La lluita de Tito, la lluita de molts

Escric aquestes línies mentre a Esport 3 estan recordant la figura de Tito Vilanova. Quan dijous a la tarda un bon amic de Tv3 em va dir que estava greu, em vaig començar a fer l'idea que, malauradament, li quedaven poques hores de vida. En un moment, el Twitter va començar a bullir. Els mitjans de comunicació no en deien res per respecte a la família i al mateix Tito. A la nit ja apareixien informacions sobre una complicació en la patologia que patia l'exentrenador del Barça. Cap a un quart de set de la tarda d'ahir es confirmava la seva mort. El traspàs de Tito Vilanova és la punta de l'iceberg d'una malaltia universal. Jo, tu, un familiar, un amic, un veí... Tots tenim o hem tingut ben a prop persones en lluita contra el càncer. Hi ha qui se'n surt, però, tristament, hi ha molts casos que acaben com el de l'exentrenador del Barça, amb una degradació lenta i continuada.
Tito ens ha deixat a la flor de la vida, amb 45 anys, quan li havia arribat l'oportunitat de ser l'entrenador del primer equip del Barça. Se n'ha anat el segon de bord del millor Barça de la història. Vilanova no va poder triomfar com a jugador de la primera plantilla blaugrana, però en el vessant tècnic es va llaurar el camí treballant per al Palafrugell i per al Terrassa i, sobretot, fent d'ajudant de Guardiola. La marxa del de Santpedor va donar-li la possibilitat d'assumir el lideratge de la banqueta del Barça. Tito va agafar el repte de rellevar Guardiola, malgrat haver començat la lluita contra el càncer mesos enrere. Era l'oportunitat de la seva vida i sempre serà recordat com el tècnic de la Lliga dels 100 punts, el millor registre de la història del Barça, i dels 55 en la primera volta, la millor puntuació en el campionat espanyol a mitja temporada.
Els jugadors del primer equip van utilitzar ahir les xarxes socials per recordar la figura del seu extècnic. Com és natural, el vestidor ha quedat trasbalsat. El Barça juga demà a Vila-real i ja té un motiu més per lluitar fins al final per aquesta Lliga, com va fer Vilanova per la seva vida. Tito ho veurà des d'allà dalt, on també està el meu tiet, víctima l'any passat de la mateixa malaltia. Me l'imagino amb la bufanda blaugrana i de la senyera que portava quan venia a casa a veure els partits del Barça de Tito Vilanova.

FOTO: Miguel Ruiz (FCB)

Oblidem-nos de jugar com el gran Barça de Guardiola

Buff... Des del gener de l'any passat no escrivia al bloc, però avui hi torno per reflexionar sobre l'estil de joc del Barça arran del que es comenta després del clàssic. Deia Ramon Besa a la seva crònica de El País que avança el Barça i tira enrere el Madrid, i parlava Besa de l'interessant capacitat camaleònica del conjunt blaugrana.
És obvi que tots els culers desitjaríem que el Barça jugués com en els millors dies de l'era Guardiola, però aconseguir-ho crec que és missió impossible. Quedem-nos amb el record d'aquell equip, segurament el millor de la història pel seu joc bonic i efectiu a la vegada. El Barça de les sis copes és irrepetible. Qualsevol comparació amb aquella màquina empetiteix totes les propostes actuals. Aquell Barça va ser un equip perfectament engreixat perquè va comptar amb els Puyol, Xavi, Valdés, Alves, Iniesta, Messi, Piqué i companyia en la seva plenitut i amb fam de títols. Els millors anys de la vida futbolística d'aquests jugadors van ajuntar-se amb l'arribada d'un tècnic com Guardiola, que coneixia com ningú la idiosincràcia del club blaugrana. Es van aliniar els astres. Puyol i Xavi –tenien 30 i 28 anys en el primer any del Pep– van aportar la maduresa que necessita qualsevol equip. Valdés, Alves i Iniesta van arrencar l'era Guardiola amb una edat magnífica (26, 25 i 24 anys). I Messi i Piqué personificaven la il·lusió de dos joves sobradament preparats per triomfar al primer equip amb només 21 anys quan van coincidir per primera vegada amb el tècnic de Santpedor. L'argentí menja a part, ja que va explotar amb aquell gran Barça i es va erigir en el símbol de l'equip. Les troballes de Busquets i Pedro, dos jugadors que l'entrenador català coneixia del Barça B, van alimentar l'engranatge del col·lectiu amb altres noms com Eto'o, Henry, Abidal, Mascherano, Touré, Villa o Cesc, que també van tenir un gran protagonisme en l'era Guardiola. La selecció espanyola se'n va aprofitar per viure el seu millor cicle (dues Eurocopes i un Mundial).
El Barça actual té el problema de ser l'hereu d'aquell conjunt. El públic del Camp Nou és del morro fi, però hem de ser conscients que excel·lir com en l'era de Guardiola és impossible. Allò va ser únic. L'estil de jugar a partir de la possessió és irrenunciable, però acarnissar-nos amb el conjunt de Martino quan no excel·leix és excessiu. El futbol actual, a vegades, requereix renunciar a l'estil per sobreviure en les grans cites. Els Puyol, Xavi, Valdés, Alves, Iniesta, Messi, Piqué i companyia van convertir el Barça en el millor equip de la història perquè movien la pilota a una velocitat altíssima. Estaven en els millors anys de les seves carreres i ho podien fer. Recuperar aquell to no és possible per una qüestió natural i, és clar, quan els rivals acumulen 9 o 10 jugadors en defensa, es repeteixen els partits amb múltiples passades a la frontal de l'àrea sense desencallar el marcador. És llei de vida. La frescor física i mental dels Puyol, Xavi, Valdés, Alves, Iniesta, Messi, Piqué i companyia no és la mateixa ara que al 2008.
Ara toca ser camaleònic, com escrivia Ramon Besa, sobretot en els grans partits de la Lliga i de la Champions. Posar Song per intentar recuperar el control del joc, com va fer el Tata durant el Barça-Madrid de dissabte, no ha de ser vist com un heretgia. El Barça ha d'intentar ser el Barça, però apostar pel múscul o per ser més directes en segons quins partits i escenaris és necessari. La papereta la tenen els dirigients blaugranes quan decideixin ser valents i modificar l'actual columna vertebral de l'equip, que continua sent la mateixa que en els millors anys de l'era Guardiola.

El bon inici de l'era Tito

El Barça va fer una demostració de maduresa quan va decidir donar les regnes del primer equip a Tito Vilanova per substituir Guardiola. Va ser l'aposta per la creença en un model que havia convertit el conjunt blaugrana en el millor de la història. La darrera temporada del Barça de Guardiola va ser la menys prolífica en títols i va deixar entreveure símptomes d'esgotament en la competició domèstica amb aquella mala ratxa lluny del Camp Nou que va acabar costant-li la Lliga. El tècnic de Santpedor va dir que ho deixava perquè necessitava omplir el dipòsit pel desgast que suposa asseure's a la banqueta blaugrana. Succeir-lo era un repte difícil. Tito Vilanova va assumir-ho amb naturalitat i ha sabut recuperar el nivell d'aquell equip que regnava a Europa i a la Lliga espanyola. Encara no ha guanyat res, però està en el bon camí.
S'imaginen una situació antagònica respecte al gran rival, és a dir, que fos el Barça l'equip que tingués 16 punts menys que el Madrid a un partit per acabar la primera volta? Que seria de Tito Vilanova en aquest escenari? L'ombra de Guardiola hauria estat massa allargada. Les crítiques s'haurien acarnissat amb el tècnic de Bellcaire d'Empordà. També es discutiria la decisió d'haver apostat per un míster inexpert. I al Camp Nou es viuria l'apocalipsi. És la dictadura dels resultats, la que impera en el món dels futbol.
Afortunadament, el Barça de Tito va tenir el punt de sort per guanyar confiança a còpia de bons resultats i les últimes actuacions de l'equip comencen a reunir els adjectius que tant havien acompanyat el Barça de Guardiola. La filosofia segueix sent la mateixa, el futbol dels blaugranes continua captivant el gran públic i els resultats són immillorables: 17 victòries i un empat en 18 partits de Lliga, pas ferm a la Copa i classificats com a primers de grup per a la fase final de la Champions. Tito Vilanova tenia molt a perdre i poc a guanyar. Les notes són a finals de curs, però arrencar amb fermesa l'etapa post-Guardiola era fonamental perquè l'era Tito pugui progressar sense les urgències i els dubtes propis d'altres èpoques del barcelonisme.

Dues velocitats de futbol

La tarda de Reis va permetre'm empassar-me el partit del Madrid i gaudir amb el joc del Barça. Després de desempaquetar els regals i d'un bon àpat familiar, tocava sessió de sofà i tele. Van guanyar tant el Madrid com el Barça, però el ritme de joc dels uns i dels altres no tenen res a veure. El partit dels blancs va deparar un equip temerós, esperant la Reial Societat a camp contrari, sense tenir la iniciativa i sortint al contracop. És cert que l'expulsió d'Adán va condicionar els de Mourinho, però jugant al Bernabéu se li ha de demanar més al quadre madridista. La proposta de futbol dels blancs segueix sent pobra. És un equip que continua vivint dels errors del rival i que només corre quan pot contraatacar, res de nou. El destí va ser capriciós amb Mourinho, que va tornar a deixar Casillas a la banqueta, però hi va haver de recórrer amb l'expulsió d'Adán. Íker va saltar nerviós a la gespa, com si debutés. És el que ha aconseguit Mourinho buscant-se un problema a la porteria. La Reial Societat va perdre una gran oportunitat de puntuar al Bernabéu.
Quan a les set va començar a rodar la pilota al Camp Nou, el ritme de joc va ser un altre des del primer minut. El Barça en va tenir prou amb mitja hora per endossar tres gols a l'Espanyol i deixar enllestit el derbi. La velocitat amb què va moure la pilota el conjunt blaugrana va fer que els periquitos no poguessin alçar la veu. I això, sense que brillés Messi, més combinatiu que definidor.
Tito va tornar a la banqueta per alinear l'onze de gala, amb tots els petits junts associant-se i Pedro fent desmarcades de ruptura. Iniesta va ballar sobre la pilota tirat al flanc esquerre per l'entrada de Cesc, que no va notar la inactivitat i va trobar espais per tots els racons de l'atac. Seva va ser la jugada personal que va precedir el 2-0. Busquets va tornar a amagar la pilota per donar-li sortida amb passades terminals –com la del 3-0– o amb tocs de continuació en busca de Xavi, que havia estrenat el marcador en aprofitar un servei d'Iniesta.
La pressió avançada del Barça va amargar l'existència a l'Espanyol, incapaç de conservar el cuir, el gran tresor del conjunt de Vilanova. A l'equip blaugrana tothom el vol. Alves i Alba devoren quilòmetres per les bandes i són dos atacants més per deixar encara més desguarnides les defenses rivals. La clau del triomf va ser la velocitat d'execució. De monòlegs barcelonistes n'hem vist molts, però quan la pilota no circula al ritme del d'ahir, els partits se'ls compliquen als homes de Tito Vilanova.

FOTO: www.fcbarcelona.cat

Tres punts al sarró

El Barça ha debutat amb victòria en la Champions 2012/2013. L'Spartak ha estat un rival feixuc que ha obligat els blaugranes a remuntar un 1-2. Al final, dos gols de Messi han capgirat el resultat. L'equip moscovita ha acumulat homes al darrere per minimitzar els espais per on pogués atacar el Barça, res de nou a l'Estadi. Però li ha costat al conjunt blaugrana trobar el ritme de joc que li permetés posar setge contra la porteria rival. El gol de Tello –bona retallada i esplèndid xut amb l'interior del peu dret– feia pensar que facilitaria les coses, però l'Spartak no s'ha apartat del guió que havia dissenyat Emery i ha continuat parapetant-se al darrere per viure de la velocitat d'Emenike en atac. La lesió de Piqué ha fet que Song s'estrenés a la Lliga de Campions amb el Barça com a central. Ha patit el camerunès quan l'han encarat amb velocitat, igual que Mascherano, i així ha arribat l'1-1, que també ha estat producte de la mala sort amb Alves marcant-se en pròpia porta. L'acumulació de jugadors al darrere dels russos demandava un futbol més ràpid del Barça, que no trobava aquesta marxa més i en un contracop de manual ha arribat l'1-2.
Per buscar la remuntada, Tito ha activat la defensa de tres quan l'equip tenia la pilota, amb Mascherano tirat a la dreta i Busquets fent de frontissa entre el mig del camp i l'eix de la defensa. Tito també ha buscat solucions a la banqueta posant en escena Alexis, molt actiu. El 2-2 l'ha fabricat Tello marxant en l'un contra un dins l'àrea i fent la passada enrere cap a Messi. L'argentí ha tornat a aparèixer per fer el 3-2 amb el cap a passada d'Alexis. Aquesta temporada Messi no necessita grans exhibicions per veure porta. Sense brillar, el 10 blaugrana ha marcat dos gols més i ha resultat decisiu novament, com ja va passar en la Lliga al camp de l'Osasuna.
Afortunadament, el gol de l'Spartak ha arribat al minut 58, amb molt de partit per endavant. Tant de temps per jugar-se al Camp Nou és una eternitat per als equips visitants. I així ha estat, ja que el Barça ha estat capaç de tombar el duel sense haver de patir. Deia Tito Vilanova que guanyar el primer compromís de la Champions era importantíssim. El d'avui era un d'aquells partits similars al de qualsevol debut en un Mundial o una Eurocopa. Començar bé, i més jugant a casa, era primordial. Messi ha fet els dos gols determinants, però avui qui ha brillat més ha estat Tello, que continua responent a la confiança de Tito Vilanova amb bones actuacions. Un gol i una assistència resumeixen l'esplèndid partit de l'extrem blaugrana. En l'altre partit del grup el Celtic i el Benfica han empatat sense gols a Escòcia.

FOTO: Efe - www.sport.es

I Cesc?

Quan tota l'atenció de la tornada de la Supercopa estava a la gespa, el realitzador va punxar durant un parell de segons un primer pla de Cesc a la banqueta. Feia cara de circumstàncies. Del futbolista d'Arenys a penes se n'han tingut notícies en aquest principi de temporada. Titular en les dues primeres jornades de Lliga, va ser substituït tant al Camp Nou (minut 58 del Barça-Reial Societat), com al Reyno de Navarra (minut 62 de l'Osasuna-Barça). A la Supercopa ha tingut un paper molt secundari. Va jugar els darrers vuit minuts del clàssic del Camp Nou i no va participar del duel decisiu al Bernabéu. La temporada passada Cesc va marcar en els dos primers partits de Lliga com a blaugrana i va signar una primera fase de la temporada espectacular. La seva estrella es va anar apagant a mesura que avançava la campanya i només va tornar a brillar durant l'Eurocopa.
Quin paper jugarà Cesc aquest curs? Vagi per endavant que sóc un defensor de Cesc –els articles al bloc ho demostren–, però la gran particularitat del futbolista d'Arenys és que no se'l pot encasellar en una posició clara. No és un clon de Xavi ni d'Iniesta ni de Busquets ni de Thiago. Cesc és Cesc, però no sé si qualificar-lo de mitjapunta, interior o segona punta. L'únic que tinc clar és que com més a prop de l'àrea jugui, millor. Cesc va començar a brillar ben aviat la temporada passada. En el primer partit de Lliga al Camp Nou –golejada al Vila-real– Guardiola es va inventar la defensa de tres i Cesc va jugar a prop de Messi per començar a rendibilitzar el seu fitxatge. Va fer un gol i va repetir en la jornada següent a Anoeta. Tothom va recordar que Messi i Cesc ja havien coincidit al cadet del Barça i que l'associació que tenien de petits es reproduïa al Camp Nou. Segurament, una de les raons de la defensa de tres de Guardiola va sostenir-se en la possibilitat de donar entrada a Cesc a prop de l'àrea. Amb Messi i ell era com jugar amb dos 9 mentiders. De moment, Tito Vilanova està jugant amb una defensa de quatre i Cesc actua d'interior, des d'on té menys arribada. Podria jugar tota la temporada en aquesta posició complint sense estridències, però allunyat de la zona de perill perd la seva essència.
A la selecció espanyola, Cesc tampoc ha estat titular indiscutible. A l'Eurocopa d'Àustria i al Mundial de Sud-Àfrica va ser un dels primers recanvis i en l'última Eurocopa es va beneficiar de la lesió de Villa per jugar més vegades de sortida. Del Bosque el va ubicar de fals 9 i va obrir aquell debat de si la selecció havia de jugar com el Barça. Si al conjunt blaugrana no estigués Messi, podria fer la funció de 9 mentider, però l'argentí és insubstituïble.
Quin rol tindrà Cesc en el Barça de Tito? Se'l pot apropar més a l'àrea amb una defensa de quatre? Ahir al vespre ja tenia pensat parlar avui sobre Cesc i vaig demanar opinió al meu germà, un altre malalt de futbol. La resposta em va agradar. En un 4-3-3 se'l podria ubicar de fals extrem, amb tendència a tirar cap a l'eix de l'atac i deixant que el lateral de la seva banda es pugui desdoblar per aportar profunditat. La condició és que l'altre lateral sigui menys atrevit per tal d'equilibrar l'equip en defensa. Agafant el motlle de l'onze inicial del Bernabéu, podrien jugar a dalt Cesc, Messi i Pedro. El sacrificat seria Alexis, però quan Villa estigui al cent per cent, Tito Vilanova tindrà una nova alternativa. Les opcions són variades. La paraula la té l'entrenador.

La Supercopa dels alts i baixos

El Barça va pagar una fragilitat defensiva desconeguda amb la pèrdua de la Supercopa al Santiago Bernabéu. Va ser el torneig dels alts i baixos, començant pel partit del Camp Nou i acabant ahir amb el duel decisiu al coliseu blanc. La setmana passada el Barça va fer un bon primer temps a l'Estadi sense trobar el gol i el Madrid va marcar a la represa en la primera rematada que va fer. La resposta dels blaugranes va ser contundent: Tres gols seguits per capgirar el marcador i una oportunitat clara per fer el 4-1. Durant uns minuts el Madrid va estar KO i la parada de Casillas a Messi en el possible 4-1 va ser l'inici de la jugada del 3-2, aquella en què Adriano va cedir el cuir a Valdés i el porter va voler driblar Di María al límit de l'àrea petita. Valdés donava vida al Madrid.
Els alts i baixos van continuar ahir al Bernabéu. La posada en escena del Barça va ser bona. L'equip va tocar bé la pilota per dominar els primers compassos del matx, però aviat el Madrid va trobar un filó a l'eix de la defensa blaugrana i dues pilotades amb poc sentit, sobretot la primera, van derivar en els gols d'Higuaín i Ronaldo. El partit gairebé perfecte que Macherano i Piqué havien fet en l'anada al Camp Nou va quedar en una anècdota amb dues errades clamoroses. A partir d'aquest moment, el Barça va fregar el KO, igual que el Madrid després del 3-1 de set dies abans. L'expulsió d'Adriano va fer més gran la ferida dels blaugranes. Macherano i Piqué no tancaven bé pel centre i Busquets deambulava sense fer ajudes ni recuperar pilotes en un dels seus pitjors partits. Tito Vilanova va haver de sacrificar Alexis per donar entrada a Montoya i recuperar una defensa de quatre, però fins després del descans l'equip no es va assentar. Abans havia aparegut Valdés per evitar la golejada i Messi va posar-hi picant amb el 2-1, un gol de falta magistral. Al Barça li va faltar intensitat i va estar a punt de pagar-ho amb una pallissa. No seria just acarnissar-se amb els laterals, primer Alba i Adriano i després Alba i Montoya. Dir que es troba a faltar Abidal a aquestes alçades de la pretemporada és ser oportunista. Recorden el partit del francès en l'anada de la Supercopa passada al mateix Bernabéu? Les va passar magres traient la pilota. Ahir els problemes van començar des d'abans del xiulet inicial amb la baixa de darrera hora de Dani Alves, però això tampoc explica la poca tensió dels blaugranes fins ben entrat el primer temps.
Afortunadament, el Barça de la segona meitat va tornar a semblar-se a l'equip dels darrers anys. A partir d'un 4-4-1, l'equip va ajuntar línies per passar-se la pilota com en d'altres ocasions al Bernabéu i el 'canguelo' es va apoderar de la graderia. Pedro, immens, va acaronar dues vegades el segon gol i Vilanova va acabar rellevant Busquets pel debutant Song, que va jugar fàcil. El Madrid va recular contra un Barça amb 10 i no ho va pagar perquè un xut de rosca de Messi a les acaballes del partit va anar fora per poc. Els blancs només van donar senyals de vida en atac quan el Barça va flaquejar físicament i anímicament. Aleshores es va produir aquella rematada d'Higuaín al pal.
La Supercopa torna a posar en evidència la igualtat entre els dos equips, cadascún amb les seves armes. L'altra conclusió és que el Madrid viu més de les errades del Barça que no pas a l'inversa. Corregir-ho serà fonamental per als homes de Vilanova en els pròxims clàssics. Fallar en accions evitables contra el Madrid és donar massa opcions a l'equip del futbol actual que es desplega millor i amb més rapidesa. Viuen d'això el blancs i el Barça ho hauria d'assimilar en els duels directes.

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat

Tendències

Les diferències que, segurament, al final de la Lliga hi haurà entre el Barça i el Madrid i la resta d'equips no es veuen en aquest principi del campionat. Ahir els blaugranes van patir per vèncer al Reyno de Navarra i els blancs van perdre al feu del Getafe. Cap dels dos grans va estar fi. El Barça va haver de remuntar un gol de Llorente. Al primer temps va fer mèrits per empatar, però va fallar en la rematada, sobretot Iniesta, espès en els metres finals. L'equip va perdre identitat en la segona meitat perquè no va aconseguir conviure amb la pilota, però va exhibir contundència per capgirar el resultat amb dos gols de Messi, que no havia aparegut gaire. La remuntada del Barça va coincidir amb l'entrada de Xavi.
Al Madrid li va passar el contrari. Va marcar primer –gol d'Higuaín–, però un cop de cap de Valera i una rematada de Barrada van donar el triomf al Getafe. Amb un Ronaldo novament apagat, Mourinho va acumular davanters (Higuaín, Benzema, Morata) sense trobar la fórmula de la victòria. Al Madrid no li prova tenir la pilota per mastegar les jugades. Va tenir el Getafe tancat, però va morir en un contracop.
La tendència de la temporada passada va ser contrària en la jornada d'ahir. Partits com el del Reyno de Navarra se li ennuegaven al Barça i duels com el de Getafe els resolia bé el Madrid. Així es va anar decantant la Lliga en favor dels blancs fins al punt que el Barça va intentar entregar-se al màxim a una remuntada que va ser impossible.
Els blaugranes treuen cinc punts als blancs en només dues jornades, però seria una temeritat enterrar el Madrid. Els dos equips es veuen les cares dimecres en la tornada de la final de la Supercopa. Els dubtes que genera el conjunt de Mourinho es posaran a prova contra l'etern rival en la conquesta del primer títol de la temporada. La tendència amb la qual el Barça afronta el partit és millor que la dels blancs. S'imaginen un inici de Lliga com el del Madrid al Camp Nou en el primer any després de Guardiola?

FOTO: www.fcbarcelona.cat

Valdés dóna vida al Madrid

Víctor Valdés va donar vida al Madrid en l'anada de la Supercopa intentant driblar Di María al límit de l'àrea petita. Va ser una temeritat que deixa oberta l'eliminatòria per al partit de la setmana que ve al Santiago Bernabéu. L'excès de confiança va jugar una mala passada a Valdés en l'epíleg d'un duel que no va deparar variacions entre els estils de joc de blaugranes i blancs. El Barça segueix sent l'únic equip que proposa futbol en els clàssics. El Madrid va tornar a jugar replegat, sobretot al primer temps, amb Ronaldo i Callejón, els seus dos homes de banda més ofensius, jugant molta estona de mig camp cap enrere. Els blancs van viure del contracop i es van trobar un gol en un córner i l'altre per l'errada de Valdés.

El Barça encara ha d'engreixar la maquinària per ser més fluïd, però Tito Vilanova manté el llibre d'estil de Guardiola, amb la possessió de la pilota com la principal eina per perforar l'àrea rival. El Madrid va acumular homes al darrere i el Barça es va equivocar quan va voler entrar pel mig aprofitant Messi. És l'error que va condemnar-lo l'any passat contra el Chelsea en les semifinals de la Champions al Camp Nou. Només Iniesta va ser capaç d'eliminar rivals allà on fos per la capacitat que té de bellugar-se entre línies amb la pilota enganxada a la bota, com si ballés sobre ella. Com en el nou anunci de Nike, el de Fuentealbilla va moure els fils de l'equip perquè el Barça capgirés el gol inicial de Ronaldo, molt apagat. Marcar tan ràpid (passada de Macherano, desmarcada de Pedro –fora de joc per mil·límetres– i gol del canari) després del 0-1 dels blancs va ser determinant perquè el conjunt blaugrana reaccionés. El Madrid es va animar amb el seu gol, però quan va obrir línies va quedar a mercè del Barça. Els blaugranes van acabar guanyant gràcies al penal convertit per Messi (Sergio Ramos va escombrar Iniesta) i al 3-1 de Xavi, magnífic en la definició. Messi va tenir a les seves botes el 4-1 i la sentència de la Supercopa, però Casillas va evitar el gol i en la següent jugada Di María va prendre la cartera a Valdés per deixar l'eliminatòria a l'aire. 

'Barça-Mercato': Les meves preferències

Amb l'Eurocopa a punt de començar, però amb les Lligues i les competicions continentals de clubs finalitzades, és l'hora dels fitxatges. La rumorologia i les especulacions estan a l'ordre del dia en tots els diaris esportius.
Que si aquest interessa al Barça, que si el seu preu és car, que si s'ha de fitxar un central...
Dia sí, dia també surten noms per enfortir l'equip blaugrana i acabar de donar forma al primer projecte de Tito Vilanova. Qui fitxarieu vosaltres?  A continuació, us detallo les meves preferències.
El nom que, ara per ara, la majoria de mitjans situen més a prop del Barça és Jordi Alba, el lateral esquerre del València que va passar per La Masia. Sense Abidal –tant debó pogués tornar a jugar–, l'únic lateral esquerre en nòmina és Adriano, que ha fet un darrer tram de temporada molt digne. Tanmateix, reforçar el lateral esquerre és necessari i Alba té ADN Barça. L'opció de reciclar Muniesa també s'hauria de contemplar com a fons d'armari.
Reforçar la posició de central genera debat. El nom que més ha sonat és Thiago Silva, central del Milan, però el seu preu (40 milions d'euros) és excessiu. Si m'hagués de rascar la butxaca amb un home que pugui competir amb Mascherano, Piqué i Puyol, apostaria per Javi Martínez, que pot ser una solució tant per a l'eix de la defensa com per al mig del camp. Portar el jugador basc pot costar també uns 40 milions d'euros, però tens futbolista per a molt de temps, ja que farà 24 anys al setembre. Si el club considera que el preu és excessiu, me la jugaria amb Bartra. Avui Mundo Deportivo parla de la possibilitat d'anar a buscar un central amb projecció –Subotic (Borussia Dortmund) o Vermaelen (Arsenal), per citar-ne dos– a l'estranger. Ara bé, cal fitxar un jugador d'aquest tipus sabent que, d'entrada, estarà per darrere de Puyol, Piqué i Mascherano? Des d'aquest punt de vista, seguiria apostant per Bartra. La posició de central a Can Barça demanda moltes coses.
El mig camp el tenim ple. La sala de màquines blaugrana és la millor del món i no cal tocar-la. A dalt, el retorn de Villa (sóc un gran defensor de l'asturià) ha d'aportar gol i la recuperació de la millor versió de Pedro també ha d'enfortir l'estadística de cara a la porteria contrària. La meva preferència a la davantera és un punta amb el perfil Larsson. I m'agraden els noms que han sortit a Mundo Deportivo aquesta setmana: Klose, Diego Milito, Forlán i Kanouté. Ha de ser un jugador que arribi al Camp Nou sabent que tindrà un rol secundari, però que estarà al millor equip. L'opció Neymar entraria en escena l'estiu que ve.

La metàfora del 14

Cercle tancat. Guardiola va posar el punt final a la seva etapa com a entrenador del Barça amb el catorzè títol de la seva era. Els jugadors no el van decebre. Sabien que el millor comiat que es mereixia el tècnic de Santpedor era una victòria. Van anar per feina des del primer minut i van desactivar un Athlètic fos perquè la temporada se li ha fet llarga. Hi havia el dubte de saber com jugaria el Barça després de tants dies sense competir, però la primera cavalcada de Messi amb un xut marca de la casa només començar el partit, va ser la millor demostració que els blaugranes no volien donar cap opció als homes de Bielsa. L'alta pressió de l'equip va traduir-se en tres gols en 25 minuts que van deixar la final enllestida. Va ser la millor manera de resumir els signes d'identitat de l'era Guardiola, amb tots els jugadors endollats des del xiulet inicial per amargar l'existència a l'Athlètic i combinar encert de cara al gol amb un futbol veloç i precís. Pedro va recordar el de les grans ocasions i Messi va tornar a aparèixer en una gran final.
La victòria va tancar el cercle que va començar a dibuixar-se la nit del 13 de maig del 2009 a Mestalla amb la Copa del Rei conquerida a costa, precisament, de l'Athlètic. Aquell primer títol del Barça amb Guardiola a la banqueta va ser l'inici de l'era més triomfant del club. Avui, 14 títols després, només podem posar-nos dempeus i tirar la mirada enrere per adonar-nos que som uns privilegiats pel molt que ens ha fet gaudir aquest equip. Les 14 sardanes triomfants evoquen el dorsal de Johan Cruyff, l'home que va posar la llavor del Barça actual, el geni del qual Guardiola va aprendre molt del que ha sabut transmetre des de la banqueta. El prestigiós diari francès L'Equipe va exhibir un muntatge fa unes setmanes amb una fotografia que mostrava el 14 de Cruyff, el 4 de Guardiola i el 10 de Messi per il·lustrar l'evolució del Barça en els últims temps. L'holandès volador, el 14 d'Holanda, va portar al Camp Nou una manera d'entendre el futbol que Guardiola ha millorat, en gran part, gràcies al concurs de Messi, segurament el millor jugador de tots els temps. Avui toca festa al Camp Nou per recordar aquests 14 títols i donar l'adéu definitiu al tècnic de Santpedor. Gràcies Pep.


FOTO: L'Equipe

Que rodi la pilota

Tants dies sense partits del Barça han fet que la final de Copa d'aquesta nit sigui un pèl estranya. Poc s'ha parlat de futbol. Entre l'excursió del rei a Botswana, les declaracions fora de lloc d'Esperanza Aguirre, l'irresponsable autorització d'una manifestació falangista o els comentaris al voltant de l'inevitable xiulada a l'himne espanyol, el futbol ha quedat en un segon terme. Afortunadament, a les 10 de la nit començarà a rodar la pilota i el Barça i l'Athlètic buscaran tancar la temporada amb un títol. Els blaugranes volen dedicar-lo a Guardiola. Els blanc-i-vermells intentaran culminar la feina que Marcelo Bielsa ha fet durant tot l'any a Lezama. S'enfrontaran dos equips que aposten pel futbol autèntic, dos tècnics que s'admiren, dues aficions amb una cultura de país molt similar.
Sovint s'ha dit que el Barça de Guardiola s'entrena jugant. Ara porta molts dies sense disputar un partit i és difícil saber quin to tindrà. La versió que veurem de l'Athlètic també és una incògnita. Capaç d'enlluernar el vell continent amb exhibicions a l'Europa League –va ser memorable el seu partit a Old Trafford–, a la Lliga es va acabar apagant per l'exigència física d'una temporada que se li ha fet llarga. Bielsa ha espremut tant els seus homes que ha fet la sensació que han arribat a la recta final del curs amb el pilot de la benzina encès, però això no treu mèrit a la tasca del tècnic argentí, capaç de mantenir els valors del l'Athlètic amb un futbol valent i entregat a la causa.
Sentimentalment, no es pot parlar de la final sense fer referència al darrer partit de Guardiola com a míster blaugrana. El tècnic de Santpedor deu haver baixat al soterrani del Camp Nou per última vegada buscant la fórmula de la victòria i els jugadors saben que la millor manera d'acomiadar-lo és lliurar-li el trofeu, el primer que va aixecar quan es va fer càrrec del primer equip. Els blaugranes volen tancar el cercle que van obrir la nit del 13 de maig de 2009 a Mestalla amb aquella Copa del Rei conquerida, precisament, a costa de l'Athlètic. Que rodi la pilota.

El desgast de Guardiola

“Se cansó, y es lógico. Si hubiese entrenado en otro equipo, quizá habría durado más, pero la presión en el club de tu vida es doble. Está la presión de hacer tu trabajo y además el compromiso con la gente. Es algo muy diferente a ir a cualquier otro club a trabajar. Aquí no solo es la profesión, también son los sentimientos”.
La frase és de Javier Mascherano. L'he deixat en castellà perquè interioritzeu el seu to. El 'jefecito' ha explicat com ningú el desgast de Guardiola. El tècnic de Santpedor sent el Barça com qualsevol dels culers. I això implica un compromís extra de no fallar l'afició amb l'exigència que comporta un club com el nostre. Si Guardiola hagués dirigit un altre equip no hauria tingut el desgast que ha patit a Can Barça.
Mourinho va abordar l'adéu de Guardiola dient que el seu desgast arriba al juny, quan no té partits, però aquest és el dicurs d'un tipus que quan va a un club hi està de passada, únicament per complir un contracte. Mourinho mai tindrà amb el Madrid la implicació de Guardiola amb el Barça. Mourinho i el Madrid tenen una relació professional. La relació entre Guardiola i el Barça va més enllà de la firma d'un contracte. Porta intrínsec un punt de sentimentalisme i de passió per uns colors que el tècnic de Santpedor admira i coneix des de menut. 
Guardiola va néixer i sempre serà culer. Mourinho no va néixer ni és madridista. Amb el prestigi que Guardiola es va llaurar com a jugador, podia haver començat la carrera d'entrenador en qualsevol equip de Primera Divisió, però va preferir fer-ho a Tercera amb el Barça B. Des d'aleshores ha conviscut amb la pressió de guanyar sí o sí erigint-se en un líder, en un model a seguir pel ric discurs que ha transmés en les rodes de premsa, on també s'ha desgastat menys Mourinho, que sovint ha enviat Karanka, el seu segon, a atendre els periodistes. 
M'explicava el juny passat la psicòloga esportiva Marta Eroles que la base d'un líder és generar confiança perquè el seu missatge cali. I Guardiola ho ha aconseguit. Amb l'aval necessari dels títols, l'entrenador de Santpedor ha fet que el culer estigui orgullós de ser-ho en base a uns principis basats en el treball, la humilitat, el respecte al rival i l'educació en la victòria i en la derrota. Quan Guardiola jugava ja tenia dots de líder. I aquest tarannà l'ha sabut extrapolar a la banqueta perquè coneix com ningú la història del Barça i la idiosincràsia dels catalans. El comiat que va tenir al Camp Nou va corroborar que el seu lideratge ha calat en el barcelonisme deixant-lo esgotat i amb la necessitat de carregar piles.

