L'endemà de l'endemà

Avui titulo l'entrada al bloc amb un joc de paraules que en Jordi Basté utilitza sovint per analitzar al programa El Món a RAC 1 fets que han passat en qualsevol dels àmbits de l'actualitat. És un gran recurs per mirar més enllà de la reacció immediata per una notícia. A l'A peu de camp, avui és l'endemà de l'endemà de la derrota del Barça davant del Madrid. Qui més qui menys vam parlar ahir de tot allò que va passar al Camp Nou. La mirada crítica era obligada després d'un partit en què la Lliga estava en joc. Tots portem un entrenador a dins i haguéssim fet un onze diferent al de Guardiola, però tampoc sabem què és cou al vestidor. El futbol en general i el Barça en particular són grans per la quantitat de comentaris que generen. Avui, l'endemà de l'endemà, seguim de mala lluna per la derrota contra els blancs, però ja fa hores que afloren opinions que miren més enllà del clàssic, com les que encerten a situar els punts cedits a Getafe, Vila-real, Pamplona o Cornellà-El Prat com a claus en la Lliga. Perdre contra l'etern rival al Camp Nou és el que va fer mal a l'afició culer, però demà hi ha un transcendental partit de Champions i l'equip necessita tot el suport de la grada.
Toca remuntada. D'entrada, no cal una nit èpica, del tipus Göteborg, però els blaugranes necessitaran un bon to per fer caure el mur defensiu que plantejarà el Chelsea. Malgrat la derrota a Stamford Bridge (1-0), les sensacions que va deixar l'equip de Guardiola van ser bones i l'optimisme seria major si no hi hagués hagut pel mig el partit contra el Madrid. Estar a les portes d'una nova final de la Champions és per no deixar de creure en el millor Barça de la història, l'equip que ha esgotat els adjectius positius a la premsa mundial en els darrers anys.
Quan havíem viscut tantes nits rondant la meravellosa copa orelluda? El Pep Team ha convertit en gairebé habitual el que abans passava de tant en tant i ha encadenat quatre semifinals de Champions –en serien cinc comptant la darrera de Rijkaard–. No s'equivoca Guardiola quan diu que tenim la panxa plena. Fins al 92 no havíem festejat cap Copa d'Europa i ara això sembla pura rutina. Porta el Barça una temporada duríssima, competint des del primer dia, aixecant les Supercopes d'Espanya i d'Europa i el Mundial de clubs; plantant-se a la final de Copa amb una eliminatòria contra el Madrid pel mig –no ho oblidem–; quedant-se a les portes de reobrir la Lliga, a pesar d'haver arribat a estar a 10 punts dels blancs, i afrontant les semis de Champions amb el Camp Nou com a escenari. I tot plegat amb contratemps majúsculs, com la greu lesió de Villa o la dolència d'Abidal, i problemes menors però també importants, com les lesions que han impedit gaudir de la millor versió de Pedro, les molèsties al soli de Xavi o la llarga absència d'Afellay, l'home que va assistir Messi en la darrera semifinal de Champions al Bernabéu. Guardiola ha tirat del planter per fer front a tots els revessos i l'equip ha arribat a la recta de final del curs optant a tot, encara que amb les forces justes. Guanyar sempre és impossible, però la trajectòria que duu aquest equip l'ha fet mereixedor d'una confiança cega. L'endemà de l'endemà ens ha de servir per mirar enrere i ser conscients de tot el que ha fet aquest Barça.

PD: Bon Sant Jordi a tothom!!!!

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat