Donem temps a Henry

Les portades dels diaris Sport i Mundo Deportivo d'avui fan referència a Thierry Henry. Els dos rotatius parlen de les poques similituds entre el davanter francès que va posar-se el públic de l'Arsenal a la butxaca i el que ha irromput a Can Barça. Al Camp Nou encara no ha brillat com ho va fer a Higbury, però dubtar d'un futbolista que ha estat un dels millors golejadors europeus dels últims anys (màxim realitzador de la Premier League en les temporades 2001/2002, 2003/2004, 2004/2005 i 2005/2006) no em sembla just a aquestes alçades de la temporada. El francès surt d'una lesió que el va tenir apartat dels terrenys de joc durant el tram final de la campanya passada i s'està adaptant a un nou equip i, sobretot, a un nou sistema, ja que aquí no és el centre de les mirades dels seus companys com ho era a l'Arsenal. Amb el conjunt de Wenger tothom el buscava i sempre el trobaven. A la final de París contra el Barça, segur que ho recorden, ell sol va portar de corcoll Márquez i Puyol. És cert que el nivell que se li suposa al davanter francès encara no l'hem vist a Can Barça i que en els dos darrers partits (Vila-real i Glasgow) no ha estat bé, però, com diu Johan Cruyff a l'Sport, el francès venia de jugar dos compromisos seguits amb la seva selecció, i als seus 30 anys, és lògic que baixi el nivell. A Henry sempre el defensaré. La seva categoria com a futbolista és indiscutible. Zidane també va ser criticat en els seus primers dies al Madrid i després va ser un ídol a la grada del Bernabéu. Si us plau, donem temps a Henry.
PD: No vull ni pensar que es diria del francès si el Barça no liderés el seu grup de la Champions i si no hagués experimentat una gran millora abans dels maleïts partits de seleccions de la setmana passada.