Oblidem-nos de jugar com el gran Barça de Guardiola

Buff... Des del gener de l'any passat no escrivia al bloc, però avui hi torno per reflexionar sobre l'estil de joc del Barça arran del que es comenta després del clàssic. Deia Ramon Besa a la seva crònica de El País que avança el Barça i tira enrere el Madrid, i parlava Besa de l'interessant capacitat camaleònica del conjunt blaugrana.
És obvi que tots els culers desitjaríem que el Barça jugués com en els millors dies de l'era Guardiola, però aconseguir-ho crec que és missió impossible. Quedem-nos amb el record d'aquell equip, segurament el millor de la història pel seu joc bonic i efectiu a la vegada. El Barça de les sis copes és irrepetible. Qualsevol comparació amb aquella màquina empetiteix totes les propostes actuals. Aquell Barça va ser un equip perfectament engreixat perquè va comptar amb els Puyol, Xavi, Valdés, Alves, Iniesta, Messi, Piqué i companyia en la seva plenitut i amb fam de títols. Els millors anys de la vida futbolística d'aquests jugadors van ajuntar-se amb l'arribada d'un tècnic com Guardiola, que coneixia com ningú la idiosincràcia del club blaugrana. Es van aliniar els astres. Puyol i Xavi –tenien 30 i 28 anys en el primer any del Pep– van aportar la maduresa que necessita qualsevol equip. Valdés, Alves i Iniesta van arrencar l'era Guardiola amb una edat magnífica (26, 25 i 24 anys). I Messi i Piqué personificaven la il·lusió de dos joves sobradament preparats per triomfar al primer equip amb només 21 anys quan van coincidir per primera vegada amb el tècnic de Santpedor. L'argentí menja a part, ja que va explotar amb aquell gran Barça i es va erigir en el símbol de l'equip. Les troballes de Busquets i Pedro, dos jugadors que l'entrenador català coneixia del Barça B, van alimentar l'engranatge del col·lectiu amb altres noms com Eto'o, Henry, Abidal, Mascherano, Touré, Villa o Cesc, que també van tenir un gran protagonisme en l'era Guardiola. La selecció espanyola se'n va aprofitar per viure el seu millor cicle (dues Eurocopes i un Mundial).
El Barça actual té el problema de ser l'hereu d'aquell conjunt. El públic del Camp Nou és del morro fi, però hem de ser conscients que excel·lir com en l'era de Guardiola és impossible. Allò va ser únic. L'estil de jugar a partir de la possessió és irrenunciable, però acarnissar-nos amb el conjunt de Martino quan no excel·leix és excessiu. El futbol actual, a vegades, requereix renunciar a l'estil per sobreviure en les grans cites. Els Puyol, Xavi, Valdés, Alves, Iniesta, Messi, Piqué i companyia van convertir el Barça en el millor equip de la història perquè movien la pilota a una velocitat altíssima. Estaven en els millors anys de les seves carreres i ho podien fer. Recuperar aquell to no és possible per una qüestió natural i, és clar, quan els rivals acumulen 9 o 10 jugadors en defensa, es repeteixen els partits amb múltiples passades a la frontal de l'àrea sense desencallar el marcador. És llei de vida. La frescor física i mental dels Puyol, Xavi, Valdés, Alves, Iniesta, Messi, Piqué i companyia no és la mateixa ara que al 2008.
Ara toca ser camaleònic, com escrivia Ramon Besa, sobretot en els grans partits de la Lliga i de la Champions. Posar Song per intentar recuperar el control del joc, com va fer el Tata durant el Barça-Madrid de dissabte, no ha de ser vist com un heretgia. El Barça ha d'intentar ser el Barça, però apostar pel múscul o per ser més directes en segons quins partits i escenaris és necessari. La papereta la tenen els dirigients blaugranes quan decideixin ser valents i modificar l'actual columna vertebral de l'equip, que continua sent la mateixa que en els millors anys de l'era Guardiola.

El bon inici de l'era Tito

El Barça va fer una demostració de maduresa quan va decidir donar les regnes del primer equip a Tito Vilanova per substituir Guardiola. Va ser l'aposta per la creença en un model que havia convertit el conjunt blaugrana en el millor de la història. La darrera temporada del Barça de Guardiola va ser la menys prolífica en títols i va deixar entreveure símptomes d'esgotament en la competició domèstica amb aquella mala ratxa lluny del Camp Nou que va acabar costant-li la Lliga. El tècnic de Santpedor va dir que ho deixava perquè necessitava omplir el dipòsit pel desgast que suposa asseure's a la banqueta blaugrana. Succeir-lo era un repte difícil. Tito Vilanova va assumir-ho amb naturalitat i ha sabut recuperar el nivell d'aquell equip que regnava a Europa i a la Lliga espanyola. Encara no ha guanyat res, però està en el bon camí.
S'imaginen una situació antagònica respecte al gran rival, és a dir, que fos el Barça l'equip que tingués 16 punts menys que el Madrid a un partit per acabar la primera volta? Que seria de Tito Vilanova en aquest escenari? L'ombra de Guardiola hauria estat massa allargada. Les crítiques s'haurien acarnissat amb el tècnic de Bellcaire d'Empordà. També es discutiria la decisió d'haver apostat per un míster inexpert. I al Camp Nou es viuria l'apocalipsi. És la dictadura dels resultats, la que impera en el món dels futbol.
Afortunadament, el Barça de Tito va tenir el punt de sort per guanyar confiança a còpia de bons resultats i les últimes actuacions de l'equip comencen a reunir els adjectius que tant havien acompanyat el Barça de Guardiola. La filosofia segueix sent la mateixa, el futbol dels blaugranes continua captivant el gran públic i els resultats són immillorables: 17 victòries i un empat en 18 partits de Lliga, pas ferm a la Copa i classificats com a primers de grup per a la fase final de la Champions. Tito Vilanova tenia molt a perdre i poc a guanyar. Les notes són a finals de curs, però arrencar amb fermesa l'etapa post-Guardiola era fonamental perquè l'era Tito pugui progressar sense les urgències i els dubtes propis d'altres èpoques del barcelonisme.

Recorda el meu nom, Leo Messi

Aquell anunci en què Leo Messi xutava una falta i marcava en un dels camps annexos al Miniestadi va ser premonitori. L'argentí es va girar a la càmera i va dir-nos: Recorda el meu nom. Tenia raó. Messi ja és llegenda. Ahir se li va atorgar la quarta Pilota d'Or consecutiva, cosa que mai no havia aconseguit cap futbolista. I només té 25 anys.
L'home dels rècords està marcant una època en el futbol modern per les condicions innates que té per expressar-se amb la pilota cosida a la bota. És un geni. Va donar-se a conèixer al gran públic en un Trofeu Joan Gamper portant de corcoll l'experimentada defensa de la Juventus. Va fer-se un lloc al primer equip del Barça jugant enganxat a la banda dreta per tirar cap al centre i perfilar-se per xutar amb la cama esquerra. I es va convertir en el líder de l'equip quan Guardiola va posar-lo al centre de l'atac i va explotar al màxim les facultats que té per batre els porters rivals. Fer gols s'ha convertit en una rutina per a ell. Va acabar el 2012 firmant-ne 91, una barbaritat, i abans d'acabar la primera volta d'aquesta Lliga en porta 27, tants o més que molts dels jugadors que han aconseguit el trofeu pichichi al final del campionat.
El més impactant de Messi és que millora cada any que passa. Arribarà un punt que li serà impossible seguir engrandint registres, però l'argentí viu tant el futbol que intenta no quedar-se enrere en cap faceta del joc, com per exemple en els llançaments de falta. En l'actualitat és tot un especialista en aquest tipus d'accions, però quan va donar el salt al primer equip no se'l considerava com a tal. En les últimes temporades, coincidint amb la seva consagració definitiva, s'atreveix amb els tirs des del balcó de l'àrea i des de més enllà, pel pal curt i pel pal llarg, per dalt i per baix, amb potència o amb col·locació.
Messi s'ha alimentat del Barça i el Barça s'ha alimentat d'ell. És la combinació perfecta. Fet a La Masia, coneix com ningú l'ADN blaugrana per mesclar-se amb els Iniesta, Xavi, Busquets, Cesc i companyia. De recursos en té per donar i per vendre i els adjectius per definir-lo s'han esgotat. A Cristiano li està passat el mateix que a grans ciclistes que van viure a l'ombra d'Indurain. Els seus registres golejadors també són espectaculars, però Messi els supera.
L'argentí és la icona del millor Barça de la història, l'equip que ha revolucionat el futbol total apadrinat per Johan Cruyff, l'home que va posar la llavor de l'actual equip de Tito Vilanova. Guardiola va millorar la idea de l'holandès amb Messi de figura i Tito li està sabent donar continuïtat també amb l'argentí com a punta de llança.

Foto: www.fcbarcelona.cat

Dues velocitats de futbol

La tarda de Reis va permetre'm empassar-me el partit del Madrid i gaudir amb el joc del Barça. Després de desempaquetar els regals i d'un bon àpat familiar, tocava sessió de sofà i tele. Van guanyar tant el Madrid com el Barça, però el ritme de joc dels uns i dels altres no tenen res a veure. El partit dels blancs va deparar un equip temerós, esperant la Reial Societat a camp contrari, sense tenir la iniciativa i sortint al contracop. És cert que l'expulsió d'Adán va condicionar els de Mourinho, però jugant al Bernabéu se li ha de demanar més al quadre madridista. La proposta de futbol dels blancs segueix sent pobra. És un equip que continua vivint dels errors del rival i que només corre quan pot contraatacar, res de nou. El destí va ser capriciós amb Mourinho, que va tornar a deixar Casillas a la banqueta, però hi va haver de recórrer amb l'expulsió d'Adán. Íker va saltar nerviós a la gespa, com si debutés. És el que ha aconseguit Mourinho buscant-se un problema a la porteria. La Reial Societat va perdre una gran oportunitat de puntuar al Bernabéu.
Quan a les set va començar a rodar la pilota al Camp Nou, el ritme de joc va ser un altre des del primer minut. El Barça en va tenir prou amb mitja hora per endossar tres gols a l'Espanyol i deixar enllestit el derbi. La velocitat amb què va moure la pilota el conjunt blaugrana va fer que els periquitos no poguessin alçar la veu. I això, sense que brillés Messi, més combinatiu que definidor.
Tito va tornar a la banqueta per alinear l'onze de gala, amb tots els petits junts associant-se i Pedro fent desmarcades de ruptura. Iniesta va ballar sobre la pilota tirat al flanc esquerre per l'entrada de Cesc, que no va notar la inactivitat i va trobar espais per tots els racons de l'atac. Seva va ser la jugada personal que va precedir el 2-0. Busquets va tornar a amagar la pilota per donar-li sortida amb passades terminals –com la del 3-0– o amb tocs de continuació en busca de Xavi, que havia estrenat el marcador en aprofitar un servei d'Iniesta.
La pressió avançada del Barça va amargar l'existència a l'Espanyol, incapaç de conservar el cuir, el gran tresor del conjunt de Vilanova. A l'equip blaugrana tothom el vol. Alves i Alba devoren quilòmetres per les bandes i són dos atacants més per deixar encara més desguarnides les defenses rivals. La clau del triomf va ser la velocitat d'execució. De monòlegs barcelonistes n'hem vist molts, però quan la pilota no circula al ritme del d'ahir, els partits se'ls compliquen als homes de Tito Vilanova.

FOTO: www.fcbarcelona.cat