La pitjor relliscada de Terry

Després d'11 dies d'absència avui torno al bloc per parlar de la final de la Champions. M'hauria haver agradat estar a Moscou veient el Barça, però em vaig haver de conformar visionant per la tele el Manchester United-Chelsea.
La final va ser molt igualada, amb una meitat per a cada equip. Després d'uns primers 15 minuts de tempteig i d'absolut respecte -els dos conjunts es coneixen massa-, Cristiano Ronaldo va activar el matx amb filigranes pel cantó esquerre. És cert que a vegades fa alguna bicicleta de més lluny de la zona de perill, però quan encara al seu marcador i va per feina és desequilibrant per la rapidesa amb què mou els peus. Essien no és un lateral nat i va patir de valent per frenar el portuguès. Bona decisió la de Ferguson de col·locar Cristiano a l'esquerra perquè no s'hagués de trobar amb un defensa de banda clàssic com Ashley Cole a l'altre cantó. El portugès va obrir el partit percudint per l'esquerra i va estrenar el resultat quan es va anticipar a Essien per connectar un precís cop de cap - una de les seves especialitats- lluny de Cech. La jugada va començar amb una magistral paret entre Scholes i Brown. El Chelsea no estava còmode i vivia d'un joc molt simple: desplaçaments llargs a la recerca de Drogba, que va impartir una classe sobre com es juga d'esquena a la porteria. Tanmateix, els blues tenen intrínseca la capacitat d'aprofitar com pocs equips els espais que els seus migcampistes poden trobar en camp contrari, ja que si Ballack o Lampard es despleguen són molt perillosos. I així van empatar: pilota solta per a Essien, que va xutar i Lampard va caçar un rebot per marcar. L'1-1 va ressucitar els londinencs, que van tirar del seu futbol metal·lúrgic i de Makelele -imperial al melic del camp- per decantar la balança del joc al seu favor. A tot això, Ronaldo va desaparèixer per les magnífices ajudes de Joe Cole a Essien i les espurnes del United sorgien del combatiu Tévez, incansable. Drogba va rematar al pal en la primera ocasió que va tenir d'armar el canó que té a la cama dreta, però ja en la pròrroga va ser expulsat.
En el temps suplementari va continuar la lluita titànica entre tots dos conjunts. Lampard va tornar a topar amb la fusta i Terry, amb Cech batut, va salvar el Chelsea apareixent de manera providencial per desviar una rematada de Giggs, que havia sortit de refresc i va aprofitar una espectacular internada d'Evra, capaç de defensar i atacar a la vegada. Amb la pluja caient amb ganes sobre Moscou, el matx va decidir-se en la sort dels penals. Cristiano Ronaldo, que havia superat amb nota la revàlida de lluir-se en un gran partit, la seva assignatura pendent, es va aturdir i va fallar el seu penal, però Terry no va poder posar el cadenat a la victòria del Chelsea en el seu llançament. El capità blue va relliscar i va rematar al pal en el match-ball dels londinencs. Després van marcar Anderson, Kalou i Giggs, fins que Van der Sar va refusar el xut d'Anelka i va donar la tercera Copa d'Europa al United. Els reds, com ja van fer al Camp Nou contra el Bayern al 1999, van aixecar el trofeu en un final agònic.
FOTO: EFE

Rijkaard, elegant com sempre

La marxa de Rijkaard del Barça seguirà els paràmetres de tranquil·litat que el tècnic ha exhibit en la seva estada de cinc anys a la banqueta blaugrana. Dos anys sense títols i el 4-1 de dimecres passat al Santiago Bernabéu han tret de polleguera els culers, però, com ja vaig dir fa un temps en un altre post, a Rijkaard se'l valorarà més quan no estigui a Can Barça que durant la seva trajectòria a l'entitat. Ell va construir un equip guanyador i la seva incapacitat per fer de policia dolent l'ha acabat condemnant. Aquest vespre s'acomiada de l'afició barcelonista amb una carta publicada al diari Barça Camp Nou que els seguidors podran llegir abans del Barça-Mallorca.. La web del club ha penjat el contingut de l'escrit i us l'adjunto. Gràcies Frank!!!

Gràcies a tots!
Durant cinc anys m’he sentit com a casa meva, encara que sabia que no ho era. No obstant això, he tingut al meu costat molta gent que m’ha donat totes les sensacions i les forces necessàries per passar-m’ho bé.
Vull mostrar el meu agraïment a tota aquesta gent que m’ha ajudat i recolzat en tot moment. Agraeixo també al club i als seus empleats tot l’afecte rebut.
Espero que el pròxim que vingui a viure a aquesta gran casa que es diu FC Barcelona pugui passar-s’ho molt bé, amb l’ajuda d’un Barça unit.

Per sempre dins del meu cor, una cordial salutació.

Visca el Barça!
Visca Catalunya!

Frank Rijkaard

Guardiola, l'escollit

Pep Guardiola serà l'entrenador del primer equip del Barça la temporada que ve. Així ho va decidir ahir la comissió delegada del Club i ho va anunciar TV3 al Telenotícies Vespre. El secretari tècnic Txiki Beguiristáin és el principal avalador de l'actual míster del filial barcelonista. L'opció Guardiola és arriscada, però no em desagrada. L'únic que em preocupa és que pugui cremar-se massa aviat la figura d'un entrenador que coneix com pocs la idiosincràcia de l'entitat, però que té molt poca experiència a les banquetes. Segons TV3, l'exjugador del Dream Team ja té clars els seus plans per dirigir el primer equip: sessions preparatòries a la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí, dinar plegats i, si cal, entrenaments a les tardes. És a dir, seguir els models italians que ell va tastar al Roma i al Brescia.
Guardiola té una enorme personalitat i és un míster amb caràcter. Ho està demostrant en el seu debut com a tècnic aquesta temporada amb el Barça B, que lidera el grup V de Tercera Divisió. Tot i que mai ha dirigit un conjunt de primer línia, haver estat com a futbolista en vestidors com els del Barça, la Roma o la selecció espanyola és un factor que l'ajudarà a l'hora de portar un grup amb jugadors d'elit. A partir d'ara, Guardiola s'ha de centrar en pujar el Barça B a Segona B, ja que si no és així començarà el periple al primer equip amb la pressió afegida de no haver aconseguit l'objectiu primordial del filial barcelonista. Mentrestant, entre ell, Txiki, Laporta i Soriano han de saber tocar les tecles correctes per confeccionar un bon Barça 2008/2009. I és que, no ens enganyem, molts dels èxits d'un entrenador depenen, en gran part, dels futbolistes que maneja.

Fam per guanyar

El Madrid ja és campió de Lliga. En només dos minuts va capgirar l'1-0 d'Osasuna al Reyno de Navarra i va conquerir el seu títol número 31 al campionat de la regularitat. Els gols de Robben i d'Higuaín van portar els seguidors blancs a la Cibeles. El trist paper del Barça en la competició domèstica ha donat ales als madridistes per fer-se amb dues Lligues seguides sense elaborar un joc del tot convincent. Però el que compta és que la pilota entri i el conjunt de Schuster, com el de Capello va fer l'any passat, ha sabut convertir l'eficàcia en la seva la principal arma per coronar-se campió. Ara bé, la gran diferència entre merengues i culers ha estat la fam dels uns i dels altres per guanyar. La desídia que s'ha instal·lat en les dues últimes campanyes al vestidor blaugrana ha anat de la mà amb la ràbia per vèncer dels madridistes. Ahir, sense anar més lluny, els blancs van fer un esforç colossal per no endarrerir una setmana més l'alirón. Veure Pepe, Sergio Ramos o Henize serrant les dents en busca de totes les pilotes dividides van fer evident que el Madrid volia deixar la Lliga sentenciada a Pamplona. El gol d'Higuaín n'és un exemple. Diarra es va llançar amb tot davant d'un contrincant abans que Sergio Ramos fes la passada que el punta argentí va rematar amb potència. El que ha de fer el Barça amb el projecte que ha d'endegar a partir de la pròxima campanya és envoltar-se de futbolistes amb fam de títols.

L'última farra evitable de Ronaldinho

L'agència de notícies alemanya DPA va destapar ahir dissabte l'última farra de Ronaldinho abans que el Barça es jugués el passi a la final de la Champions a Manchester. El text va sortir publicat a la majoria dels diaris catalans (esportius i generalistes). A continuació us el reprodueixo íntegrament després treure'l de la pàgina web de La Vanguardia.

Barcelona. (DPA).- Ronaldinho baila, baila y baila. Son las 5.15 de la madrugada en Castelldefels y el futbolista está lejos de dar por acabada su noche de fiesta. A unos 1.400 kilómetros su equipo duerme: al día siguiente deben enfrentarse al Manchester United, el partido que terminó con derrota y puso fin al proyecto que él lideró un día. A esa hora de la madrugada el crack ya se despojó de su camisa blanca, y baila "reggaeton" con bellas mujeres en la discoteca Sandunguita. Siete horas antes, es lunes 28 de abril, Ronaldinho cena con seis amigos en el Casanova Beach Club, restaurante y pub del paseo marítimo. En el interior sólo hay una mesa ocupada, además de la del futbolista, que disfruta de un rodizio brasileño de carne. De postre, un suculento buffet de tartas. El rodizio sustituye esta vez a la habitual pasta y pizza del cercano Casanova, restaurante propiedad también del italiano Mimo, amigo y protector del brasileño. Allí lo que más destaca es "el rincón del crack", una esquina en la que se sientan Ronaldinho y compañía para degustar spaghetti carbonara y entrecot y beber clara y vino. Si por algo destaca el "rincón" es por su mural. En él aparece pintada la figura del delantero vestido de azulgrana, con los brazos extendidos en cruz sobre la ciudad de Barcelona, a modo de Cristo del Corcovado en Río de Janeiro. Un Cristo redentor que parece haber perdido su aura. "Es siempre muy atento con los clientes que se acercan, sobre todo con los niños", comentan empleados del local. Ronaldinho firma cuantas camisetas azulgrana haga falta. Un padre y su hija, con la segunda del equipo, entran al restaurante y el jugador atiende a la niña con una sonrisa. El delantero y compañía llegan al "Sandunguita" a la 1.15. Han dejado el Hummer en casa y se mueven en dos Range Rover. Todos lo esperan. Reparte besos y abrazos. Sobre todo, besos. Todos lo conocen, y los que no, buscan conocerlo. Pide cerveza, y todos los presentes, muchos brasileños, posan su mirada en su figura alta, musculosa, con cinta oscura en el pelo, camisa y camiseta interior de tirantes blancas, vaqueros y zapatillas. A las 2.00 sus amigos afinan voces e instrumentos. Ronaldinho canta, toca los timbales y la pandereta y baila sin parar. Invita a cervezas. Hasta media en una pelea. No quiere que nadie le arruine la "noite mais linda". Baila sin rastro de la lesión de adductor que le impide dormir a esa hora junto a sus compañeros en Manchester. Sobre la pista tiene buen movimiento de cadera y de cintura, algo que bien recuerdan muchos defensas. A las 4.00 suena el célebre "Más que nada", se acaba la música brasileña y empieza otra vez el "reggaeton". La noche sigue. Es tiempo de quitarse la camisa. Con su camiseta de tirantes blanca, el brasileño, rodeado de bellas mujeres, demuestra todo su arte como bailarín. "Cierra a las cinco", dicen. Pero pasada esa hora la discoteca sigue abierta y Ronaldinho, bien acompañado, muestra la sonrisa que hace tiempo no enseña en los campos.

Aquesta farra, explicada amb tots els detalls, és un clar exemple del fracàs del codi intern del Barça. No creuen que jugant-se el que es jugava l'equip, el club no hauria d'haver obligat a viatjar tota la plantilla a Manchester per fer pinya? La festeta, doncs, era evitable.

PD: El Barça ha derrotat per 6-0 aquesta tarda un trist València. Messi (de penal), Xavi, Henry (2) i Bojan (2) han estat els golejadors.

El tapat

Ara que ja no està José Mourinho el Chelsea jugarà la final de la Lliga de Campions. La marxa del tècnic portuguès ha fet davallar la tirada mediàtica del quadre londinenc, però vés per on, els blues estan en disposició de coronar-se reis d'Europa el pròxim 21 de maig a Moscou. El conjunt d'Stamford Bridge ha estat el gran tapat de la competició. Sense fer tant de soroll com en edicions anteriors de la Champions ha anat superant rondes fins a plantar-se en la gran final.
Ahir el Chelsea va acabar amb la llegenda del Liverpool de Rafa Benítez. El gol amb què Torres va igualar l'1-0 de Drogba va abocar el matx a la pròrroga, on primer Lampard (de penal) i, novament, Drogba van sentenciar. L'holandès Babel va obrir la porta del miracle red al minut 117 amb un xut sorprenent, però el 3-2 ja no es va bellugar i la festa va ser blue.
L'equip de l'israelià Avram Grant és molt complet. Cech garanteix una enorme seguretat sota pals i està ben escortat per dos centrals magnífics com Carvalho i Terry. Als laterals, l'internacional anglès Ashley Cole ocupa l'esquerra i el reconvertit Essien, un portent físic, juga a la dreta. El mig camp el conformen tres jugadors que aglutinen tècnica i capacitat de fer quilòmetres com Makelele, Ballack i Lampard, mentre que a dalt, l'ivorià Drogba està acompanyat pel traçut Joe Cole i per Kalou o Malouda, dos futbolistes molt veloços. Amb Shevchenko (un cas similar al d'Henry al Barça, ja que ha passat de ser una estrella al Milan a tenir un paper secundari a Stamford Bridge), Anelka, Belletti, o Obi Mikel, entre d'altres, Grant també té suplents de garanties.
Ara el Chelsea intentarà culminar el somni de la Champions a l'Estadi Luzhniki en la final contra el Manchester United, el seu mateix rival en la lluita per la Premier League. Ten Cate i Belletti, triomfadors amb el Barça a París, ja saben què és aixecar una Copa d'Europa recentment.

FOTO: EFE