Juan Román Riquelme sempre serà un jugador diferent. Ídol a la Bombonera, va creuar l'Atlàntic per recalar al Barça amb prou futbol a les seves botes per ser l'ídol del Camp Nou. Però ho va fer en època de vaques magres. Entre això i que tampoc va saber gestionar la pressió de tirar de l'equip, va marxar sense pena ni glòria per reivindicar-se al Vila-real, on ara el tenen condemnat a l'ostracisme. Amb el submarí groc va ser el crac del Madrigal fins que en semifinals de la Champions 2005/2006 va fallar un penal que va privar els castellonencs d'anar a Saint Denis a enfrontar-se al Barça. Riquelme necessita ser feliç i jugar amb el vent a favor. Quan les coses se li torcen pateix, i ara la vàlvula d'escapament que li queda és la selecció. Apartat del Vila-real, és l'únic jugador del món que pot dir que el seu club és el combinat nacional. I com que amb l'albiceleste es troba a gust i se sent important, fa de les seves a pesar de no tenir el ritme de partits. Els dos gols de falta que va marcar ahir a Xile en l'inici de les eliminatòries per accedir al Mundial 2010 en són una mostra. No ha de ser gens fàcil actuar com a internacional sense jugar ni un minut amb l'equip que et paga, però com que Riquelme és diferent ho pot fer. És tan diferent, que el seleccionador Basile passa de la situació que viu a Vila-real i el convoca amb l'Argentina perquè marqui les diferències. Qui se les ha carregat és Xile, el país de Pellegrini, l'home que no compta amb el Topo gigio al Madrigal. Coses del futbol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada