El Brasil es podrà treure l'espina del 'Maracanazo'

Se'n recorden del popular Maracanazo? Aquest és el nom amb què ha passat a la història del futbol la victòria de l'Uruguai sobre el Brasil en el partit clau del Mundial 1950 disputat al país de l'ordem e progresso. Els brasilers eren els grans favorits. Jugaven a casa i tenien totes les de guanyar, però la selecció charrúa els va passar per sobre. El duel decisiu es va jugar el 16 de juliol de 1950 al mític estadi de Maracaná -d'aquí ve el nom de Maracanzo- i el triomf de l'Uruguai ha estat una de les grans sorpreses de la història del futbol.

La fase final del torneig es va jugar a partir d'una lligueta entre quatre equips: el Brasil, Espanya, Suècia i l'Uruguai. Tot i que no hi va haver oficialment una final, el darrer partit va resultar clau i va enfrontar els amfitrions contra el combinat charrúa. Maracaná va aplegar 1999.854 espectadors. El Brasil tenia prou amb un empat per aixecar la copa i es va avançar al marcador amb un gol de Friaça als dos minuts de la represa. Però, quan l'afició local ja es veia triomfadora, va arribar la reacció de l'Uruguai amb dianes d'Schiaffino (foto) al minut 65 i de Ghiggia a 11 minuts per a la conclusió. Recordar el Maracanazo en aquest post ve al cas perquè avui s'ha sabut que el Brasil acollirà el Mundial del 2014 i que es podrà treure l'espina d'aquella dura derrota.

PD: L'elecció del Brasil per organitzar la cita mundialista del 2014 s'ha produït el dia de l'aniversari d'un de les estrelles del futbol de tots els temps, Diego Armando Maradona, que avui ha fet 47 anys.

''Perdo un càrrec, però recupero una vida''

''Perdo un càrrec, però recupero una vida''. La frase és de Quique Sánchez Flores, que en la matinada d'aquest dilluns ha estat cessat com a entrenador del València. Dues derrotes seguides a domicili (contra el Rosenborg en Champions i davant el Sevilla en Lliga) han estat el detonant de la seva destitució. A Mestalla l'equip txe ja ha perdut tres partits aquesta temporada (Vila-real, Epanyol i Chelsea) i el tècnic havia sentit allò de Quique ves-te'n ja. Però torno a la frase que encapçala aquest post, ja que resumeix a la perfecció la pressió amb què viuen els entrenadors. La supervivència de qualsevol míster en una banqueta està lligada als bons resultats. Quan aquests es torcen, malament. A vegades, es produeix la ratificació del tècnic abans del cessament, però en d'altres ocasions la destitució arriba directament, com li ha passat a Quique. La precipitació dels esdeveniments depèn, en gran part, del feeling que hi hagi entre l'entrenador i els rectors del club. En la primera temporada de Rijkaard al Barça, per exemple, el president Laporta va defensar el preparador holandès, malgrat una primera volta plena de dubtes, i el temps li va donar la raó. En aquella ocasió, el revulsiu no va ser fer fora el tècnic, sinó fitxar una home com Edgar Davids que va aportar l'equilibri que necessitava l'equip. Però aquest és un cas menys habitual. Sovint, el primer que cau és l'entrenador i en la decisió final de la junta directiva pesen els resultats, l'opinió de l'organigrama directiu i del vestidor (en els pitjors dies de Rijkaard en la seva primera temporada a Can Barça l'equip estava amb ell) i els retrets dels socis. De fet, les mocadorades o xiulades de l'afició són arguments suficients per prescindir d'un entrenador. A Madrid ho van fer la temporada passada després de guanyar la Lliga. Els jugadors es van manifestar públicament a favor de Capello, però durant tota la campanya els seguidors van mostrar un descontentament amb el joc de l'equip que va dur al president Calderón a deixar de comptar amb el tècnic italià. Al València, Quique Sánchez Flores ha patit una mica de tot. No ha acabat de connectar amb l'afició per l'ombra allargada de Benítez, ha tingut detractors al vestidor i va viure una dura batalla que va guanyar contra l'exdirector esportiu del club, Amedeo Carboni, en una època en què sí que va tenir el suport de les vaques sagrades. No és d'estranyar que digui que ''perdo un càrrec, però recupero una vida''. Aquesta és la realitat dels entrenadors en aquest món tan competitiu del futbol. Però ells la coneixen i s'hi han d'adaptar. I és que, perquè un tècnic trobi una banqueta sense amo, cal que estigui lliure, i això vol dir que un col·lega ha plegat, l'han cessat o se li ha acabat el contracte. És la llei del futbol, que també es pot aplicar a d'altres modalitats esportives.

Sempre Messi

El Barça necessita el concurs de Leo Messi. Ell és qui posa una marxa més a l'equip i avui ho ha demostrat contra l'Almeria. Només ha jugat 16 minuts, però n'ha tingut prou per segellar la victòria amb el 2-0 des del punt de penal en la primera pilota que tocava. Fins que no ha entrat Messi al conjunt blaugrana li ha faltat espurna. L'argentí ha arrossegat problemes als adductors durant la setmana i això ha fet que Rijkaard el deixés a la banqueta. La decisió del tècnic ha estat sensata. La musculatura del petit davanter blaugrana s'ha de mimar i cal dosificar-lo en cites menors com les d'avui. El que va passar amb Deco, trencat a Vila-real segurament per l'estrès físic dels partits amb les seleccions, deu haver pesat en la determinació de Rijkaard, que en principi no tenia pensat fer jugar Messi. Finalment, el tècnic holandès ha tirat del crac argentí i aquest ha ofert el futbol vertiginós que duu a la sang. Amb set gols, ja és el pitxitxi de la Lliga i s'ha erigit en el nou referent d'aquest Barça. Avui ha entrat per Ronaldinho en una mena de relleu de jerarquies. Ara les diferències les marca l'argentí. L'entrada de Messi ha animat fins i tot Henry, que en els darrers minuts ha fet un parell d'accions individuals que han recordat la versió del jugador francès a l'Arsenal. A Titi li continua fallant la rematada final, però avui s'ha estrenat en Lliga al Camp Nou en una acció d'oportunisme. Aquests gols també serveixen per adquirir confiança. L'altra nota positiva del partit ha estat el retorn de Yaya Touré, l'home que aporta l'equilibri a l'equip i que permet a Iniesta lluir-se tot amagant la pilota davant les escomeses del rival. El millor del partit és que el Barça ha guanyat sense fer un gran partit. L'equip continua sense cedir cap punt a l'Estadi.

FOTO: http://www.fcbarcelona.cat/

La gran esperança de White Hart Lane

Juande Ramos dirigirà el Tottenham Hotspur fins a la conclusió de la campanya 2010/2111. Aquest és l'acord que el ja extècnic del Sevilla ha firmat amb els Spurs. L'oferta, diuen d'uns set milions d'euros per temporada, era per no rebutjar-la. L'entrenador veurà complertes una de les seves grans il·lusions des que va començar la seva carrera a les banquetes: entrenar a Anglaterra. L'arribada de Juande al Tottenham es produeix amb l'equip tercer per la cua a la Premier League. Un conjunt històric com el Spurs no hauria d'anar més avall, així que Juande té la missió de reflotar-lo. L'entrenador espanyol ha de jugar el paper de revulsiu que necessiten a White Hart Lane. El fet d'haver guanyat dues Copes de la UEFA, una Supercopa d'Europa, una Copa del Rei i una Supercopa d'Espanya amb el Sevilla en dues temporades és el millor aval de Juande. L'extècnic sevillista se'n va a Anglaterra juntament amb el preparador físic Marcos Álvarez. Tots dos tenen previst presenciar demà el partit entre el Tottenham i el Blackburn Rovers. El seu debut a la banqueta es produirà dimecres que ve davant el Blackpool en un matx corresponent a la Carling Cup.

El fitxatge de Juande pel Tottenham confirma que el manxec és un dels entrenadors de moda a Europa. La seva filosofia es resumeix amb aquesta frase: ''El que li donis al futbol, aquest t'ho tornarà multiplicat per mil'', que apareix a la portada de la pàgina web de l'entrenador http://www.juanderamos.com/. I el temps li ha donat la raó. Ell -amb el permís del director esportiu Monchi- ha lliurat al futbol un gran equip com el Sevilla dels últims temps, i ara el futbol li aporta l'oportunitat de ser entrenador a Anglaterra -una de les il·lusions de la seva vida, segons ha dit- amb un bon grapat de bitllets a la butxaca. La xifra de diners que li han ofert és una autèntica bogeria, però algú li faria un lleig?

Que Juande està de moda, no només queda reflectit amb el seu fitxatge pel Tottenham. Un altre fet que demostra la tirada mediàtica que ha adquirit és veure la seva imatge a la fotografia de portada del vídeojoc Football Manager 2008 que editen Sega Espanya i Sports Interactive.

PD: El substitut de Juande Ramos al Sevilla és Manolo Jiménez, que estava al filial sevillista. És un home de la casa que va ser defensa del primer equip. També va jugar a l'Atlètic de Madrid i va ser internacional amb la selecció espanyola al Mundial d'Itàlia 90. La temporada passada va pujar el segon equip del Sevilla a Segona Divisió A.

Sobre Marc Crosas

Durant la pretemporada i, fins i tot, abans que debutés com a titular contra el Vila-real, es va parlar de si era bo cedir Bojan a algun altre equip perquè tingui més minuts que al Barça. El mateix s'havia comentat a l'estiu sobre Giovani, però, perquè el club no es planteja la cessió de Marc Crosas? Aquest jove valor de la pedrera blaugrana encara no ha tingut cap minut en Lliga o Champions aquesta temporada. Tot i que juga de pivot, no ha participat en cap dels quatre partits en què Touré Yaya ha estat lesionat i, com que tampoc juga al Barça B, va camí d'estar un any en blanc. Això és el pitjor que li podria passar un futbolista de 19 anys. A la seva edat no pot estar sense tenir ritme de competició. Això era impensable amb Giovani i Bojan i també ho ha de ser amb Marc Crosas. Si Rijkaard ha triat Iniesta i Gudjohnsen abans que ell per suplir Touré, vol dir que aquests dos jugadors estan per davant del gironí quan l'ivoirà –o Deco– estiguin fora de combat.
Marc Crosas va debutar amb el primer equip del Barça la temporada passada en el partit de tornada de l'eliminatòria de Copa del Rei que l'equip de Rijkaard va jugar contra el Badalona. Aquell dia també van viure l'alternativa al Camp Nou Marc Valiente i Jeffren, que ara estan a les ordres de Pep Guardiola. Aquests dos últims formen part de la nòmina del Barça B –Valiente n'és el capità– i, almenys, estan jugant partits. El seu company, en canvi, no actua ni amb el primer equip ni amb el filial. La progressió d'un futbolista va lligada a tenir minuts. I, de moment, aquesta temporada, Crosas no els està tenint.
FOTO: http://www.elmundodeportivo.es

Donem temps a Henry

Les portades dels diaris Sport i Mundo Deportivo d'avui fan referència a Thierry Henry. Els dos rotatius parlen de les poques similituds entre el davanter francès que va posar-se el públic de l'Arsenal a la butxaca i el que ha irromput a Can Barça. Al Camp Nou encara no ha brillat com ho va fer a Higbury, però dubtar d'un futbolista que ha estat un dels millors golejadors europeus dels últims anys (màxim realitzador de la Premier League en les temporades 2001/2002, 2003/2004, 2004/2005 i 2005/2006) no em sembla just a aquestes alçades de la temporada. El francès surt d'una lesió que el va tenir apartat dels terrenys de joc durant el tram final de la campanya passada i s'està adaptant a un nou equip i, sobretot, a un nou sistema, ja que aquí no és el centre de les mirades dels seus companys com ho era a l'Arsenal. Amb el conjunt de Wenger tothom el buscava i sempre el trobaven. A la final de París contra el Barça, segur que ho recorden, ell sol va portar de corcoll Márquez i Puyol. És cert que el nivell que se li suposa al davanter francès encara no l'hem vist a Can Barça i que en els dos darrers partits (Vila-real i Glasgow) no ha estat bé, però, com diu Johan Cruyff a l'Sport, el francès venia de jugar dos compromisos seguits amb la seva selecció, i als seus 30 anys, és lògic que baixi el nivell. A Henry sempre el defensaré. La seva categoria com a futbolista és indiscutible. Zidane també va ser criticat en els seus primers dies al Madrid i després va ser un ídol a la grada del Bernabéu. Si us plau, donem temps a Henry.
PD: No vull ni pensar que es diria del francès si el Barça no liderés el seu grup de la Champions i si no hagués experimentat una gran millora abans dels maleïts partits de seleccions de la setmana passada.

Bon resultat; sensacions col·lectives amargants

El Barça no ha passat de l'empat sense gols a Ibrox Park contra el Glasgow Rangers. El resultat és bo perquè ara el conjunt blaugrana afronta la visita del conjunt escocès al Camp Nou (7 de novembre) amb la paella pel mànec per quedar-se líder del grup E en solitari en la pròxima jornada. Però les sensacions col·lectives de l'equip de Rijkaard han estat amargants. El quadre barcelonista ha anat de més a menys i no ha sabut resoldre el partit al primer temps, quan l'ha tingut més a l'abast. El matx hauria canviat si l'àrbitre hagués assenyalat penal en aquelles mans d'un defensa del Rangers a xut de Ronaldinho, però no ha estat així i l'equip blaugrana s'ha anat consumint sense posar una marxa més, sobretot a la segona part, quan al darrer quart d'hora el conjunt escocès s'ha estirat i ha posat en perill la porteria de Valdés. El Barça ha acabat sent molt previsible i ha topat contra un mur que no ha pogut trencar perquè s'ha entossudit a entrar pel centre i a passar-se la pilota sense xutar amb fe des de fora de l'àrea. M'esperava més dels escocesos, que han sortit a buscar el 0-0 perquè duien sis punts i amb un de més en tenien prou per marxar contents. La meva teoria és que l'equip que busca descaradament l'empat sense gols ho acaba pagant amb la derrota, però el Barça me l'ha tirat per terra perquè no ha inquietat la defensa local amb la contundència que se li suposa a una davantera formada per Henry, Messi i Ronaldinho. En alguns moments he pensat que els blaugranes es veien tan superiors al primer temps que creien que el gol cauria com fruita madura, però a la segona part han quedat en entredit. Les estadístiques de la UEFA ho diuen tot: el Barça ha tingut un 66% de possessió de la pilota, però només ha rematat tres vegades a gol. L'aportació de Puyol com a lateral dret m'ha agradat i Gudjohnsen no ha desentonat. Ronaldinho no ha estat inspirat i ha jugat amb el pause posat, Messi també té dret a estar espès un dia i Henry ha començat coses, però no les ha acabat. Ara bé, tampoc és per estirar-se dels cabells i deixar de creure en l'equip. El Barça té ben enfocat el passi als vuitens de final, que és el que veritablement compta, i aviat recuperarà homes com Touré, Márquez o Zambrotta per tornar a ser l'equip que oferia tan bones vibracions com abans dels partits de seleccions de la setmana passada.
FOTO: http://www.uefa.com/

Força contra tècnica a Ibrox Park

No he volgut referir-me al joc del Barça al Madrigal perquè no vaig poder veure la totalitat del partit. Però per les imatges que he vist i per les anàlisis que he llegit, he entès que el Vila-real va passar per damunt d'un conjunt blaugrana mancat d'intensitat i frescor, segurament per l'anomenat 'virus FIFA'. Els partits que arriben després dels compromisos de les seleccions són els típics que s'han de treure endavant sigui com sigui, però és que el Barça ja havia encaixat dos gols en 13 minuts i això va ser donar molta avantatge al submarí groc, més posat dins del partit. El més positiu és que va marcar Bojan en el seu debut com a titular.
Avui el Barça ha de passar pàgina a la derrota patida al Madrigal -espero que només sigui un accident-, però ha de tenir en ment el que li va passar a la Plana per entendre que a Escòcia s'haurà d'arremengar. El partit es preveu intens a Ibrox Park. El Glasgow està empatat a punts amb el Barça al capdavant del grup i arriba amb la moral pels núvols per la victòria que va obtenir dissabte contra el Celtic en el derbi escocès. El duel el va oferir el 33 en directe i la principal virtut que va oferir el Glasgow Rangers és que es tracta d'un equip molt físic amb el gallec Nacho Novo (davanter) i Barry Ferguson (migcampista amb arribada) com a jugadors més talentosos. La resta són un grup de jugadors guerrillers que no es compliquen la vida i que juguen amb el ganivet entre les dents. El joc directe serà una de les seves armes i el Barça farà bé de no perdre la concentració i de concedir poques faltes laterals i córners. L'afició escocesa apretarà, però la millor manera de fer-la callar és tenir la pilota, i aquí és on hauran de jugar un paper important Xavi i Iniesta. Cal intensitat, agressivitat i una bona pressió. En joc estarà la primera posició del grup i el Barça ja coneix la importància de passar als vuitens de final de la Champions com a líder, ja que a partir de les eliminatòries el factor camp juga un paper capital.

L'hora de Gudjohnsen

La vida és massa curta per estar trist. Aquesta és una de les frases que ha pronunciat Eidur Gudjohnsen en una entrevista a TV3 en la qual el jugador ha abordat la seva situació al Barça. Sense minuts fins dissabte passat al Madrigal, l'islandès té demà a Ibrox Park contra el Glasgow Rangers (tercera jornada de la Lliga de Campions 2007/2008) l'oportunitat que esperava. Les lesions de Deco, Yaya Touré i Márquez li obren les portes de la titularitat.

Si la temporada passada va ser el primer rencanvi d'Eto'o a la punta d'atac, amb el nou curs ha tingut els joves Giovani i Bojan per davant seu, però demà l'ocasió de ser titular li arriba per actuar al mig camp, on veritablement tinc ganes de veure'l. Sempre he defensat que Gudjohnsen ha de jugar arribant des del darrere, com ho feia al Chelsea, i, quan en l'última campanya Deco no acabava d'estar fi, una de les opcions que em venien al cap per desencallar l'equip era suplir-lo per l'islandès. Rijkaard mai no ho va fer, però ara les lesions l'obliguen a confiar en ell com a centrecampista, i Gudjohnsen sap que ho ha de donar tot per aprofitar l'oportunitat. Aquesta motivació extra ha de convertir l'islandès en una de les ànimes del Barça al melic del camp. A més a més, sap adaptar-se al joc físic dels equips britànics pel seu pas pel Chelsea, i això també ha de jugar al seu favor. Al costat de Xavi i Iniesta, ha de ser un dels suports per als tres de dalt. L'última aparició de Guddie en Champions amb el Barça es va produir en l'eliminació dels blaugranes a Anfield contra el Liverpool. Era la tornada dels vuitens de final de la màxima competició continental de la temporada passada, i l'islandès va fer l'únic gol barcelonista a Anglaterra després de driblar Reina. Malauradament, no va servir de res, ja que la renda d'1-2 que els de Benítez duien de l'anada va ser suficient per decidir l'eliminatòria.

PD: L'altre nom propi de la prèvia del partit de Barça contra el Glasgow Rangers és Ronaldinho, que tornarà a l'equip per intentar ser el de les grans ocasions. El brasiler acompanyarà Henry i Messi en punta.

Recta final en la cursa per guanyar la Pilota d'Or

La revista France Football ha donat a conéixer avui la llista dels 50 candidats a fer-se amb la Pilota d'Or, el guardó que distingeix al millor futbolista de l'any. Des d'aquesta edició, la publicació francesa ha obert el trofeu a jugadors de tot el món, cosa que fa que s'incrementi el nombre de periodistes integrants del jurat. La Lliga espanyola és la que més futbolistes aporta als 50 escollits, un total de 16, per davant de la Premier League (15) i del Calcio (9). Del Barça hi ha sis nominats: Henry, Abidal, Ronaldinho, Deco, Eto'o i Messi, però trobo a faltar Xavi i Iniesta. La llista la completen Daniel Alves (BRA/Sevilla), David Beckham (ANG/Los Angeles Galaxy), Dimitar Berbatov (BUL/Tottenham), Gianluigi Buffon (ITA/Juventus), Fabio Cannavaro (ITA/Reial Madrid), Iker Casillas (ESP/Reial Madrid), Petr Cech (TXE/Chelsea), Rogerio Ceni (BRA/Sao Paulo), Cristiano Ronaldo (POR/Manchester United), Mahamadou Diarra (MLI/Reial Madrid), Diego (BRA/Werder Bremen), Didier Drogba (CIV/Chelsea) Michael Essien (GHA/Chelsea), Cesc Fàbregas (ESP/Arsenal), Gennaro Gattuso (ITA/Milan), Steven Gerrard (ANG/Liverpool), Ryan Giggs (GAL/Manchester United), Zlatan Ibrahimovic (SUE/Inter Milan), Filippo Inzaghi (ITA/Milan), Kaká (BRA/Milan AC), Frédéric Kanouté (MLI/Sevilla), Miroslav Klose (ALE/Bayern Munic), Younis Mahmoud (IRK/Al-Gharrafa), Paolo Maldini (ITA/Milan), Florent Malouda (FRA/Chelsea), Shunsuke Nakamura (JAP/Celtic Glasgow), Guillermo Ochoa (MEX/América México), Andrea Pirlo (ITA/Milan), Ricardo Quaresma (POR/Oporto), Raúl González (ESP/Reial Madrid), Franck Ribéry (FRA/Bayern Munic), Juan Román Riquelme (ARG/Vila-real), Robinho (BRA/Reial Madrid), Wayne Rooney (ANG/Manchester United), Paul Scholes (ANG/Manchester United), Clarence Seedorf (HOL/Milan), Carlos Tévez (ARG/Manchester United), Luca Toni (ITA/Bayern Munic), Kolo Touré (CIV/Arsenal), Fernando Torres (ESP/Liverpool), Francesco Totti (ITA/Roma), Ruud van Nistelrooy (HOL/Reial Madrid), Robin van Persie (HOL/Arsenal) i David Villa (ESP/València).

Kaká, el gran favorit

Tot i aquests 50 noms, ja fa temps que es comenta que la Pilota d'Or se la disputen Kaká i Messi. L'argentí és el motor actual del Barça i l'abril passat va fer un gol com el de Maradona al Mundial de Mèxic 86, però a favor de Kaká hi ha el títol de la Champions League que al maig va obtenir amb el Milan amb una actuació estel·lar en les semifinals contra el Manchester United. Aquest títol dóna una gran avantatge al brasiler per davant de Messi, que ha explotat sense veure's recompensat amb un gran èxit col·lectiu. Entre això i que l'argentí del Barça és molt jove i que té molts anys per endavant per endur-se el guardó, Kaká és el gran favorit i seria una sorpresa que no fos coronat com a millor jugador del 2007. El brasiler del Milan ja va ser investit millor futbolista de l'última Lliga de Campions a la gala de Mònaco que va precedir la Supercopa europea d'aquesta temporada, també guanyada pel Milan amb un gol de Kaká inclòs. El tercer en discòrdia, segons el meu parer, és el portuguès Cristian Ronaldo, campió de la Lliga passada amb el Manchester United, tercer màxim realitzador de la Premier 2006/2007 i semifinalista de la Champions 2006/2007.

Qui acompanyarà Henry i Messi?

