divendres, 30 de desembre del 2011

"No tot s'acaba al Barça, potser comença quan te'n vas"

És el porter de l'Apoel de Nicòsia, l'equip revelació de la present edició de la Lliga de Campions, però passa desapercebut a la plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú. Urko Pardo, format al planter del Barça entre els 16 i els 24 anys, ha aprofitat el parèntesi nadalenc per desconnectar uns dies a la capital del Garraf, on es va comprar una casa durant la seva etapa blaugrana. "A Xipre visc amb la meva dona i el meu fill, però quan tenim uns dies venim aquí. Ens encanta Vilanova", apunta Urko, que no descarta instal·lar-se al municipi del Garraf quan pengi les botes.
Amb 28 anys, està en el millor moment de la seva carrera, però la seva trajectòria ha estat plena d'obstacles. Urko, de pare basc i mare gallega, va haver de sortir d'Espanya per guanyar-se la vida amb el futbol. Ara pot presumir d'haver jugat competició europea amb tres equips diferents: la fase prèvia de la UEFA amb el Ràpid de Bucarest i la Champions amb l'Olympiakos i l'Apoel.
Nascut a Brussel·les, però amb nacionalitat espanyola, es va posar sota els tres pals als 10 anys, quan estava l'Anderlecht. "Es va lesionar el porter del meu equip, van mirar qui era el més alt per suplir-lo i vaig ser l'escollit", recorda. Així va començar a destacar a Bèlgica fins a donar el salt al juvenil del Barça.
Urko va cremar etapes com a blaugrana i al 2002 una lesió als creuats del genoll li va tancar les portes de la primera plantilla. "Em vaig trencar en l'últim entrenament de la temporada en un partidet amb el primer equip, però d'allò vaig aprendre molt per la força mental que vaig necessitar per tirar endavant", rememora. Va arribar a firmar un contracte professional amb el Barça, però al 2007, després d'haver jugat com a cedit al Sabadell i al Cartagena, no va renovar i va decidir buscar-se la vida a l'estranger. "Primer vaig mirar què podia trobar a Espanya, però eren temps complicats, ja que els clubs no confiaven en els porters joves i en buscaven amb nom i categoria. Finalment, vaig entendre que si volia seguir jugant com a professional havia de marxar. I així ho vaig fer. No tot s'acaba al Barça, potser tot comença quan te'n vas", reflexiona Urko.
El seu destí inicial va ser Grècia. "Em vaig endur un parell de guants i les botes, em van fer una prova i vaig fitxar per l'Iraklis de Salònica", recorda. La segona aventura del seu periple a l'estranger la va viure al Rapid de Bucarest, a Romania, on es va tornar a enfortir mentalment. "Va ser una època difícil. En aquells països els presidents manen més que els entrenadors. Al club hi havia dos accionistes, un es va barallar amb l'altre i va marxar, i els qui havíem arribat amb ell ens vam quedar una mica al marge. Va ser quan vaig decidir que me n'havia d'anar. No em deixaven, però vaig acabar dos anys cedit a l'Olympiakos, amb Ernesto Valverde", explica. No li va anar malament, ja que va jugar en Champions i va guanyar una Lliga, però quan anava a renovar li van presentar una proposta que no era la que esperava. Aleshores va fitxar per l'Apoel en l'últim dia per tancar contractacions.
A Xipre, Urko ha tornat a somriure. El seu equip ha quedat líder del grup G de la Lliga de Campions, per davant del Zenit, el Porto i el Shakhtar, i ha passat als vuitens de final. Mai abans un equip xipriota havia arribat tan lluny en la màxima competició continental. L'exporter blaugrana es va fer amb un lloc sota els tres pals de l'Apoel el 19 d'octubre al camp del Porto, en la tercera jornada de la fase de grups. Chiotis, el porter titular, es va lesionar al minut 52 i Urko va saltar a la gespa de Do Dragao. Va complir de meravella i des d'aleshores és titular.
El porter espanyol ja ha jugat quatre partits de Champions amb l'Apoel i ja pensa en els vuitens de final davant l'Olympique de Lió, amb la tornada a casa. A l'Apoel li han prohibit parlar d'aquest partit, però sí que es presta a rebelar les claus de l'èxit del seu equip. Segons Urko, "per als qui estem dins no és tanta sorpresa haver arribat als vuitens de final. La clau? Com va dir Guardiola sobre el Barça, el sentit comú. Saber qui som, jugar el nostre futbol, defensar quan toca, jugar quan és el moment i, sobretot, ser un grup: no pensar en un mateix, jugar com un equip". Preguntat sobre un hipotètic duel contra el Barça, contesta que "seria bonic tornar al Camp Nou, on no he jugat mai un partit oficial, però no és ni un somni ni una obsessió. Estaria bé per viure-ho i per jugar, no contra el Barça, sino contra el millor equip del món i crec de la història".

dilluns, 19 de desembre del 2011

El 'meu' Barça, Guardiola, Cruyff i Laureano Ruiz

Vaig néixer el 2 de febrer del 1978 i estic gaudint amb el millor Barça de la història. En el meu particular univers blaugrana hi ha més alegries que decepcions. Quan era petit els èxits me'ls cuinava jo mateix fent guanyar un munt de títols al Barça amb els playmobil. Ara els veig per la tele, a l'Estadi o en els grans desplaçaments europeus.
Els meus primers records de barcelonisme pertanyen a la victòria en la Lliga 84/85, amb Terry Venables a la banqueta. L'Urruti t'estimo del Puyal va fer popular la consecució d'aquell campionat, però he necessitat entrar al Google per repassar com va anar aquella Lliga. La meva primera sorpresa ha estat conèixer que en la primera jornada el Barça va guanyar al Bernabéu per 0-3. De la final de Sevilla també tinc uns records tènues. No se m'oblidarà mai el nom del porter de l'Steaua, Duckadam, però només tenia vuit anys i m'ho passava millor jugant amb els playmobil sobre una catifa que representava el Camp Nou que no pas veient el Barça.
Sobre aquella catifa els triomfs sempre eren barcelonistes. Les Copes d'Europa se succeïen. També les Intercontinentals i a partir de Cruyff feia jugar els playmobil blaugrana amb una defensa de tres. A la vegada, narrava els partits suposo que per vocació periodística.
El Dream Team va fer despertar la meva passió pel Barça. Vaig descobrir el meu gran ídol, Hristo Stoitchkov, i les carpetes que em duia l'escola les folrava amb fotos seves. La victòria a Wembley i les quatre Lligues seguides van començar a canviar la història del club. Amb aquell equip vaig descobrir la màgia del futbol des de la grada del Camp Nou. El Dream Team va passar a millor vida amb la final d'Atenes, un seriós correctiu que vaig viure des de casa. Van Gaal va tornar a fer triomfar el Barça a la Lliga, però va ser víctima de la seva arrogància. Els èxits van reactivar-se de la mà de Rijkaard, que va dur el conjunt blaugrana a conquerir la segona Champions, la de París, en la primera final que vaig viure in situ. Ronaldinho va ser el guia d'aquell Barça i el seu declivi va coincidir amb el declivi de l'equip fins a l'arribada de Guardiola, l'home que ha fet realitat els èxits que el 'meu' Barça dels playmobil aconseguia sobre una catifa.
Les llavors plantades per Cruyff les ha perfeccionat Guardiola amb un futbol que desperta tot tipus d'elogis, però abans que ells va dir-hi la seva Laureano Ruiz, peça clau en el model de La Masia. Una bona manera d'entendre els èxits del Barça actual és llegir el llibre El Camí dels Campions, escrit per Martí Perarnau, un dels meus articulistes de capçalera. Perarnau explica que Laureano Ruiz va parir la idea del Barça de Guardiola. Resulta il·lustratiu llegir en el llibre que quan Laureano Ruiz va arribar a Can Barça (any 1972 com a entrenador del juvenil A i coordinador dels tres equips de categoria juvenil) va haver d'arrencar un cartell del despatx de la secretaria tècnica que deia textualment: "Si véns a oferir-me un juvenil que faci menys d'1,80 m, ja te'n pots tornar". Laureano Ruiz, tal com explica Perarnau, volia futbolistes que controlessin la pilota a la primera, s'associessin, toquessin ràpid, conservessin l'esfèrica i creessin superioritat a partir de la tècnica individual i dels automatismes col·lectius. Els sona tot això oi? La idea parida al 1972 s'ha consagrat al segle XXI i ha convertit el Barça en la referència mundial.

FOTO: Miguel Ruiz - www.fcbarcelona.cat

diumenge, 18 de desembre del 2011

La llegenda continua

El Barça ja té el seu segon Mundial de Clubs. L'equip de Guardiola ha engrandit encara més la seva llegenda amb el futbol de toc que tants elogis ha despertat en els últims temps. El tècnic ha ajuntat tots els petits –Xavi, Iniesta, Cesc, Messi i Thiago– en un mateix onze per tornar a monopolitzar la possessió de la pilota i viure del joc combinatiu que devora rivals.
Una primera meitat de luxe ha deixat fora de combat un Santos que s'ha hagut de rendir davant la superioritat blaugrana. Li han caigut quatre gols al quadre brasiler, però en podien haver estat molts més. Guardiola ha convertit el joc per dins i la línia de tres al darrere en una nova evolució del seu sistema. Guardiola reinventa els seus esquemes per fer millor l'equip. Amb Cesc, Thiago, Xavi, Iniesta i Messi junts, les línies de passada són contínues i els rivals només poden anar darrere del cuir. L'anomenat joc de posició fa gran aquest equip. El Pep Team mou i conserva tan bé la pilota per la qualitat tècnica dels seus futbolistes i per la capacitat dels mateixos futbolistes de bellugar-se sense el cuir per acabar rebent-lo en la millor posició possible.
Cesc, Thiago, Xavi, Iniesta i Messi s'han mogut amb armonia pels passadissos interiors de la defensa del Santos i l'han mortificat a còpia de passar-se la pilota. Alves hi ha contribuït per fora i Busquets ha guardat la posició per davant de Piqué, Puyol i Abidal. El futbol de toc del Barça, el que comença als peus de Valdés, erosiona els adversaris amb uns resultats que salten a la vista. El Milan, el Madrid i el Santos en poden donar fe. Si hi havia debat sobre la possible arribada d'un reforç hivernal per compensar la baixa de llarga durada de Villa, l'onze d'avui l'ha tancat per complet. I és que en els grans partits d'aquesta temporada Guardiola està poblant l'equip de peloteros.
El Barça ha trencat el malefici del Mundial de clubs (antiga Intercontinental) al Japó en una final per recordar. Amb nou titulars fets a La Masia, la marca Barça s'ha mostrat a tot el món. La victòria per 4-0 ha estat el millor anunci del millor equip del món. Els gols de Messi (2), Xavi i Cesc han corroborat la fam per seguir guanyant d'un grup de futbolistes que continuen fent història. L'equip ha fet la feina al primer temps i ha guanyat el tercer títol de la temporada i el cinquè del 2011. Aquest Barça també és el de les cinc copes.

FOTO: Twitter Cesc Fábregas

dijous, 15 de desembre del 2011

Missió complerta amb un preu car

El Barça ha complert i estarà diumenge en la final del Mundial de Clubs. Els blaugranes han golejat l'Al Sadd per 4-0 sense problemes. El conjunt qatarí, pres del pànic des del primer minut, ha intentat jugar amb l'autocar posat al darrere des del primer minut, però no ha sobreviscut. Els gols del Barça han anat caient com la fruita madura. Han marcat jugados no habituals com Adriano (2), Keita i Maxwell.
Guardiola ha reservat homes com Xavi, Busquets, Alves o Piqué pensant en la final contra el Santos de Neymar. Els brasilers també jugaran a veure-les venir, però tenen més perill a dalt amb Ganso de mitjapunta i Borges i Neymar com a homes més avançats. Els blaugranes intentaran trencar el malefici de les dues anteriors finals d'aquesta mateixa competició que ha jugat al Japó, totes dues contra equips també brasilers i amb un desenllaç desfavorable.
El pitjor del partit d'avui ha estat la lesió de Villa. El davanter asturià s'ha fracturat la tíbia de la cama esquerre i estarà entre quatre i cinc mesos de baixa. Villa no ha parat de rebre mostres de suport des que s'ha conegut la notícia. Ell les ha agraït amb un comunicat a la seva pàgina oficial de facebook: "Hola a tots i totes! Gràcies pels vostres ànims! Aquesta lesió és un cop dur, però estic convençut que em recuperaré com més aviat millor, pensant a jugar la final de Munic ( que els meus companys m'hi portaran) i l'Eurocopa. Treballaré dur per això. Que comptin amb mi! Demà ja seré a Espanya. Una abraçada!!". 

dimarts, 13 de desembre del 2011

La valentia de Víctor Valdés

Víctor Valdés va escriure el pròleg de clàssic de dissabte passat amb una mala entrega amb els peus a Di María. La jugada ja sabeu com va acabar. Doble rebot, pilota per Benzema i gol del Madrid. No s'havien jugat ni 30 segons de partit i el Barça perdia, però Víctor Valdés ni es va immutar. Va seguir jugant amb els peus en curt per començar les jugades al toc i conservar la pilota, el gran tresor del joc del Barça.
Guardiola el va elogiar en la roda de premsa posterior i Puyol ho va fer ahir al Japó. Aquest és Víctor Valdés, un tipus amb una personalitat brutal que s'ha convertit en el porter ideal per al Barça. El meta blaugrana no va tenir cap atac de pànic, tot al contrari. Ni jugar en l'escenari més hostil, ni fer-ho contra un Madrid que duia un bagatge 15 victòries seguides, ni espifiar-la en la primera jugada del partit. Res va fer canviar la manera de jugar de Valdés, que va seguir combinant amb Puyol, Piqué o Abidal amb el risc que tenia una nova pèrdua de pilota. L'errada en la passada de Valdés només va ser una de les moltes que va fer el Barça en la primera meitat del clàssic. Tots coincidirem a dir que el joc associatiu del Barça fins al descans va ser massa discontinu per les moltes pèrdues de pilota que hi va haver. Ara bé, no és el mateix cedir el cuir al contrari al mig camp, amb el perill que això comporta jugant contra el Madrid de la famosa pegada, que fer-ho al balcó de l'àrea, amb totes les línies de passada obertes per quedar a mercè del destí.
Valdés va fallar una passada com qualsevol dels seus companys del mig camp en la primera meitat i no es va desmuntar. Com tampoc Xavi, Iniesta o Cesc, conscients que l'únic camí per guanyar era ser valents i jugar amb la pilota. Ahir parlava de la sala de màquines. Si al Madrid els seus migcampistes s'acostumen a embrutar de sutge per la pràctica d'un futbol més metal·lúrgic, al Barça els seus homes de la medul·lar són mestres de l'orfebreria de la pilota que treballen amb guants blancs com els de Víctor Valdés, l'home tranquil, l'home que s'ha guanyat a pols ser el porter del Barça perquè mai s'ha deixat atemorir pel run run del Camp Nou, aquell que va deixar orfes els tres pals blaugranes durant tant de temps des de la marxa de Zubizarreta. Amb Zubi va arribar la primera Copa d'Europa. Amb Valdés han arribat les altres tres Champions del club. La valentia i la personalitat de Víctor Valdés són dos dels grans valors del Barça de Guardiola.

FOTO: www.fcbarcelona.cat

dilluns, 12 de desembre del 2011

La sala de màquines

En l'argot futbolístic es parla de sala de màquines per fer referència al mig camp, allà on es cou el futbol d'un equip. Guardiola hi ajunta un munt de virtuosos amb la pilota per fer rutllar el col·lectiu. Busquets té la clau de la sala de màquines. Hi entra per generar equilibri a la zona ampla i hi surt per ajustar la defensa quan només hi ha tres homes al darrere o per ajudar a treure la pilota quan la línia de la rereguarda és de quatre components. El de Badia sap bellugar-se amunt i avall sense fer soroll perquè té un sentit tàctic extraordinari. Fa uns anys era impensable muntar un mig camp sense un futbolista musculós que devorés quilòmetres i fes d'escorta d'un centrecampista més creatiu. Guardiola, Busquets i el Barça han trencat aquest clixé i han demostrat que es poden guanyar partits i títols envoltat de jugadors petits. En aquesta tipologia de futbolistes entren homes com Iniesta, Xavi, Thiago o Cesc. Ells integren la sala de màquines blaugrana, una sala de màquines que funciona amb la pilota. El cuir és el combustible del mig camp del Barça. Busquets, Xavi i Iniesta, per citar els qui van jugar en la línia medul·lar al Bernabéu, no estan sols al melic del camp. Cesc i Messi són dues peces més de la sala de màquines amb l'afegit que, de cop i volta, també poden estar a l'àrea rematant a gol. Al Bernabéu, el mig camp va tenir un component més amb la figura de Dani Alves, capaç d'ocupar el carril dret en atac i en defensa. El joc per dins, el que es cou a la sala de màquines, va tornar a portar de corcoll el Madrid al seu santuari. És l'estil Barça. És l'ADN Barça. És allò que s'ensenya a La Masia. Mourinho va apostar per Lass, Xabi Alonso i Ozil a la sala de màquines, o el que és el mateix, un internacional francès que fa poc no estava clar que continués a la Casa Blanca; un campió del món amb la selecció espanyola, i un internacional alemany que no acaba de marcar diferències. Al Barça, Busquets, Xavi, Iniesta i Cesc són campions del món i quan s'ajunten amb Messi, el millor futbolista del planeta, amaguen la pilota al rival per tornar-lo boig i obligar-lo a perseguir ombres. El Barça va tornar a conquerir el Bernabéu quan va afinar en la passada i va convertir el cuir en la benzina que mou la seva sala de màquines.

FOTO: Miguel Ruiz - www.fcbarcelona.cat

diumenge, 11 de desembre del 2011

El Barça torna a conquerir el Bernabéu

El Barça ha tornat a fer emmudir el Santiago Bernabéu amb Pep Guardiola a la banqueta. Ha marcat el Madrid quan encara no s'havien complert ni 30 segons de partit, però el Barça ha sabut revifar per firmar una segona meitat de luxe. El futbol de toc blaugrana ha acabat domant un Madrid rendit als peus del campió. Ha quedat clar que als homes de Mourinho no els interessen els duels dòcils contra el Barça. Si els clàssics no entren en el terreny de l'emotivitat, poca cosa té a fer el conjunt blanc.
Una primera part sense que cap dels dos equips es trobés a gust sobre la gespa ha donat pas a un segon temps en què el Barça s'ha imposat pel seu esplèndid joc de posició. Li ha faltat al conjunt blaugrana finor fins al descans. Les associacions eren massa discontínues, però tampoc el Madrid era aquell equip elèctric que marca diferències per la velocitat dels seus homes d'atac. El respecte mutu ha pesat en els primers 45 minuts. L'errada inicial de Víctor Valdés l'ha compensat Alexis amb l'1-1 després d'una arrencada de Messi marca de la casa. L'argentí no ha marcat, però ha aparegut per desencallar l'equip quan encara no era recognoscible. I la metamorfosi ha arribat a partir d'una defensa de tres, amb Busquets fent de comodí, de frontissa per equilibrar l'engranatge defensiu.
El descans ha canviat el partit. El Barça s'ha centrat i ha sabut tenir la pilota per trobar els espais. Xavi, amb l'ajuda de Marcelo, ha trencat l'empat i Cesc ha arribat des de darrere per posar el cap a l'estil anglès en l'1-3. El partit ha estat el de la graduació d'Alexis, que ha alternat les bandes amb la posició de 9. El xilè ha donat vida al Barça amb l'1-1, ha obligat els centrals del Madrid a no perdre'l de vista i ha connectat amb els migcampistes jugant d'esquena. Menció especial per a Puyol. En la prèvia d'aquest matí l'havia tret de l'onze, però el capità és el capità. Puyol és el cor del Barça i gairebé no ha tingut fissures.
Ha acabat el Madrid perseguint jugadors blaugranes, sobretot Iniesta, que ha fet un vestit nou a Coentrao. Només li ha faltat el gol al de Fuentealbilla, subtil com sempre, de menys a més per desequilibrar i personificar l'exhibició del Barça en la segona meitat. A l'espera de la visita dels blancs al camp del Sevilla, barcelonistes i madridistes estan empatats a punts. La nova conquesta del Bernabéu enforteix l'equip de Guardiola, que volarà al Japó amb la confiança pels núvols per intentar aixecar el segon Mundial de Clubs.

FOTO: www.fcbarcelona.cat

dissabte, 10 de desembre del 2011

Dia de clàssic; dies de conjectures sobre l'onze del Barça

Ha arribat el gran dia. El Barça saltarà a les 10 de la nit a la gespa del Santiago Bernabéu a intentar retallar l'avantatge que li duu el Madrid. Una victòria del conjunt blaugrana l'igualaria a punts amb els blancs a l'espera del partit de la jornada 17 que els de Mourinho han de jugar al camp del Sevilla. Una derrota del Barça seria dura, però no definitiva.
Un dia de clàssic és sinònim d'un dia de nervis, de comentaris, de discussions, de tertúlies de cafè, de porres... Els seguidors més fervents enfoquen aquest dissabte pensant en la cita d'aquesta nit. Torna el gran duel. Mourinho contra Guardiola, Messi contra Ronaldo, el futbol de toc del Barça contra el futbol vertical del Madrid, el mig camp metal·lúrgic dels blancs contra la subtilesa de la medul·lar blaugrana. Ahir Mourinho ja va jugar a la defensiva deixant que fos Karanka qui comparegués en roda de premsa.
Ha dit Guardiola que el Barça sortirà a l'atac –demana atreviment als seus futbolistes– i no se li podrà retreure res a l'equip en aquest sentit. El dubte rau en saber si jugarà amb la defensa de tres o de quatre. El possible onze inicial blaugrana ha fet córrer rius de tinta durant tota la setmana. De titulars indiscutibles, crec n'hi ha set: Víctor Valdés, Dani Alves, Abidal, Busquets, Iniesta, Xavi i Messi. Amb els altres quatre sorgeixen els dubtes. El que menys me'n genera és Cesc. Guardiola va descobrir el dia del 2-6 la manera com fer mal al Madrid amb el joc per dins i Cesc ofereix una opció més de passada en aquest futbol de triangulació que devora rivals. Amb Cesc ja en tenim vuit d'onze. En queden tres.
Quins seran els centrals? Mascherano no ha faltat en cap de les últimes grans cites a l'eix de la defensa. Piqué va ser el sacrificat al camp del Milan en el darrer gran partit del Barça fora de casa, però és necessari per treure la pilota quan el Madrid pressioni i aporta centímetres en el joc aeri. Puyol és el gran capità, l'home que va besar el braçalet amb la senyera en el aquell celebrat 2-6, l'orgull del Barça. Partint d'una defensa de quatre, entendria qualsevol combinació: Piqué-Mascherano, Puyol-Piqué o Mascherano-Puyol. Em decanto per Piqué-Mascherano, la parella de la final de la Champions a Wembley.
Ja només falta un futbolista per completar l'onze, l'acompanyant de Messi i Cesc. Les opcions són Alexis, Villa, Pedro, Isaac Cuenca i, fins i tot. Thiago. Difícil. Tenint en compte que Iniesta tendeix a fer mal per l'esquerra, despoblar aquella banda d'una extrem pur és una bona opció per buscar a les pessigolles a Marcelo a l'altre cantó. De fet, una de les maneres de fer mal al Madrid és fuetejar l'esquena del lateral brasiler amb un home que sigui capaç de seguir-lo de mig camp cap a avall i d'exigir-lo a partir de la zona de tres quarts. Em decanto per Pedro. L'onze que em surt és Valdés-Alves-Piqué-Mascherano-Abidal-Busquets- Xavi-Iniesta-Cesc-Messi-Pedro. És clar que Villa va descansar contra el Rayo i el BATE i mai s'ha perdut un clàssic, Puyol és Puyol, Thiago va ser titular a Milà, Alexis va debutar al Bernabéu amb una actuació notable, Keita ha tingut molts minuts aquesta temporada i Cuenca és la nova sensació. L'elecció és difícil.
Ja heu vist que he plantejat buscar l'onze del Barça a partir d'una mena de joc basat en anar descobrint cartes. Això també forma part del clàssic: fer bullir l'olla abans que la pilota comenci a rodar. Guardiola té la paraula i amb ell a la banqueta el Barça encara no ha perdut al Bernabéu.

FOTO: Miguel Ruiz - www.fcbarcelona.cat