contracop i es van trobar un gol en un córner i l'altre per l'errada de Valdés.

El Barça encara ha d'engreixar la maquinària per ser més fluïd, però Tito Vilanova manté el llibre d'estil de Guardiola, amb la possessió de la pilota com la principal eina per perforar l'àrea rival. El Madrid va acumular homes al darrere i el Barça es va equivocar quan va voler entrar pel mig aprofitant Messi. És l'error que va condemnar-lo l'any passat contra el Chelsea en les semifinals de la Champions al Camp Nou. Només Iniesta va ser capaç d'eliminar rivals allà on fos per la capacitat que té de bellugar-se entre línies amb la pilota enganxada a la bota, com si ballés sobre ella. Com en el nou anunci de Nike, el de Fuentealbilla va moure els fils de l'equip perquè el Barça capgirés el gol inicial de Ronaldo, molt apagat. Marcar tan ràpid (passada de Macherano, desmarcada de Pedro –fora de joc per mil·límetres– i gol del canari) després del 0-1 dels blancs va ser determinant perquè el conjunt blaugrana reaccionés. El Madrid es va animar amb el seu gol, però quan va obrir línies va quedar a mercè del Barça. Els blaugranes van acabar guanyant gràcies al penal convertit per Messi (Sergio Ramos va escombrar Iniesta) i al 3-1 de Xavi, magnífic en la definició. Messi va tenir a les seves botes el 4-1 i la sentència de la Supercopa, però Casillas va evitar el gol i en la següent jugada Di María va prendre la cartera a Valdés per deixar l'eliminatòria a l'aire. 

'Barça-Mercato': Les meves preferències

Amb l'Eurocopa a punt de començar, però amb les Lligues i les competicions continentals de clubs finalitzades, és l'hora dels fitxatges. La rumorologia i les especulacions estan a l'ordre del dia en tots els diaris esportius.
Que si aquest interessa al Barça, que si el seu preu és car, que si s'ha de fitxar un central...
Dia sí, dia també surten noms per enfortir l'equip blaugrana i acabar de donar forma al primer projecte de Tito Vilanova. Qui fitxarieu vosaltres?  A continuació, us detallo les meves preferències.
El nom que, ara per ara, la majoria de mitjans situen més a prop del Barça és Jordi Alba, el lateral esquerre del València que va passar per La Masia. Sense Abidal –tant debó pogués tornar a jugar–, l'únic lateral esquerre en nòmina és Adriano, que ha fet un darrer tram de temporada molt digne. Tanmateix, reforçar el lateral esquerre és necessari i Alba té ADN Barça. L'opció de reciclar Muniesa també s'hauria de contemplar com a fons d'armari.
Reforçar la posició de central genera debat. El nom que més ha sonat és Thiago Silva, central del Milan, però el seu preu (40 milions d'euros) és excessiu. Si m'hagués de rascar la butxaca amb un home que pugui competir amb Mascherano, Piqué i Puyol, apostaria per Javi Martínez, que pot ser una solució tant per a l'eix de la defensa com per al mig del camp. Portar el jugador basc pot costar també uns 40 milions d'euros, però tens futbolista per a molt de temps, ja que farà 24 anys al setembre. Si el club considera que el preu és excessiu, me la jugaria amb Bartra. Avui Mundo Deportivo parla de la possibilitat d'anar a buscar un central amb projecció –Subotic (Borussia Dortmund) o Vermaelen (Arsenal), per citar-ne dos– a l'estranger. Ara bé, cal fitxar un jugador d'aquest tipus sabent que, d'entrada, estarà per darrere de Puyol, Piqué i Mascherano? Des d'aquest punt de vista, seguiria apostant per Bartra. La posició de central a Can Barça demanda moltes coses.
El mig camp el tenim ple. La sala de màquines blaugrana és la millor del món i no cal tocar-la. A dalt, el retorn de Villa (sóc un gran defensor de l'asturià) ha d'aportar gol i la recuperació de la millor versió de Pedro també ha d'enfortir l'estadística de cara a la porteria contrària. La meva preferència a la davantera és un punta amb el perfil Larsson. I m'agraden els noms que han sortit a Mundo Deportivo aquesta setmana: Klose, Diego Milito, Forlán i Kanouté. Ha de ser un jugador que arribi al Camp Nou sabent que tindrà un rol secundari, però que estarà al millor equip. L'opció Neymar entraria en escena l'estiu que ve.

Recordant Manolo Preciado

L'entrenador Manolo Preciado ha mort de manera sobtada d'un infart la passada matinada als 54 anys. Me n'he assabentat aquest matí pel Facebook i la notícia m'ha deixat un mal cos terrible, com si el conegués de tota la vida.
Crec que és una sensació que hem tingut molts. Les xarxes socials se n'han fet ressó amb múltiples missatges de condol de gent anònima, periodistes i professionals, tant del futbol com d'altres disciplines esportives.
Ha mort més que un entrenador. Un tipus entranyable, valent, lluitador, directe, compromès amb la vida i amb la seva feina, planer, humil, treballador... Demà havia de ser presentat com a nou entrenador del Vila-real amb l'objectiu de retornar el Submarí groc a la Primera Divisió, però ja no el veurem més assegut en una banqueta, transmetent ordres als seus jugadors o atenent els mitjans de comunicació amb el to sincer que el caracteritzava. Bregat a Tercera Divisió, Segona B i Segona A, Preciado ja havia ascendit a Primera amb el Llevant i l'Sporting.
El tècnic cantàbric es va aferrar a la vida pel seu tarannà enèrgic i optimista, malgrat perdre en poc temps la seva dona, un fill i el seu pare. "La vida m'ha colpejat fort. Podia haver-me fet vulnerable i haver-me disparat un tret, o podia mirar el cel i créixer. Prefereixo la segona opció", va arribar a dir Preciado davant tants revesos. Ens ha deixat un entrenador carismàtic, un individu que es feia escoltar per la manera com parlava de futbol i de la vida.

La metàfora del 14

Cercle tancat. Guardiola va posar el punt final a la seva etapa com a entrenador del Barça amb el catorzè títol de la seva era. Els jugadors no el van decebre. Sabien que el millor comiat que es mereixia el tècnic de Santpedor era una victòria. Van anar per feina des del primer minut i van desactivar un Athlètic fos perquè la temporada se li ha fet llarga. Hi havia el dubte de saber com jugaria el Barça després de tants dies sense competir, però la primera cavalcada de Messi amb un xut marca de la casa només començar el partit, va ser la millor demostració que els blaugranes no volien donar cap opció als homes de Bielsa. L'alta pressió de l'equip va traduir-se en tres gols en 25 minuts que van deixar la final enllestida. Va ser la millor manera de resumir els signes d'identitat de l'era Guardiola, amb tots els jugadors endollats des del xiulet inicial per amargar l'existència a l'Athlètic i combinar encert de cara al gol amb un futbol veloç i precís. Pedro va recordar el de les grans ocasions i Messi va tornar a aparèixer en una gran final.
La victòria va tancar el cercle que va començar a dibuixar-se la nit del 13 de maig del 2009 a Mestalla amb la Copa del Rei conquerida a costa, precisament, de l'Athlètic. Aquell primer títol del Barça amb Guardiola a la banqueta va ser l'inici de l'era més triomfant del club. Avui, 14 títols després, només podem posar-nos dempeus i tirar la mirada enrere per adonar-nos que som uns privilegiats pel molt que ens ha fet gaudir aquest equip. Les 14 sardanes triomfants evoquen el dorsal de Johan Cruyff, l'home que va posar la llavor del Barça actual, el geni del qual Guardiola va aprendre molt del que ha sabut transmetre des de la banqueta. El prestigiós diari francès L'Equipe va exhibir un muntatge fa unes setmanes amb una fotografia que mostrava el 14 de Cruyff, el 4 de Guardiola i el 10 de Messi per il·lustrar l'evolució del Barça en els últims temps. L'holandès volador, el 14 d'Holanda, va portar al Camp Nou una manera d'entendre el futbol que Guardiola ha millorat, en gran part, gràcies al concurs de Messi, segurament el millor jugador de tots els temps. Avui toca festa al Camp Nou per recordar aquests 14 títols i donar l'adéu definitiu al tècnic de Santpedor. Gràcies Pep.


FOTO: L'Equipe

Que rodi la pilota

Tants dies sense partits del Barça han fet que la final de Copa d'aquesta nit sigui un pèl estranya. Poc s'ha parlat de futbol. Entre l'excursió del rei a Botswana, les declaracions fora de lloc d'Esperanza Aguirre, l'irresponsable autorització d'una manifestació falangista o els comentaris al voltant de l'inevitable xiulada a l'himne espanyol, el futbol ha quedat en un segon terme. Afortunadament, a les 10 de la nit començarà a rodar la pilota i el Barça i l'Athlètic buscaran tancar la temporada amb un títol. Els blaugranes volen dedicar-lo a Guardiola. Els blanc-i-vermells intentaran culminar la feina que Marcelo Bielsa ha fet durant tot l'any a Lezama. S'enfrontaran dos equips que aposten pel futbol autèntic, dos tècnics que s'admiren, dues aficions amb una cultura de país molt similar.
Sovint s'ha dit que el Barça de Guardiola s'entrena jugant. Ara porta molts dies sense disputar un partit i és difícil saber quin to tindrà. La versió que veurem de l'Athlètic també és una incògnita. Capaç d'enlluernar el vell continent amb exhibicions a l'Europa League –va ser memorable el seu partit a Old Trafford–, a la Lliga es va acabar apagant per l'exigència física d'una temporada que se li ha fet llarga. Bielsa ha espremut tant els seus homes que ha fet la sensació que han arribat a la recta final del curs amb el pilot de la benzina encès, però això no treu mèrit a la tasca del tècnic argentí, capaç de mantenir els valors del l'Athlètic amb un futbol valent i entregat a la causa.
Sentimentalment, no es pot parlar de la final sense fer referència al darrer partit de Guardiola com a míster blaugrana. El tècnic de Santpedor deu haver baixat al soterrani del Camp Nou per última vegada buscant la fórmula de la victòria i els jugadors saben que la millor manera d'acomiadar-lo és lliurar-li el trofeu, el primer que va aixecar quan es va fer càrrec del primer equip. Els blaugranes volen tancar el cercle que van obrir la nit del 13 de maig de 2009 a Mestalla amb aquella Copa del Rei conquerida, precisament, a costa de l'Athlètic. Que rodi la pilota.