Buff... Des del gener de l'any passat no escrivia al bloc, però avui hi torno per reflexionar sobre l'estil de joc del Barça arran del que es comenta després del clàssic. Deia Ramon Besa a la seva crònica de El País que avança el Barça i tira enrere el Madrid, i parlava Besa de l'interessant capacitat camaleònica del conjunt blaugrana.És obvi que tots els culers desitjaríem que el Barça jugués com en els millors dies de l'era Guardiola, però aconseguir-ho crec que és missió impossible. Quedem-nos amb el record d'aquell equip, segurament el millor de la història pel seu joc bonic i efectiu a la vegada. El Barça de les sis copes és irrepetible. Qualsevol comparació amb aquella màquina empetiteix totes les propostes actuals. Aquell Barça va ser un equip perfectament engreixat perquè va comptar amb els Puyol, Xavi, Valdés, Alves, Iniesta, Messi, Piqué i companyia en la seva plenitut i amb fam de títols. Els millors anys de la vida futbolística d'aquests jugadors van ajuntar-se amb l'arribada d'un tècnic com Guardiola, que coneixia com ningú la idiosincràcia del club blaugrana. Es van aliniar els astres. Puyol i Xavi –tenien 30 i 28 anys en el primer any del Pep– van aportar la maduresa que necessita qualsevol equip. Valdés, Alves i Iniesta van arrencar l'era Guardiola amb una edat magnífica (26, 25 i 24 anys). I Messi i Piqué personificaven la il·lusió de dos joves sobradament preparats per triomfar al primer equip amb només 21 anys quan van coincidir per primera vegada amb el tècnic de Santpedor. L'argentí menja a part, ja que va explotar amb aquell gran Barça i es va erigir en el símbol de l'equip. Les troballes de Busquets i Pedro, dos jugadors que l'entrenador català coneixia del Barça B, van alimentar l'engranatge del col·lectiu amb altres noms com Eto'o, Henry, Abidal, Mascherano, Touré, Villa o Cesc, que també van tenir un gran protagonisme en l'era Guardiola. La selecció espanyola se'n va aprofitar per viure el seu millor cicle (dues Eurocopes i un Mundial).
El Barça actual té el problema de ser l'hereu d'aquell conjunt. El públic del Camp Nou és del morro fi, però hem de ser conscients que excel·lir com en l'era de Guardiola és impossible. Allò va ser únic. L'estil de jugar a partir de la possessió és irrenunciable, però acarnissar-nos amb el conjunt de Martino quan no excel·leix és excessiu. El futbol actual, a vegades, requereix renunciar a l'estil per sobreviure en les grans cites. Els Puyol, Xavi, Valdés, Alves, Iniesta, Messi, Piqué i companyia van convertir el Barça en el millor equip de la història perquè movien la pilota a una velocitat altíssima. Estaven en els millors anys de les seves carreres i ho podien fer. Recuperar aquell to no és possible per una qüestió natural i, és clar, quan els rivals acumulen 9 o 10 jugadors en defensa, es repeteixen els partits amb múltiples passades a la frontal de l'àrea sense desencallar el marcador. És llei de vida. La frescor física i mental dels Puyol, Xavi, Valdés, Alves, Iniesta, Messi, Piqué i companyia no és la mateixa ara que al 2008.
Ara toca ser camaleònic, com escrivia Ramon Besa, sobretot en els grans partits de la Lliga i de la Champions. Posar Song per intentar recuperar el control del joc, com va fer el Tata durant el Barça-Madrid de dissabte, no ha de ser vist com un heretgia. El Barça ha d'intentar ser el Barça, però apostar pel múscul o per ser més directes en segons quins partits i escenaris és necessari. La papereta la tenen els dirigients blaugranes quan decideixin ser valents i modificar l'actual columna vertebral de l'equip, que continua sent la mateixa que en els millors anys de l'era Guardiola.