El Barça visita aquest vespre el Madrigal (20.00 h. per Telecinco) amb el dubte de saber quin jugador acompanyarà Henry i Messi en atac davant l'absència de Ronaldinho. Bojan, Giovani i Gudjohnsen són els candidats, però quina serà l'elecció de Rijkaard?

El tècnic holandès és molt escrupulós amb les jerarquies i fins ara el primer relleu que ha vingut utilitzant a la parcel·la ofensiva ha estat Giovani. Ara bé, aquesta setmana només s'ha entrenat una vegada amb l'equip pels seus partits amb la selecció mexicana. L'opció que més atrau al seguidor barcelonista és Bojan. En set partits de Lliga ha tingut aparicions molt curtes i el soci frisa per veure'l més estona sobre la gespa. El futur que té per endavant és esplèndid i a la pretemporada ja va demostrar que s'entén bé amb Henry. Però Bojan necessita jugar pel centre. Porta el gol a la sang, i, com més a prop de l'àrea estigui, millor. Si el noi de Linyola fos titular, s'estrenaria en l'onze inicial del primer equip blaugrana en partit de Lliga. La possibilitat de veure Gudjohnsen com integrant del trident ofensiu també s'apunta, per exemple, al diaris Sport i Marca. L'islandès encara no ha debutat en la Lliga i, si no juga avui, poques oportunitats més tindrà de fer-ho. Però a l'estiu van deixar-li clar des del club que Giovani i Bojan estan per davant seu.

La meva elecció és Bojan. És descarat i, si no el tinguéssim a les files del Barça, faríem el possible per inventar-lo. Dosificar i mimar els joves talents és bo, però hi ha dies en què s'ha d'apostar fort per ells i avui és un bona ocasió per fer-ho amb Bojan.

PD: Al Vila-real no podrà jugar una de les sensacions d'aquest principi de Lliga, l'italià Giuseppe Rossi. Amb només 20 anys, ja ha fet cinc gols en set partits de Lliga, però avui no estarà sobre la gespa del Madrigal per acumular cinc targetes grogues. I és que Rossi combina agressivitat i qualitat per fer passar males estones a les defenses rivals.

FOTO: http://www.fcbarcelona.cat/

El 'virus FIFA' amenaça el bon moment del Barça

El Barça va començar la Lliga amb dubtes, però no va trigar a agafar el rumb correcte a partir de les habilitats de Messi i, abans de la diàspora d'internacionals, segurament era l'equip més en forma d'Europa. El rendiment dels seus cracs en els partits de seleccions així ho corrobora. Xavi i Iniesta van ser dos dels guies d'Espanya en el triomf transcendental que l'equip de Luis Aragonés va obtenir a Dinamarca. Ells dos i Cesc van fer que la roja tingués la pilota i que ara estigui a tres punts d'assegurar-se el seu passi per l'Eurocopa de l'estiu que ve. Henry ha aprofitat els duels contra les Illes Feroe i Lituània per fer tres gols i superar el mític Platini com a màxim golejador de la història de la selecció francesa. El davanter bleu ja suma 43 dianes amb el combinat del seu país. Messi i Milito van ser els golejadors de l'Argentina en la victòria de l'albiceleste (2-1) sobre Veneçuela en partit classificatori per al Mundial 2010. I Ronadinho va contribuir amb un gol en el 5-0 que el Brasil va endossar a l'Ecuador en un compromís també vàlid per a la cita mundialista del 2010.
Però totes aquestes actuacions no valdran de res dissabte contra el Vila-real al Madrigal, on caldrà veure si el 'virus FIFA' destrueix el bon moment que travessava el Barça. I és que, a pesar que tots els internacionals arribaran sans i estalvi, Rijkaard no haurà pogut preparar el partit com li hauria agradat i la frescor dels qui han actuat amb les seleccions se'n resentirà. Ronaldinho, per exemple, no torna fins demà, quan l'equip ja s'hagi entrenat per última vegada aquesta setmana, i és probable que sigui baixa per reservar-lo per al partit de Champions de dimarts (20.45 h.) al camp del Glasgow Rangers. L'últim cop que hi va haver fuga d'internacionals, l'equip blaugrana ho va pagar amb un mal partit i un 0-0 a l'estadi Reyno de Navarra.

El codi intern del Barça

El Barça ja té enllestit el codi intern que els jugadors hauran de respectar per entrenar i jugar millor. De moment, ja en disposen d'una còpia dos dels tres capitans de l'equip, Xavi i Puyol. El club ha tirat endavant aquesta iniciativa pel fracàs de la temporada passada, quan l'equip va anar tirant la Lliga jornada rere jornada fins a regalar-la al Madrid. Del famós codi intern se'n va parlar molt durant l'estiu després d'una campanya 2006/2007 sense títols i va tornar a abocar rius de tinta arran d'una sortida nocturna de Ronaldinho que, segons La Vanguardia, el brasiler va fer 48 hores abans del partit de Lliga al camp d'Osasuna.

El futbol és tan gran que del codi intern dels jugadors només se'n parla quan els resultats no van bé. Mentrestant, si la pilota entra i els títols arriben, ningú se'n recorda. Els jugadors del Barça que van guanyar la Lliga i la Champions de la temporada 2005/2006, entre ells Ronaldinho, segurament es comportaven igual que durant el curs passat. La diferència és que al 2006 les victòries i els títols feien que tothom parlés de les excel·lències de l'equip i no pas de què feia l'un o l'altre quan no eren a l'Estadi. Però això forma part del futbol i de l'entorn mediàtic que l'envolta. El trist és que s'hagi de recórrer a un codi intern perquè un jugador de primera línia com qualsevol que està a la primera plantilla del Barça sàpiga com s'ha de comportar. Això hauria d'anar lligat a la professionalitat dels futbolistes i als súpersous que cobren.

Efervescència periquita

Passa l'Espanyol una bona època. Als bons resultats del primer equip en l'inici de la Lliga ara se li ha afegit l'excel·lent actuació de Raúl Tamudo i de Riera amb la selecció espanyola. Tots dos van marcar a terres daneses en la victòria vital que va sumar el conjunt de Luis Aragonés per estar a la pròxima Eurocopa i van corroborar el bon moment que passen al seu club.

Tamudo ha tancat per uns dies el debat sobre quin Raúl ha d'anar a la selecció i, en absència de Villa i Torres per lesió, es va erigir en la referència ofensiva del combinat nacional. El punta periquito ha fet gols sempre i en continuarà marcant mentre no pengi les botes. Aquest és el seu do. El va posar de manifest en el seu debut amb el primer equip de l'Espanyol i ha estat el jugador de referència dels blanc-i-blaus en els últims anys. El que no té Tamudo és la tirada mediàtica d'altres futbolistes i segurament per això no acapara tants titulars o portades com d'altres especialistes del gol amb més glamour.

Riera encarna l'esperit de l'home de banda amb arribada a l'àrea contrària. Va destacar al Mallorca i va passar pel Girondins abans de tornar a la Lliga espanyola i fitxar per l'Espanyol, on està triomfant gràcies a la confiança que li ha donat Valverde, ja que Lotina a penes el va fer jugar i la temporada 2005/2006 la va acabar al Manchester City anglès. Ara ningú veu un Epanyol sense Riera, ja que el balear és, juntament amb Tamudo, Luis García i De la Peña, una peça clau del projecte blanc-i-blau.

Riquelme es reivindica amb la selecció

Juan Román Riquelme sempre serà un jugador diferent. Ídol a la Bombonera, va creuar l'Atlàntic per recalar al Barça amb prou futbol a les seves botes per ser l'ídol del Camp Nou. Però ho va fer en època de vaques magres. Entre això i que tampoc va saber gestionar la pressió de tirar de l'equip, va marxar sense pena ni glòria per reivindicar-se al Vila-real, on ara el tenen condemnat a l'ostracisme. Amb el submarí groc va ser el crac del Madrigal fins que en semifinals de la Champions 2005/2006 va fallar un penal que va privar els castellonencs d'anar a Saint Denis a enfrontar-se al Barça.

Riquelme necessita ser feliç i jugar amb el vent a favor. Quan les coses se li torcen pateix, i ara la vàlvula d'escapament que li queda és la selecció. Apartat del Vila-real, és l'únic jugador del món que pot dir que el seu club és el combinat nacional. I com que amb l'albiceleste es troba a gust i se sent important, fa de les seves a pesar de no tenir el ritme de partits. Els dos gols de falta que va marcar ahir a Xile en l'inici de les eliminatòries per accedir al Mundial 2010 en són una mostra. No ha de ser gens fàcil actuar com a internacional sense jugar ni un minut amb l'equip que et paga, però com que Riquelme és diferent ho pot fer. És tan diferent, que el seleccionador Basile passa de la situació que viu a Vila-real i el convoca amb l'Argentina perquè marqui les diferències. Qui se les ha carregat és Xile, el país de Pellegrini, l'home que no compta amb el Topo gigio al Madrigal. Coses del futbol.

Henry iguala Platini

Thierry Henry ha estat un dels grans protagonistes de la jornada d'avui en els partits de classificació per a l'Eurocopa. El blaugrana ha fet un dels sis gols que la selecció bleu ha marcat a les Illles Feroes (0-6) i ha igualat Michel Platini amb 41 dianes com a màxim realitzador del combinat francès. Henry va debutar amb la selecció del seu país al 1997 i va ser campió del Món al 1998 i d'Europa al 2000. Ara ja duu 95 partits com a internacional. El gol amb què s'ha equiparat a una llegenda com Platini ha estat marca de la casa: ha controlat la pilota dins l'àrea, s'ha perfilat cap a la dreta i ha armat la cama amb la seva elegància habitual per enviar el cuir lluny del porter rival amb l'interior de la bota dreta.

Des de la seva arribada a Can Barça, Henry ja ha donat detalls de la seva classe. Porta tres gols a la Lliga (el hat trick al Llevant), però si els pals s'haguessin aliat amb ell en duria dos més i tothom n'hauria parlat meravelles des del primer dia. El seu llegat golejador a l'Arsenal és suficient aval per tenir una confiança cega en el francès malgrat que encara no s'hagi estrenat en Lliga a l'Estadi.

PD: Espanya ha guanyat Dinamarca (1-3) amb gols de Tamudo, Sergio Ramos i Riera i amb Cesc, Xavi i Iniesta com a titulars.

Dos partits de sanció per a Dida, l'aprenent de Rojas

El porter brasiler del Milan Dida haurà de complir dos partits de sanció per fingir una greu agressió durant el segon partit de la Champions 2007/2008 que el conjunt italià va jugar al camp del Celtic de Glasgow (vistòria dels escocesos per 2-1). L'acció va ser de les més comentades el dia següent per les males dots interpretatives del porter brasiler, que únicament va rebre un petit cop a la cara i que es va deixar caure després de fer un intent de perseguir l'agressor. La UEFA diu que Dida va actuar en contra del seu article 5 sobre normes disciplinàries segons el qual un jugador ha de mantenir una conducta que segueixi els principis de lleieltat, integritat i esportivitat. I és que si l'agressió hagués estat greu, el Celtic podria haver perdut el partit. Ara bé, al comprovar-se que Dida hi va posar més pà que formatge, el resultat no es modifica, se sanciona el porter i es multa el conjunt escocès. A més a més, el seguidor agressor ha estat castigat pel mateix Celtic sense poder anar a veure el l'equip verd-i-blanc de per vida ni a casa ni lluny de Glasgow. La sanció de per vida per a l'aficionat del Celtic és la mateixa que li va caure a Roberto Rojas, diuen el millor porter de la història del futbol xilè. Ell també va fingir com Dida, però amb l'agravant de tenir-ho tot preparat. La història es remunta al 3 de setembre del 1989. Xile visitava Maracaná per jugar contra el Brasil amb l'obligació de guanyar per accedir al Mundial d'Itàlia 90. El Brasil es va posar per davant i aleshores va actuar Rojas, que es va ferir el rostre per simular que una bengala llançada des de la grada havia impactat en ell. En realitat, el tall se'l va fer ell amb un instrument que duia amagat als guants i el partit es va suspendre. Quan es va descobrir l'engany, la FIFA va sancionar Rojas de per vida i Xile no va poder jugar ni el Mundial d'Itàlia ni les eliminatòries per entrar a la cita del 94 als Estats Units.

Cesc, el desitjat... I Wenger?

Cesc, el desitjat. Aquest és el titular de la portada de Mundo Deportivo d'avui dijous i fa referència a l'interès del Barça per fitxar el centrecampista d'Arenys de Mar per a la temporada que ve. El català ha afagat el relleu d'Henry a l'Arsenal i és el nou ídol de l'Emirates Stadium. Les seves actuacions l'han dut a ser un dels jugadors més determinants de la Premier en aquest principi de temporada. De fet, Cesc està demostrant a Londres que és un dels grans migcampistes d'Europa i em sobta que no sigui titular a una selecció espanyola que no va precisament sobrada. Set gols entre Lliga i Champions (quatre al campionat domèstic i tres més a Europa) adornen la seva trajectòria des que ha començat el curs 2007/2008. Aquests registres el fan apetible per a qualsevol dels grans clubs del vell continent. I el Barça faria bé d'abocar tota la seva maquinària per fitxar-lo.
Cesc és culer de cap a peus, i això sempre és un avantatge per Laporta. A més a més, en els dos últims estius no ha satisfet els desitjos de Ramon Calderón per convertir-lo en nou jugador blanc. L'arribada a la porteria rival que té el jugador d'Arenys de Mar engrandiria encara més les prestacions del mig camp blaugrana. S'imaginen una línia medul·lar amb Toure, Cesc i Iniesta? O amb Iniesta, Xavi i Cesc? O amb Deco, Iniesta i Cesc? Les combinacions són múltiples. Els 20 anys que té el català el converteixen en un dels centrecampistes amb major progressió del futbol actual i compta amb totes les virtuts perquè sigui un dels ídols del Nou Camp Nou. Què més es pot dir de Cesc perquè vingui al Barça? Doncs que està fet a la pedrera. I combinar els millors futbolistes de la casa amb les millors estrelles del planeta és la fòrmula que genera més trempera a l'afició blaugrana.
En els últims temps, sempre que he sentit a parlar de l'interès del Barça per fitxar a Cesc, he pensat que el català podria venir acompanyat d'Arsene Wenger, el tècnic de l'Arsenal que tan ha confiat en ell. Últimament també he vist publicat que Rijkaard podria acabar al Chelsea, on ja estar el seu exajudant al Barça, Ten Cate. I si marxa l'holandès, el tècnic francès seria segurament el millor relleu, ja que és valent i aposta pel bon futbol (condició indispensable per asseure's a la banqueta del Camp Nou).
PD: Hi ha un altre jugador de l'Arsenal amb passat a la pedrera del Barça que també donarà que parlar: Fran Mérida. Va seguir les passes de Cesc, té el seu mateix representant (Joseba Díaz) i va ser una de les estrelles de la selecció espanyola sub-17 campiona d'Europa i subcampiona del Món.

El 'virus FIFA' contraataca

Ara que el Barça torna a funcionar, els partits de les seleccions amenacen en convertir-se novament en un malson per al conjunt blaugrana. El 'virus FIFA' contraataca i el president Laporta s'ha afanyat a demanar als seus jugadors que es dosifiquin. I és que la Lliga s'atura durant 15 dies pels compromisos internacionals i Rijkaard es queda sense 13 futbolistes. Thuram, Henry i Abidal han estat convocats per França; Gudjohnsen per Islàndia; Giovani per Mèxic; Deco per Portugal; Ronaldinho pel Brasil; Milito i Messi per l'Argentina, Xavi, Puyol i Iniesta per la selecció espanyola, i Bojan per la sub-21. Laporta es va queixar amargament el passat 11 de setembre de deixar jugadors a la seleccions i va dir que és una ''vergonya'' que els clubs no rebin cap compensació per cedir els seus futbolistes als combinats nacionals. Demà, el president blaugrana tindrà l'oportunitat d'expressar el seu malestar a Zurich a la reunió de la Comissió Estratègica de la FIFA que presideix Michel Platini i a la qual assistirà Joseph Blatter, màxim rector de la FIFA. Però per moltes coses que exposi, si no hi ha consens entre els clubs més poderosos no hi haurà cap avenç. Aconseguir frenar el virus FIFA només és possible si els equips més potents es posen d'acord i decideixen fer-hi front de veritat. Als jugadors no se'ls pot demanar que es dosifiquin perquè per exemple, per als brasilers o argentins, defensar la selecció nacional és el màxim.

FOTO: www.fcbarcelona.cat

Don Andrés i la pedrera

Andrés Iniesta va tornar a demostrar ahir al Camp Nou que és un futbolista total. En absència de Yaya Touré, és l'home que Rijkaard ha escollit per jugar al vèrtex defensiu del triangle que conforma la línia medul·lar del Barça. El de Fuentealbilla té unes condicions innates per recuperar pilotes i fer una tasca fosca que sembla impossible pel físic que té, molt més lleuger en comparació amb els autèntics especialistes en la contenció a la zona ampla. Però Iniesta s'adapta al rol que faci falta i sempre ho fa bé. Aquesta temporada ja l'hem vist de pivot, d'interior i de mitjapunta per l'esquerra, i sempre ha complert. Naturalment, brilla més quan juga en posicions avançades, ja que el poder que té per amagar la pilota i donar-la al company millor desmarcat atorga a l'equip una gran sortida a les opcions ofensives. Humil i tímid fora del camp, Iniesta és descarat sobre la gespa perquè les condicions que té per jugar a futbol són esplèndides. I quan connecta amb homes com Messi, Ronaldinho, Eto'o, Henry o Deco les defenses rivals ho passen malament. El migcampista blaugrana ha seguit la lògica evolució de les figures de la pedrera fins que s'ha convertit en una peça clau del primer equip. No fa gaire, acostumava a ser el sacrificat de Rijkaard quan el míster havia de buscar un lloc a l'onze del Barça a algun dels cracs de l'equip. El de Fuentealbilla ho acceptava amb naturalitat, amb aquella cara de nen bo i sense dir cap paraula mal sonant. Ell prefereia parlar damunt del camp i amb les botes posades. Sense Yaya Touré, Márquez ni Edmilson, Iniesta és la solució que Rijkaard ha trobat per al pivot defensiu, però quan l'entrenador torni a tenir un dels stoppers, prefereixo veure'l més avançat, on veritablement exhibeix tot el seu talent. Andresín ja és don Andrés, com l'anomena en Puyal a les seves transmissions, un símbol de la pedrera del Barça que tan de moda està al primer equip. Contra l'Atlètic de Madrid, fins a vuit jugadors que van acabar el partit eren de la casa: Valdés, Oleguer, Puyol, Xavi, Giovani, Krkic, Messi i el mateix Iniesta.
FOTO: www.fcbarcelona.cat

Messi contra Agüero a l'hora del futbol

Els socis i aficionats que aquesta tarda acudeixin al Camp Nou podran veure en acció els dos jugadors més en forma i més determinants d'aquest principi de Lliga. Messi i Agüero dirimiran un duel de dos atacants en estat de gràcia -comparteixen el pitxitxi momentani amb cinc dianes- per convertir el Barça-Atlètic de Madrid en un gran espectacle. Tant l'un com l'altre són 'petits' cracs capaços de fer un vestit nou a qualsevol defensa. Messi ja fa setmanes que exhibeix el futbol vertiginós que porta a la sang. Els gols al Lió, al Sevilla, al Llevant i a l'Stuttgart així ho demostren. Però Agüero no es queda enrere. La setmana passada va firmar una de les millor dianes de la jornada en marxar per velocitat de Josetxo (Osasuna) i superar Ricardo amb un xut creuat. De fet, la rapidesa és una de les grans armes del davanter argentí del conjunt 'colchonero' i el Camp Nou, amb molts espais, pot ser un paradís per a ell si la defensa del Barça no el lliga en curt. Per sort, avui no estarà Fernando Torres, l'autèntica bèstia negra del conjunt blaugrana a l'Estadi en els darrers temps, però el 'Kun' voldrà agafar el relleu del 'Niño', com ja va fer la temporada passada en l'1-1 dels madrilenys a la Ciutat Comptal. Davant tindrà una defensa en la qual Rijkaard ha de triar entre Thuram i Puyol per acompanyar Milito, Abidal i Oleguer. Si Puyol està bé, crec que ha de ser titular, ja que és més ràpid que Thuram. L'altre dubte és al mig camp. Sense Touré ni Márquez ni Edmilson, el tècnic ha d'escollir entre optar pels tres petits -Xavi-Deco-Iniesta-, reconvertir un defensa en pivot o fer debutar Gudjohnsen o Marc Crosas. Jo aposto per la primera opció, la que ja va triar a Alemanya.

El partit es juga a la millor hora per al futbol, les cinc de la tarda. Després de dinar, cap al camp, com anys enrere. L'últim cop que el Barça va jugar a les 17.00 h. a l'Estadi va ser el 3 d'abril del 2005. Aquell dia vaig anar al Camp Nou i vaig saltar del seient quan Gio Van Bronckhorst va fer el 3-3 final d'un partit contra el Betis en què Joaquín va fer de les seves. Avui és un dia perquè la canalla vagi a l'Estadi i gaudeixi amb l'ambient i el joc del Barça. Les televisions fan impossible que aquest horari sigui l'habitual. Els qui ho pagaran seran els clubs modestos del futbol català que tenen previstos els seus partits per a la mateixa hora. El CF Vilanova n'és un exemple. Ha repartit invitacions perquè la gent vagi al camp dels Alumnes Obrers a veure el duel contra el Blanes, però aquesta bona iniciativa toparà amb el Barça-Atlètic de Madrid. Per a mi, tot el futbol modest s'hauria de jugar a les 12.00 h. i deixar els partits de Primera Divisió per a les 17.00 h. Però amb els interessos televisius que hi ha instaurats actualment això és una utopia. Hi ha massa diners en joc.

Víctor Valdés

La victòria que el Barça va aconseguir dimarts passat al camp de l'Stuttgart va evidenciar una vegada més les condicions de Víctor Valdés per ser el porter del conjunt blaugrana. Després d'uns 20 minuts inicials genials amb ocasions per marcar, l'equip de Rijkaard va patir amb les escomeses dels alemanys. Però aleshores va aparèixer Víctor Valdés. La seva doble aturada davant Mario Gómez -primer desviava al travesser un cop de cap a boca de canó i després reaccionava des de terra per evitar novament el gol- va ser la millor intervenció sota pals de la segona jornada de la Lliga de Campions 07/08. Els grans equips comencen a la porteria i el Barça pot estar tranquil: Valdés és el millor porter que pot tenir. Fet a la pedrera, coneix com ningú la idiosincràcia del club i sap abstraure's del 'run run' del Camp Nou quan comet una errada o dubta en algun refús amb els peus. Ser porter del Barça no és gens fàcil. Lopetegui, Baia, Bonano o Dutruel ho saben. Valdés ha posat fi als múltiples noms que han defensat el marc blaugrana des que va marxar Zubizarreta i ja té una Copa d'Europa com la que el porter basc va guanyar a Wembley l'any 92. En aquella final, Zubi va fer parades tan meritòries com les de Valdés davant Henry -ara bons companys- a Saint Denis. Sovint s'ha dit que el porter de L'Hospitalet és arrogant i 'xuleta' i que per això es fa antipàtic, però si no tingués aquest posat, la pressió del Camp Nou i del Barça se l'haurien menjat. A Valdés no el canvio per cap porter del món.