La metàfora del 14

Cercle tancat. Guardiola va posar el punt final a la seva etapa com a entrenador del Barça amb el catorzè títol de la seva era. Els jugadors no el van decebre. Sabien que el millor comiat que es mereixia el tècnic de Santpedor era una victòria. Van anar per feina des del primer minut i van desactivar un Athlètic fos perquè la temporada se li ha fet llarga. Hi havia el dubte de saber com jugaria el Barça després de tants dies sense competir, però la primera cavalcada de Messi amb un xut marca de la casa només començar el partit, va ser la millor demostració que els blaugranes no volien donar cap opció als homes de Bielsa. L'alta pressió de l'equip va traduir-se en tres gols en 25 minuts que van deixar la final enllestida. Va ser la millor manera de resumir els signes d'identitat de l'era Guardiola, amb tots els jugadors endollats des del xiulet inicial per amargar l'existència a l'Athlètic i combinar encert de cara al gol amb un futbol veloç i precís. Pedro va recordar el de les grans ocasions i Messi va tornar a aparèixer en una gran final.
La victòria va tancar el cercle que va començar a dibuixar-se la nit del 13 de maig del 2009 a Mestalla amb la Copa del Rei conquerida a costa, precisament, de l'Athlètic. Aquell primer títol del Barça amb Guardiola a la banqueta va ser l'inici de l'era més triomfant del club. Avui, 14 títols després, només podem posar-nos dempeus i tirar la mirada enrere per adonar-nos que som uns privilegiats pel molt que ens ha fet gaudir aquest equip. Les 14 sardanes triomfants evoquen el dorsal de Johan Cruyff, l'home que va posar la llavor del Barça actual, el geni del qual Guardiola va aprendre molt del que ha sabut transmetre des de la banqueta. El prestigiós diari francès L'Equipe va exhibir un muntatge fa unes setmanes amb una fotografia que mostrava el 14 de Cruyff, el 4 de Guardiola i el 10 de Messi per il·lustrar l'evolució del Barça en els últims temps. L'holandès volador, el 14 d'Holanda, va portar al Camp Nou una manera d'entendre el futbol que Guardiola ha millorat, en gran part, gràcies al concurs de Messi, segurament el millor jugador de tots els temps. Avui toca festa al Camp Nou per recordar aquests 14 títols i donar l'adéu definitiu al tècnic de Santpedor. Gràcies Pep.


FOTO: L'Equipe

Que rodi la pilota

Tants dies sense partits del Barça han fet que la final de Copa d'aquesta nit sigui un pèl estranya. Poc s'ha parlat de futbol. Entre l'excursió del rei a Botswana, les declaracions fora de lloc d'Esperanza Aguirre, l'irresponsable autorització d'una manifestació falangista o els comentaris al voltant de l'inevitable xiulada a l'himne espanyol, el futbol ha quedat en un segon terme. Afortunadament, a les 10 de la nit començarà a rodar la pilota i el Barça i l'Athlètic buscaran tancar la temporada amb un títol. Els blaugranes volen dedicar-lo a Guardiola. Els blanc-i-vermells intentaran culminar la feina que Marcelo Bielsa ha fet durant tot l'any a Lezama. S'enfrontaran dos equips que aposten pel futbol autèntic, dos tècnics que s'admiren, dues aficions amb una cultura de país molt similar.
Sovint s'ha dit que el Barça de Guardiola s'entrena jugant. Ara porta molts dies sense disputar un partit i és difícil saber quin to tindrà. La versió que veurem de l'Athlètic també és una incògnita. Capaç d'enlluernar el vell continent amb exhibicions a l'Europa League –va ser memorable el seu partit a Old Trafford–, a la Lliga es va acabar apagant per l'exigència física d'una temporada que se li ha fet llarga. Bielsa ha espremut tant els seus homes que ha fet la sensació que han arribat a la recta final del curs amb el pilot de la benzina encès, però això no treu mèrit a la tasca del tècnic argentí, capaç de mantenir els valors del l'Athlètic amb un futbol valent i entregat a la causa.
Sentimentalment, no es pot parlar de la final sense fer referència al darrer partit de Guardiola com a míster blaugrana. El tècnic de Santpedor deu haver baixat al soterrani del Camp Nou per última vegada buscant la fórmula de la victòria i els jugadors saben que la millor manera d'acomiadar-lo és lliurar-li el trofeu, el primer que va aixecar quan es va fer càrrec del primer equip. Els blaugranes volen tancar el cercle que van obrir la nit del 13 de maig de 2009 a Mestalla amb aquella Copa del Rei conquerida, precisament, a costa de l'Athlètic. Que rodi la pilota.

El desgast de Guardiola

“Se cansó, y es lógico. Si hubiese entrenado en otro equipo, quizá habría durado más, pero la presión en el club de tu vida es doble. Está la presión de hacer tu trabajo y además el compromiso con la gente. Es algo muy diferente a ir a cualquier otro club a trabajar. Aquí no solo es la profesión, también son los sentimientos”.
La frase és de Javier Mascherano. L'he deixat en castellà perquè interioritzeu el seu to. El 'jefecito' ha explicat com ningú el desgast de Guardiola. El tècnic de Santpedor sent el Barça com qualsevol dels culers. I això implica un compromís extra de no fallar l'afició amb l'exigència que comporta un club com el nostre. Si Guardiola hagués dirigit un altre equip no hauria tingut el desgast que ha patit a Can Barça.
Mourinho va abordar l'adéu de Guardiola dient que el seu desgast arriba al juny, quan no té partits, però aquest és el dicurs d'un tipus que quan va a un club hi està de passada, únicament per complir un contracte. Mourinho mai tindrà amb el Madrid la implicació de Guardiola amb el Barça. Mourinho i el Madrid tenen una relació professional. La relació entre Guardiola i el Barça va més enllà de la firma d'un contracte. Porta intrínsec un punt de sentimentalisme i de passió per uns colors que el tècnic de Santpedor admira i coneix des de menut. 
Guardiola va néixer i sempre serà culer. Mourinho no va néixer ni és madridista. Amb el prestigi que Guardiola es va llaurar com a jugador, podia haver començat la carrera d'entrenador en qualsevol equip de Primera Divisió, però va preferir fer-ho a Tercera amb el Barça B. Des d'aleshores ha conviscut amb la pressió de guanyar sí o sí erigint-se en un líder, en un model a seguir pel ric discurs que ha transmés en les rodes de premsa, on també s'ha desgastat menys Mourinho, que sovint ha enviat Karanka, el seu segon, a atendre els periodistes. 
M'explicava el juny passat la psicòloga esportiva Marta Eroles que la base d'un líder és generar confiança perquè el seu missatge cali. I Guardiola ho ha aconseguit. Amb l'aval necessari dels títols, l'entrenador de Santpedor ha fet que el culer estigui orgullós de ser-ho en base a uns principis basats en el treball, la humilitat, el respecte al rival i l'educació en la victòria i en la derrota. Quan Guardiola jugava ja tenia dots de líder. I aquest tarannà l'ha sabut extrapolar a la banqueta perquè coneix com ningú la història del Barça i la idiosincràsia dels catalans. El comiat que va tenir al Camp Nou va corroborar que el seu lideratge ha calat en el barcelonisme deixant-lo esgotat i amb la necessitat de carregar piles.