El 'meu' Barça, Guardiola, Cruyff i Laureano Ruiz

Vaig néixer el 2 de febrer del 1978 i estic gaudint amb el millor Barça de la història. En el meu particular univers blaugrana hi ha més alegries que decepcions. Quan era petit els èxits me'ls cuinava jo mateix fent guanyar un munt de títols al Barça amb els playmobil. Ara els veig per la tele, a l'Estadi o en els grans desplaçaments europeus.
Els meus primers records de barcelonisme pertanyen a la victòria en la Lliga 84/85, amb Terry Venables a la banqueta. L'Urruti t'estimo del Puyal va fer popular la consecució d'aquell campionat, però he necessitat entrar al Google per repassar com va anar aquella Lliga. La meva primera sorpresa ha estat conèixer que en la primera jornada el Barça va guanyar al Bernabéu per 0-3. De la final de Sevilla també tinc uns records tènues. No se m'oblidarà mai el nom del porter de l'Steaua, Duckadam, però només tenia vuit anys i m'ho passava millor jugant amb els playmobil sobre una catifa que representava el Camp Nou que no pas veient el Barça.
Sobre aquella catifa els triomfs sempre eren barcelonistes. Les Copes d'Europa se succeïen. També les Intercontinentals i a partir de Cruyff feia jugar els playmobil blaugrana amb una defensa de tres. A la vegada, narrava els partits suposo que per vocació periodística.
El Dream Team va fer despertar la meva passió pel Barça. Vaig descobrir el meu gran ídol, Hristo Stoitchkov, i les carpetes que em duia l'escola les folrava amb fotos seves. La victòria a Wembley i les quatre Lligues seguides van començar a canviar la història del club. Amb aquell equip vaig descobrir la màgia del futbol des de la grada del Camp Nou. El Dream Team va passar a millor vida amb la final d'Atenes, un seriós correctiu que vaig viure des de casa. Van Gaal va tornar a fer triomfar el Barça a la Lliga, però va ser víctima de la seva arrogància. Els èxits van reactivar-se de la mà de Rijkaard, que va dur el conjunt blaugrana a conquerir la segona Champions, la de París, en la primera final que vaig viure in situ. Ronaldinho va ser el guia d'aquell Barça i el seu declivi va coincidir amb el declivi de l'equip fins a l'arribada de Guardiola, l'home que ha fet realitat els èxits que el 'meu' Barça dels playmobil aconseguia sobre una catifa.
Les llavors plantades per Cruyff les ha perfeccionat Guardiola amb un futbol que desperta tot tipus d'elogis, però abans que ells va dir-hi la seva Laureano Ruiz, peça clau en el model de La Masia. Una bona manera d'entendre els èxits del Barça actual és llegir el llibre El Camí dels Campions, escrit per Martí Perarnau, un dels meus articulistes de capçalera. Perarnau explica que Laureano Ruiz va parir la idea del Barça de Guardiola. Resulta il·lustratiu llegir en el llibre que quan Laureano Ruiz va arribar a Can Barça (any 1972 com a entrenador del juvenil A i coordinador dels tres equips de categoria juvenil) va haver d'arrencar un cartell del despatx de la secretaria tècnica que deia textualment: "Si véns a oferir-me un juvenil que faci menys d'1,80 m, ja te'n pots tornar". Laureano Ruiz, tal com explica Perarnau, volia futbolistes que controlessin la pilota a la primera, s'associessin, toquessin ràpid, conservessin l'esfèrica i creessin superioritat a partir de la tècnica individual i dels automatismes col·lectius. Els sona tot això oi? La idea parida al 1972 s'ha consagrat al segle XXI i ha convertit el Barça en la referència mundial.

FOTO: Miguel Ruiz - www.fcbarcelona.cat