Maduresa

Tito per Pep. El Barça ha buscat una transició natural en l'adéu del millor entrenador de la història del club. Durant gran part de la temporada no pensava que Guardiola marxés. Tenia la sensació que es quedaria un any més i que ho deixaria el que ve. Ahir al matí vaig començar a percebre que no, que la seva etapa com a entrenador blaugrana havia arribat al punt final. Va ser escoltant RAC 1, parant l'orella a la lectura que Jordi Basté va fer dels articles d'Emilio Pérez de Rozas a El Perdiódico i de Ramon Besa a El País. Durant tot el dia les converses que vaig tenir amb els meus amics futboleros van girar al voltant del futur del Pep. Tots teníem la sensació que sí, que ho deixaria. Així ha estat.
Se'n va un esplèndid entrenador, un magnífic comunicador. Guardiola ha ensenyat al culer a entendre el Barça. Marxa perquè aquest càrrec crema, i més amb Mourinho com antagonista. Donar la cara cada tres dies no és fàcil amb l'exigència que demanda ser l'entrenador del Barça, obligat a conviure amb les victòries. Portar un vestidor ple de figures tampoc és senzill i mantenir el camí de l'èxit en un club com el nostre genera un gran desgast. A vegades s'ha de saber dir prou. S'hauria pogut manifestar abans, però si el seu anunci hagués coincidit amb una mala ratxa de l'equip també se l'hauria criticat. El seu llegat és extraordinari. Quatre temporades i 13 títols després –el catorzè pot arribar el 25 de maig amb la Copa– se'n va un tècnic que ha unit tot el barcelonisme. El millor homenatge que li poden fer els seus jugadors és dedicar-li el títol de Copa.
Quan ahir s'intuïa la notícia vaig començar a pensar en l'enfocament d'aquesta entrada al bloc i el títol el tenia clar: maduresa. Volia escriure que la veritable maduresa del culer, la que va demostrar aplaudint l'equip malgrat l'eliminació a mans del Chelsea, passava per no veure la marxa de Guardiola com l'apocalipsi. Quan avui Sandro Rosell ha confirmat la notícia de l'adéu del Pep, seguia mantenint l'enfocament destinat a fer veure al barcelonista que calia una transició sense traumes. Ara bé, quan el president ha anunciat que el substitut de Guardiola és Tito Vilanova, la seva mà dreta, he decidit donar un gir a l'escrit perquè que la ràpida maniobra de la junta ha impedit que el culer es perdi en conjectures i pugui mirar l'horitzó sense veure-hi la fi del món. La maduresa que entenia que havia de demostrar el barcelonista per encaixar la notícia l'ha exterioritzat la junta amb l'elecció de Tito Vilanova, el relleu més natural del Pep.
En altres èpoques avui no s'hauria conegut el nom del nou entrenador i els rius de tinta i les hores de televisió i de ràdio especulant amb els noms dels possibles tècnics amb opcions d'aterrar al Camp Nou haurien acaparat tota l'atenció. Guardiola també ha fet madurar les altes esferes del club. Zubizarreta s'ha explicat de meravella posant al mateix sac l'aposta per joves del planter com Cuenca o Tello i la tria de Tito Vilanova. La reacció de la junta ha estat coherent amb la manera de fer que tant ha calat durant l'era Guardiola. Tots hem honrat La Masia i els seus fruits durant aquests quatre anys d'èxits. Tito Vilanova n'és un més i l'alumne més aventatjat de Guardiola. El temps dirà si l'aposta és encertada o no, però és una decisió congruent amb el model del millor Barça de la història.
Moltes gràcies, Pep. Molta sort, Tito. Endavant Barça!!!

Benvingut al club, Ot

L'Ot té nou anys i dimarts a la nit va viure la seva primera gran decepció com a culer. M'explicava ahir el seu pare que la criatura es va ensorrar quan Fernando Torres va fer el 2-2 que va deixar glaçat el Camp Nou. L'Ot no va poder reprimir les llàgrimes i se li va escapar alguna paraula mal sonant, però ha d'estar orgullós per la manera com va quedar fora d'Europa el seu Barça, abocat a la porteria contrària, sense mirar el retrovisor. Si ahir al matí escrivia que l'altre futbol havia matat l'equip de Guardiola, a la nit va quedar retratat el caràcter especulador del Madrid de Mourinho, incapaç d'anar a buscar la final de Munic en tota la segona meitat.
L'enorme desil·lusió de l'Ot per l'eliminació contra el Chelsea estava justificada perquè en el seu imaginari blaugrana només hi havia victòries. Per a l'Ot, l'equip de Guardiola era invencible. El seu Barça campió del món, campió de l'última Champions i campió de les Supercopes d'Europa i d'Espanya, havia caigut eliminat a mans d'un equip anglès que únicament va jugar a destruir. L'Ot no tenia records de la patacada contra l'Inter de fa dues temporades perquè amb set anys encara no vivia els partits com ara, però el productiu cicle del Barça de Guardiola li ha despertat la passió pel futbol i pels colors blaugranes.
Quan l'Ot sigui més gran entendrà que la glòria que està vivint de petit és excepcional en la llarga història del Barça i que de desencisos com el de dimarts n'hi ha hagut molts i continuarà havent-hi. Què dir de la famosa final de la Copa d'Europa de Sevilla, perduda als penals contra el desconegut Steaua.
Quan l'Ot sigui més gran i repassi la història del Barça podrà revisar moltes nits de trist record, partits amb mocadorades al Camp Nou o temporades decebedores de no fa pas gaire temps, com la sequera de títols entre les campanyes 1999/2000 i 2003/2004. Quan l'Ot sigui més gran sabrà que no era tan habitual veure el capità blaugrana aixecant copes cada temporada. El Dream Team de Johan Cruyff va posar la llavor del Barça actual i l'equip de Rijkaard i Ronaldinho va seguir llaurant el terreny. El dia que el brasiler es va cansar de guanyar, aquell equip se'n va anar en orris i el seu somriure es va convertir en decepció fins a la irrupció del Barça de Guardiola i Messi, capaç de guanyar 13 títols en quatre temprades.
Com va dir Guardiola dimarts a la nit, quan se li va preguntar per la decepció d'un nen que només havia vist guanyar el seu equip: Benvingut al club, Ot. Viuràs alegries i desenganys, però sempre et sentiràs orgullós de ser del Barça.

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat

L'altre futbol mata el Barça

Setmana tràgica a Can Barça. Les ocasions desaprofitades a Stamford Bridge dimecres de la setmana passada van ser el preludi dels sis dies més negres del Barça de Pep Guardiola. Les sensacions després d'aquell 1-0 no eren dolentes pel cabal d'oportunitats que s'havien generat, però la derrota contra el Madrid en un mal partit i la incapacitat per trencar la muralla del Chelsea en la segona meitat d'ahir han deixat els blaugranes amb la mirada posada únicament en la final de Copa.
El Barça no estarà a Munic ni va poder amb el Madrid perquè no ha dominat l'altre futbol, el que implica saber parar els partits quan se li posen de cara, el que es mou per factors intangibles, el menys romàntic, el més pràctic. Els tres gols del Chelsea en tota l'eliminatòria van arribar en el descompte. El primer, a Stamford Bridge, en un contracop que l'equip blaugrana no va saber frenar. El segon, la vaselina de Ramires, tres minuts després que Iniesta hagués capgirat l'eliminatòria i amb el descans a tocar, i el tercer, el contracop que Torres va iniciar a camp propi, amb tot el Barça abocat en busca del gol que obrís el cel. Tres quarts del mateix va passar dissabte en el clàssic, ja que l'1-1 d'Alexis va tenir una resposta immediata a partir d'Özil i Cristiano Ronaldo. El Barça no va saber gestionar els gols que va marcar tant al Chelsea com al Madrid. De fet, ni els va poder assaborir per la incapacitat de refredar els dos partits quan els havia posat en un escenari favorable.
El Chelsea va parapetar-se al darrere per sobreviure al Camp Nou i aconseguir una classificació miraculosa. Es va aferrar al futbol que implica jugar amb el cronòmetre, reduir els espais a la mínima expressió i rendibilitzar al màxim les concessions del Barça. L'equip blaugrana va ser un drama a les dues àrees. Va patir al darrere perquè els blues feien tremolar Valdés amb només dues passades i es va ofuscar al davant  per no trobar la manera de batre Cech. Va ser com un partit d'handbol. Va rondar l'àrea rival l'equip blaugrana sense poder donar el cop de gràcia. Ni Messi va poder marcar de penal. Va topar quatre vegades amb els pals el Barça en tota l'eliminatòria. No li tocava estar a Munic. L'equip blaugrana va acabar pagant molt cara la falta de punteria en l'anada, ja que no marcar a camp contrari es penalitza molt a la Champions.
El millor de tot és que el Barça mai va renunciar al seu estil i va morir sent fidel a unes idees que l'han convertit en una referència mundial. El Camp Nou ho va entendre i ho va demostrar amb aplaudiments a l'esforç de l'equip després del gol de Torres.

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat

L'endemà de l'endemà

Avui titulo l'entrada al bloc amb un joc de paraules que en Jordi Basté utilitza sovint per analitzar al programa El Món a RAC 1 fets que han passat en qualsevol dels àmbits de l'actualitat. És un gran recurs per mirar més enllà de la reacció immediata per una notícia. A l'A peu de camp, avui és l'endemà de l'endemà de la derrota del Barça davant del Madrid. Qui més qui menys vam parlar ahir de tot allò que va passar al Camp Nou. La mirada crítica era obligada després d'un partit en què la Lliga estava en joc. Tots portem un entrenador a dins i haguéssim fet un onze diferent al de Guardiola, però tampoc sabem què és cou al vestidor. El futbol en general i el Barça en particular són grans per la quantitat de comentaris que generen. Avui, l'endemà de l'endemà, seguim de mala lluna per la derrota contra els blancs, però ja fa hores que afloren opinions que miren més enllà del clàssic, com les que encerten a situar els punts cedits a Getafe, Vila-real, Pamplona o Cornellà-El Prat com a claus en la Lliga. Perdre contra l'etern rival al Camp Nou és el que va fer mal a l'afició culer, però demà hi ha un transcendental partit de Champions i l'equip necessita tot el suport de la grada.
Toca remuntada. D'entrada, no cal una nit èpica, del tipus Göteborg, però els blaugranes necessitaran un bon to per fer caure el mur defensiu que plantejarà el Chelsea. Malgrat la derrota a Stamford Bridge (1-0), les sensacions que va deixar l'equip de Guardiola van ser bones i l'optimisme seria major si no hi hagués hagut pel mig el partit contra el Madrid. Estar a les portes d'una nova final de la Champions és per no deixar de creure en el millor Barça de la història, l'equip que ha esgotat els adjectius positius a la premsa mundial en els darrers anys.
Quan havíem viscut tantes nits rondant la meravellosa copa orelluda? El Pep Team ha convertit en gairebé habitual el que abans passava de tant en tant i ha encadenat quatre semifinals de Champions –en serien cinc comptant la darrera de Rijkaard–. No s'equivoca Guardiola quan diu que tenim la panxa plena. Fins al 92 no havíem festejat cap Copa d'Europa i ara això sembla pura rutina. Porta el Barça una temporada duríssima, competint des del primer dia, aixecant les Supercopes d'Espanya i d'Europa i el Mundial de clubs; plantant-se a la final de Copa amb una eliminatòria contra el Madrid pel mig –no ho oblidem–; quedant-se a les portes de reobrir la Lliga, a pesar d'haver arribat a estar a 10 punts dels blancs, i afrontant les semis de Champions amb el Camp Nou com a escenari. I tot plegat amb contratemps majúsculs, com la greu lesió de Villa o la dolència d'Abidal, i problemes menors però també importants, com les lesions que han impedit gaudir de la millor versió de Pedro, les molèsties al soli de Xavi o la llarga absència d'Afellay, l'home que va assistir Messi en la darrera semifinal de Champions al Bernabéu. Guardiola ha tirat del planter per fer front a tots els revessos i l'equip ha arribat a la recta de final del curs optant a tot, encara que amb les forces justes. Guanyar sempre és impossible, però la trajectòria que duu aquest equip l'ha fet mereixedor d'una confiança cega. L'endemà de l'endemà ens ha de servir per mirar enrere i ser conscients de tot el que ha fet aquest Barça.

PD: Bon Sant Jordi a tothom!!!!

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat

Som i serem

No va poder ser. El Barça va fallar en una gran cita. Sabíem que les opcions de guanyar la Lliga passaven per vèncer el Madrid al Camp Nou, però l'equip va fer el pitjor partit en el pitjor dia. D'aquell rodet que es passava la pilota a una alta velocitat per fer perseguir ombres als blancs no se'n van tenir notícies. Va estar imprecís de principi a fi el Barça, sense agafar el to que requereix un clàssic. Es va veure un equip fos, tou a les dues àrees i sense espurna. L'únic que va activar la marxa que demandava el partit va ser Alexis, autor de l'1-1, un gol de pit i collons. A l'estiu, en l'anada de la Supercopa, Guardiola va fer jugar el xilè al Bernabéu sense que a penes s'hagués entrenat amb l'equip. Aquell dia va quallar un partidàs, igual en la primera volta de la Lliga per la seva capacitat de jugar d'esquena i poder retenir la pilota per esperar l'arribada dels homes de la segona línia. Ahir va ser suplent, com Piqué i Cesc. El tècnic havia emprat Isaac Cuenca contra el Milan i al camp del Llevant per aconseguir amplitud, però ahir va preferir Tello, més profund per estirar l'equip, no pas per eixamplar-lo. Res no va sortir bé. Va tornar a jugar el Barça amb tres defenses més Busquets, l'home frontissa. Alves va fer d'extrem, però el brasiler és millor arribant que estant. I Messi tampoc va tenir la nit, però també és humà. Al Madrid l'home frontissa va ser Khedira, que tant s'alineava entre Pepe i Ramos per formar una línia de cinc al darrere, com sortia de la cova per anar a perseguir Iniesta, també espès. Tampoc va brillar Xavi, amb el soli fent-li la guitza des de fa setmanes, amb el pilot de la benzina encès.
Els blancs van viure del 0-1 renunciant a l'atac i van gelar l'Estadi amb l'1-2 de Cristiano en una resposta rapidíssima al gol d'Alexis. Si bé el cabal d'ocasions dels blaugranes no va ser tan alt com el de dimarts a Stamford Bridge, la falta de punteria també els va passar factura. Els esforços per mirar de remuntar la Lliga se'n van anar en orris el dia gran, el dia del clàssic. Vèiem el Barça amb un bon to, millor que el del Madrid, però ahir els blancs van interpretar millor el paper que s'havien estudiat.
Ara toca pensar en la Champions. Som i serem d'un equip que ens fa sentir orgullosos de ser catalans i del Barça, un equip que ho ha guanyat tot, un equip educat en la victòria i en la derrota, un equip que ha aixecat l'admiració de tot el món, un equip de llegenda, un equip que té el millor jugador del món... Toca pensar en la Champions.

Més pressió per al Madrid

El Barça va fer els deures ahir a la nit amb un autoritari 4-0 al Getafe i s'ha situat a un sol punt del Madrid, que avui visita el Vicente Calderón en un derbi apassionant. La pressió és màxima per als blancs.
El dia que Abidal passava pel quiròfan pel transplanatament de fetge, els seus companys van regalar-li un bonic triomf que van festejar els 70.000 seguidors presents a l'Estadi, tot i el vent i la pluja intermitent. Va jugar el Barça sabent com atacar la poblada defensa del Getafe, plantat al Camp Nou a partir d'un 4-5-1. Guardiola havia revisat el partit de la primera volta i va entendre que calia obrir el camp amb dos extrems ben oberts –Cuenca i Pedro– per no acumular jugadors a l'eix de l'atac, on es van bellugar Alexis i Messi i van aparèixer Iniesta i Xavi. El ritme de la circulació de la pilota va ser l'adequat per amenaçar el porter Moyà des de bon prinicpi. Alexis va obrir la llauna internant-se per l'eix de l'atac i connectant un precís xut de rosca. Tot i gaudir de bones oportunitats, el segon gol no va arribar fins a les acaballes del primer temps, quan Messi i Iniesta van associar-se al balcó de l'àrea del Getafe amb una deixada d'esperó del manxec i una definició contundent de l'argentí. La combinació entre dos dels petits més grans d'aquest Barça va ser deliciosa.
Jugava el Barça amb una defensa de tres (Adriano, Mascherano i Puyol), però les ajudes de Busquets, excel·lent tàcticament una altra vegada, aportaven un quart element a la rereguarda blaugrana. El de Badia és capaç de jugar de central i de migcampista a la vegada per estar atent a les cobertures i ser un més en la construcció del futbol a la sala de màquines. Guardiola va estar impecable amb el seu discurs en la roda de premsa prèvia al partit per evitar eufòries i conscienciar tothom per fer front a un rival feixuc. Les declaracions del tècnic no eren de cara a la galeria a tenor de l'alineació que va posar en escena, deixant l'entrada dels joves del planter a partir del 3-0, quan va fer tres canvis exprés i va donar minuts a Montoya, Tello i Muniesa. Amb tots tres sobre la gespa, l'equip va acabar jugant amb 10 futbolistes fets a La Masia. Alexis havia fet el 3-0 al rematar de manera magistral amb el cap una centrada de Cuenca i Pedro va arrodonir la golejada, també de cap, en una falta botada per Messi, present en les quatre dianes del Barça, ja que va iniciar la jugada de l'1-0, va marcar el 2-0, va obrir el joc per a Cuenca en el 3-0 i va fer l'assistència del 4-0.
El to del Barça és de traca en el tram decisiu de la Lliga. El personifica Puyol, immens ahir de principi a fi, igual que Mascherano i Adriano, magnífics al darrere. Va ser la desena victòria seguida dels blaugranes a la Lliga. Només va faltar que entrés un gol de Messi a última hora després d'una màgica jugada personal –fins i tot els rebots li somriuen– que va posar dempeus l'Estadi. Avui és el torn del Madrid.

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat

En l'escenari correcte

El Barça ha situat la Lliga en l'escenari que qualsevol dels culers haguéssim firmat quan el Madrid tenia una renda de 10 punts. Ni el títol estava impossible aleshores ni està guanyat ara. En el penúltim post del bloc vaig parlar de perseverar, de la necessitat del Barça de no tirar la tovallola perquè els blancs veiessin que això de la remuntada va de veres. Els blaugranes ho han aconseguit. Nou victòries seguides els han servit per firmar la millor ratxa de resultats del campionat i per mantenir la Lliga oberta a set partits per a la meta. Ha arribat el moment de veure fins on arriba aquest Madrid. La letal combinació entre la Lliga i les eliminatòries decisives de la Champions –amb un rival de veritat com el Bayern– posarà a prova les opcions dels blancs. També les del Barça, que té l'avantatge de jugar sense urgències per guanyar títols.
El discurs dels blaugranes no ha de canviar. S'ha de seguir sumant per continuar exigint al màxim el Madrid. Tothom parla de la derrota al camp de l'Osasuna com el punt d'inflexió en la reacció dels blaugranes, però un dels fonaments de la seva revifada el va posar Messi 15 dies després al Vicente Calderón. Aquell gol de picardia en una tir de falta magistral va permetre al Barça sumar una victòria cabdal per haver arribat a aquest punt del campionat. Aquell gol va arribar al minut 80 i va servir perquè la fase terminal d'un partit somrigués al Barça, cosa que no li havia passat ni a Getafe ni a Cornellà-El Prat ni a Vila-real, on els blaugranes es van deixar punts. Precisament, el Vicente Calderón és la propera parada per al Madrid, que jugarà dimecres sabent el resultat del Barça-Getafe. El 0-0 d'ahir contra el València va obligar els blancs a esprémer-se al màxim per intentar guanyar. No només es van desgastar, sinó que ho van fer sense aconseguir l'objectiu de sumar els tres punts.
La Lliga ha entrat a la recta final amb només quatre punts de marge entre els dos aspirants al tro i amb un Barça-Madrid en l'horitzó. En altres èpoques els blaugranes s'haurien deixat anar. Ara no. Aquest equip té el mèrit de seguir aspirant a la Lliga, malgrat la bonança de títols de les últimes temporades. Aixecar aquesta Lliga serà igualar els quatre campionats seguits del Dream Team. Reptes com aquests fan gran el Barça de Guardiola.

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat