Maduresa

Tito per Pep. El Barça ha buscat una transició natural en l'adéu del millor entrenador de la història del club. Durant gran part de la temporada no pensava que Guardiola marxés. Tenia la sensació que es quedaria un any més i que ho deixaria el que ve. Ahir al matí vaig començar a percebre que no, que la seva etapa com a entrenador blaugrana havia arribat al punt final. Va ser escoltant RAC 1, parant l'orella a la lectura que Jordi Basté va fer dels articles d'Emilio Pérez de Rozas a El Perdiódico i de Ramon Besa a El País. Durant tot el dia les converses que vaig tenir amb els meus amics futboleros van girar al voltant del futur del Pep. Tots teníem la sensació que sí, que ho deixaria. Així ha estat.
Se'n va un esplèndid entrenador, un magnífic comunicador. Guardiola ha ensenyat al culer a entendre el Barça. Marxa perquè aquest càrrec crema, i més amb Mourinho com antagonista. Donar la cara cada tres dies no és fàcil amb l'exigència que demanda ser l'entrenador del Barça, obligat a conviure amb les victòries. Portar un vestidor ple de figures tampoc és senzill i mantenir el camí de l'èxit en un club com el nostre genera un gran desgast. A vegades s'ha de saber dir prou. S'hauria pogut manifestar abans, però si el seu anunci hagués coincidit amb una mala ratxa de l'equip també se l'hauria criticat. El seu llegat és extraordinari. Quatre temporades i 13 títols després –el catorzè pot arribar el 25 de maig amb la Copa– se'n va un tècnic que ha unit tot el barcelonisme. El millor homenatge que li poden fer els seus jugadors és dedicar-li el títol de Copa.
Quan ahir s'intuïa la notícia vaig començar a pensar en l'enfocament d'aquesta entrada al bloc i el títol el tenia clar: maduresa. Volia escriure que la veritable maduresa del culer, la que va demostrar aplaudint l'equip malgrat l'eliminació a mans del Chelsea, passava per no veure la marxa de Guardiola com l'apocalipsi. Quan avui Sandro Rosell ha confirmat la notícia de l'adéu del Pep, seguia mantenint l'enfocament destinat a fer veure al barcelonista que calia una transició sense traumes. Ara bé, quan el president ha anunciat que el substitut de Guardiola és Tito Vilanova, la seva mà dreta, he decidit donar un gir a l'escrit perquè que la ràpida maniobra de la junta ha impedit que el culer es perdi en conjectures i pugui mirar l'horitzó sense veure-hi la fi del món. La maduresa que entenia que havia de demostrar el barcelonista per encaixar la notícia l'ha exterioritzat la junta amb l'elecció de Tito Vilanova, el relleu més natural del Pep.
En altres èpoques avui no s'hauria conegut el nom del nou entrenador i els rius de tinta i les hores de televisió i de ràdio especulant amb els noms dels possibles tècnics amb opcions d'aterrar al Camp Nou haurien acaparat tota l'atenció. Guardiola també ha fet madurar les altes esferes del club. Zubizarreta s'ha explicat de meravella posant al mateix sac l'aposta per joves del planter com Cuenca o Tello i la tria de Tito Vilanova. La reacció de la junta ha estat coherent amb la manera de fer que tant ha calat durant l'era Guardiola. Tots hem honrat La Masia i els seus fruits durant aquests quatre anys d'èxits. Tito Vilanova n'és un més i l'alumne més aventatjat de Guardiola. El temps dirà si l'aposta és encertada o no, però és una decisió congruent amb el model del millor Barça de la història.
Moltes gràcies, Pep. Molta sort, Tito. Endavant Barça!!!

Benvingut al club, Ot

L'Ot té nou anys i dimarts a la nit va viure la seva primera gran decepció com a culer. M'explicava ahir el seu pare que la criatura es va ensorrar quan Fernando Torres va fer el 2-2 que va deixar glaçat el Camp Nou. L'Ot no va poder reprimir les llàgrimes i se li va escapar alguna paraula mal sonant, però ha d'estar orgullós per la manera com va quedar fora d'Europa el seu Barça, abocat a la porteria contrària, sense mirar el retrovisor. Si ahir al matí escrivia que l'altre futbol havia matat l'equip de Guardiola, a la nit va quedar retratat el caràcter especulador del Madrid de Mourinho, incapaç d'anar a buscar la final de Munic en tota la segona meitat.
L'enorme desil·lusió de l'Ot per l'eliminació contra el Chelsea estava justificada perquè en el seu imaginari blaugrana només hi havia victòries. Per a l'Ot, l'equip de Guardiola era invencible. El seu Barça campió del món, campió de l'última Champions i campió de les Supercopes d'Europa i d'Espanya, havia caigut eliminat a mans d'un equip anglès que únicament va jugar a destruir. L'Ot no tenia records de la patacada contra l'Inter de fa dues temporades perquè amb set anys encara no vivia els partits com ara, però el productiu cicle del Barça de Guardiola li ha despertat la passió pel futbol i pels colors blaugranes.
Quan l'Ot sigui més gran entendrà que la glòria que està vivint de petit és excepcional en la llarga història del Barça i que de desencisos com el de dimarts n'hi ha hagut molts i continuarà havent-hi. Què dir de la famosa final de la Copa d'Europa de Sevilla, perduda als penals contra el desconegut Steaua.
Quan l'Ot sigui més gran i repassi la història del Barça podrà revisar moltes nits de trist record, partits amb mocadorades al Camp Nou o temporades decebedores de no fa pas gaire temps, com la sequera de títols entre les campanyes 1999/2000 i 2003/2004. Quan l'Ot sigui més gran sabrà que no era tan habitual veure el capità blaugrana aixecant copes cada temporada. El Dream Team de Johan Cruyff va posar la llavor del Barça actual i l'equip de Rijkaard i Ronaldinho va seguir llaurant el terreny. El dia que el brasiler es va cansar de guanyar, aquell equip se'n va anar en orris i el seu somriure es va convertir en decepció fins a la irrupció del Barça de Guardiola i Messi, capaç de guanyar 13 títols en quatre temprades.
Com va dir Guardiola dimarts a la nit, quan se li va preguntar per la decepció d'un nen que només havia vist guanyar el seu equip: Benvingut al club, Ot. Viuràs alegries i desenganys, però sempre et sentiràs orgullós de ser del Barça.

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat

L'altre futbol mata el Barça

Setmana tràgica a Can Barça. Les ocasions desaprofitades a Stamford Bridge dimecres de la setmana passada van ser el preludi dels sis dies més negres del Barça de Pep Guardiola. Les sensacions després d'aquell 1-0 no eren dolentes pel cabal d'oportunitats que s'havien generat, però la derrota contra el Madrid en un mal partit i la incapacitat per trencar la muralla del Chelsea en la segona meitat d'ahir han deixat els blaugranes amb la mirada posada únicament en la final de Copa.
El Barça no estarà a Munic ni va poder amb el Madrid perquè no ha dominat l'altre futbol, el que implica saber parar els partits quan se li posen de cara, el que es mou per factors intangibles, el menys romàntic, el més pràctic. Els tres gols del Chelsea en tota l'eliminatòria van arribar en el descompte. El primer, a Stamford Bridge, en un contracop que l'equip blaugrana no va saber frenar. El segon, la vaselina de Ramires, tres minuts després que Iniesta hagués capgirat l'eliminatòria i amb el descans a tocar, i el tercer, el contracop que Torres va iniciar a camp propi, amb tot el Barça abocat en busca del gol que obrís el cel. Tres quarts del mateix va passar dissabte en el clàssic, ja que l'1-1 d'Alexis va tenir una resposta immediata a partir d'Özil i Cristiano Ronaldo. El Barça no va saber gestionar els gols que va marcar tant al Chelsea com al Madrid. De fet, ni els va poder assaborir per la incapacitat de refredar els dos partits quan els havia posat en un escenari favorable.
El Chelsea va parapetar-se al darrere per sobreviure al Camp Nou i aconseguir una classificació miraculosa. Es va aferrar al futbol que implica jugar amb el cronòmetre, reduir els espais a la mínima expressió i rendibilitzar al màxim les concessions del Barça. L'equip blaugrana va ser un drama a les dues àrees. Va patir al darrere perquè els blues feien tremolar Valdés amb només dues passades i es va ofuscar al davant  per no trobar la manera de batre Cech. Va ser com un partit d'handbol. Va rondar l'àrea rival l'equip blaugrana sense poder donar el cop de gràcia. Ni Messi va poder marcar de penal. Va topar quatre vegades amb els pals el Barça en tota l'eliminatòria. No li tocava estar a Munic. L'equip blaugrana va acabar pagant molt cara la falta de punteria en l'anada, ja que no marcar a camp contrari es penalitza molt a la Champions.
El millor de tot és que el Barça mai va renunciar al seu estil i va morir sent fidel a unes idees que l'han convertit en una referència mundial. El Camp Nou ho va entendre i ho va demostrar amb aplaudiments a l'esforç de l'equip després del gol de Torres.

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat

L'endemà de l'endemà

Avui titulo l'entrada al bloc amb un joc de paraules que en Jordi Basté utilitza sovint per analitzar al programa El Món a RAC 1 fets que han passat en qualsevol dels àmbits de l'actualitat. És un gran recurs per mirar més enllà de la reacció immediata per una notícia. A l'A peu de camp, avui és l'endemà de l'endemà de la derrota del Barça davant del Madrid. Qui més qui menys vam parlar ahir de tot allò que va passar al Camp Nou. La mirada crítica era obligada després d'un partit en què la Lliga estava en joc. Tots portem un entrenador a dins i haguéssim fet un onze diferent al de Guardiola, però tampoc sabem què és cou al vestidor. El futbol en general i el Barça en particular són grans per la quantitat de comentaris que generen. Avui, l'endemà de l'endemà, seguim de mala lluna per la derrota contra els blancs, però ja fa hores que afloren opinions que miren més enllà del clàssic, com les que encerten a situar els punts cedits a Getafe, Vila-real, Pamplona o Cornellà-El Prat com a claus en la Lliga. Perdre contra l'etern rival al Camp Nou és el que va fer mal a l'afició culer, però demà hi ha un transcendental partit de Champions i l'equip necessita tot el suport de la grada.
Toca remuntada. D'entrada, no cal una nit èpica, del tipus Göteborg, però els blaugranes necessitaran un bon to per fer caure el mur defensiu que plantejarà el Chelsea. Malgrat la derrota a Stamford Bridge (1-0), les sensacions que va deixar l'equip de Guardiola van ser bones i l'optimisme seria major si no hi hagués hagut pel mig el partit contra el Madrid. Estar a les portes d'una nova final de la Champions és per no deixar de creure en el millor Barça de la història, l'equip que ha esgotat els adjectius positius a la premsa mundial en els darrers anys.
Quan havíem viscut tantes nits rondant la meravellosa copa orelluda? El Pep Team ha convertit en gairebé habitual el que abans passava de tant en tant i ha encadenat quatre semifinals de Champions –en serien cinc comptant la darrera de Rijkaard–. No s'equivoca Guardiola quan diu que tenim la panxa plena. Fins al 92 no havíem festejat cap Copa d'Europa i ara això sembla pura rutina. Porta el Barça una temporada duríssima, competint des del primer dia, aixecant les Supercopes d'Espanya i d'Europa i el Mundial de clubs; plantant-se a la final de Copa amb una eliminatòria contra el Madrid pel mig –no ho oblidem–; quedant-se a les portes de reobrir la Lliga, a pesar d'haver arribat a estar a 10 punts dels blancs, i afrontant les semis de Champions amb el Camp Nou com a escenari. I tot plegat amb contratemps majúsculs, com la greu lesió de Villa o la dolència d'Abidal, i problemes menors però també importants, com les lesions que han impedit gaudir de la millor versió de Pedro, les molèsties al soli de Xavi o la llarga absència d'Afellay, l'home que va assistir Messi en la darrera semifinal de Champions al Bernabéu. Guardiola ha tirat del planter per fer front a tots els revessos i l'equip ha arribat a la recta de final del curs optant a tot, encara que amb les forces justes. Guanyar sempre és impossible, però la trajectòria que duu aquest equip l'ha fet mereixedor d'una confiança cega. L'endemà de l'endemà ens ha de servir per mirar enrere i ser conscients de tot el que ha fet aquest Barça.

PD: Bon Sant Jordi a tothom!!!!

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat

Som i serem

No va poder ser. El Barça va fallar en una gran cita. Sabíem que les opcions de guanyar la Lliga passaven per vèncer el Madrid al Camp Nou, però l'equip va fer el pitjor partit en el pitjor dia. D'aquell rodet que es passava la pilota a una alta velocitat per fer perseguir ombres als blancs no se'n van tenir notícies. Va estar imprecís de principi a fi el Barça, sense agafar el to que requereix un clàssic. Es va veure un equip fos, tou a les dues àrees i sense espurna. L'únic que va activar la marxa que demandava el partit va ser Alexis, autor de l'1-1, un gol de pit i collons. A l'estiu, en l'anada de la Supercopa, Guardiola va fer jugar el xilè al Bernabéu sense que a penes s'hagués entrenat amb l'equip. Aquell dia va quallar un partidàs, igual en la primera volta de la Lliga per la seva capacitat de jugar d'esquena i poder retenir la pilota per esperar l'arribada dels homes de la segona línia. Ahir va ser suplent, com Piqué i Cesc. El tècnic havia emprat Isaac Cuenca contra el Milan i al camp del Llevant per aconseguir amplitud, però ahir va preferir Tello, més profund per estirar l'equip, no pas per eixamplar-lo. Res no va sortir bé. Va tornar a jugar el Barça amb tres defenses més Busquets, l'home frontissa. Alves va fer d'extrem, però el brasiler és millor arribant que estant. I Messi tampoc va tenir la nit, però també és humà. Al Madrid l'home frontissa va ser Khedira, que tant s'alineava entre Pepe i Ramos per formar una línia de cinc al darrere, com sortia de la cova per anar a perseguir Iniesta, també espès. Tampoc va brillar Xavi, amb el soli fent-li la guitza des de fa setmanes, amb el pilot de la benzina encès.
Els blancs van viure del 0-1 renunciant a l'atac i van gelar l'Estadi amb l'1-2 de Cristiano en una resposta rapidíssima al gol d'Alexis. Si bé el cabal d'ocasions dels blaugranes no va ser tan alt com el de dimarts a Stamford Bridge, la falta de punteria també els va passar factura. Els esforços per mirar de remuntar la Lliga se'n van anar en orris el dia gran, el dia del clàssic. Vèiem el Barça amb un bon to, millor que el del Madrid, però ahir els blancs van interpretar millor el paper que s'havien estudiat.
Ara toca pensar en la Champions. Som i serem d'un equip que ens fa sentir orgullosos de ser catalans i del Barça, un equip que ho ha guanyat tot, un equip educat en la victòria i en la derrota, un equip que ha aixecat l'admiració de tot el món, un equip de llegenda, un equip que té el millor jugador del món... Toca pensar en la Champions.

Més pressió per al Madrid

El Barça va fer els deures ahir a la nit amb un autoritari 4-0 al Getafe i s'ha situat a un sol punt del Madrid, que avui visita el Vicente Calderón en un derbi apassionant. La pressió és màxima per als blancs.
El dia que Abidal passava pel quiròfan pel transplanatament de fetge, els seus companys van regalar-li un bonic triomf que van festejar els 70.000 seguidors presents a l'Estadi, tot i el vent i la pluja intermitent. Va jugar el Barça sabent com atacar la poblada defensa del Getafe, plantat al Camp Nou a partir d'un 4-5-1. Guardiola havia revisat el partit de la primera volta i va entendre que calia obrir el camp amb dos extrems ben oberts –Cuenca i Pedro– per no acumular jugadors a l'eix de l'atac, on es van bellugar Alexis i Messi i van aparèixer Iniesta i Xavi. El ritme de la circulació de la pilota va ser l'adequat per amenaçar el porter Moyà des de bon prinicpi. Alexis va obrir la llauna internant-se per l'eix de l'atac i connectant un precís xut de rosca. Tot i gaudir de bones oportunitats, el segon gol no va arribar fins a les acaballes del primer temps, quan Messi i Iniesta van associar-se al balcó de l'àrea del Getafe amb una deixada d'esperó del manxec i una definició contundent de l'argentí. La combinació entre dos dels petits més grans d'aquest Barça va ser deliciosa.
Jugava el Barça amb una defensa de tres (Adriano, Mascherano i Puyol), però les ajudes de Busquets, excel·lent tàcticament una altra vegada, aportaven un quart element a la rereguarda blaugrana. El de Badia és capaç de jugar de central i de migcampista a la vegada per estar atent a les cobertures i ser un més en la construcció del futbol a la sala de màquines. Guardiola va estar impecable amb el seu discurs en la roda de premsa prèvia al partit per evitar eufòries i conscienciar tothom per fer front a un rival feixuc. Les declaracions del tècnic no eren de cara a la galeria a tenor de l'alineació que va posar en escena, deixant l'entrada dels joves del planter a partir del 3-0, quan va fer tres canvis exprés i va donar minuts a Montoya, Tello i Muniesa. Amb tots tres sobre la gespa, l'equip va acabar jugant amb 10 futbolistes fets a La Masia. Alexis havia fet el 3-0 al rematar de manera magistral amb el cap una centrada de Cuenca i Pedro va arrodonir la golejada, també de cap, en una falta botada per Messi, present en les quatre dianes del Barça, ja que va iniciar la jugada de l'1-0, va marcar el 2-0, va obrir el joc per a Cuenca en el 3-0 i va fer l'assistència del 4-0.
El to del Barça és de traca en el tram decisiu de la Lliga. El personifica Puyol, immens ahir de principi a fi, igual que Mascherano i Adriano, magnífics al darrere. Va ser la desena victòria seguida dels blaugranes a la Lliga. Només va faltar que entrés un gol de Messi a última hora després d'una màgica jugada personal –fins i tot els rebots li somriuen– que va posar dempeus l'Estadi. Avui és el torn del Madrid.

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat

En l'escenari correcte

El Barça ha situat la Lliga en l'escenari que qualsevol dels culers haguéssim firmat quan el Madrid tenia una renda de 10 punts. Ni el títol estava impossible aleshores ni està guanyat ara. En el penúltim post del bloc vaig parlar de perseverar, de la necessitat del Barça de no tirar la tovallola perquè els blancs veiessin que això de la remuntada va de veres. Els blaugranes ho han aconseguit. Nou victòries seguides els han servit per firmar la millor ratxa de resultats del campionat i per mantenir la Lliga oberta a set partits per a la meta. Ha arribat el moment de veure fins on arriba aquest Madrid. La letal combinació entre la Lliga i les eliminatòries decisives de la Champions –amb un rival de veritat com el Bayern– posarà a prova les opcions dels blancs. També les del Barça, que té l'avantatge de jugar sense urgències per guanyar títols.
El discurs dels blaugranes no ha de canviar. S'ha de seguir sumant per continuar exigint al màxim el Madrid. Tothom parla de la derrota al camp de l'Osasuna com el punt d'inflexió en la reacció dels blaugranes, però un dels fonaments de la seva revifada el va posar Messi 15 dies després al Vicente Calderón. Aquell gol de picardia en una tir de falta magistral va permetre al Barça sumar una victòria cabdal per haver arribat a aquest punt del campionat. Aquell gol va arribar al minut 80 i va servir perquè la fase terminal d'un partit somrigués al Barça, cosa que no li havia passat ni a Getafe ni a Cornellà-El Prat ni a Vila-real, on els blaugranes es van deixar punts. Precisament, el Vicente Calderón és la propera parada per al Madrid, que jugarà dimecres sabent el resultat del Barça-Getafe. El 0-0 d'ahir contra el València va obligar els blancs a esprémer-se al màxim per intentar guanyar. No només es van desgastar, sinó que ho van fer sense aconseguir l'objectiu de sumar els tres punts.
La Lliga ha entrat a la recta final amb només quatre punts de marge entre els dos aspirants al tro i amb un Barça-Madrid en l'horitzó. En altres èpoques els blaugranes s'haurien deixat anar. Ara no. Aquest equip té el mèrit de seguir aspirant a la Lliga, malgrat la bonança de títols de les últimes temporades. Aixecar aquesta Lliga serà igualar els quatre campionats seguits del Dream Team. Reptes com aquests fan gran el Barça de Guardiola.

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat

La importància de Busquets

No surt a les portades. No ha estat mai al podi de la Pilota d'Or. No fa gols amb assiduïtat. Sergio Busquets és un futbolista determinant al Barça sense tenir la rellevància mediàtica de Messi, Xavi, Iniesta o Cesc. El de Badia aporta l'equilibri que necessita un equip tan ofensiu com el blaugrana. Sempre està al seu lloc. Juga fàcil. No perd la posició i és el millor aliat dels defenses i dels migcampistes. Tant se'l pot veure incrustat entre els centrals per donar sortida a la pilota, com associant-se al melic del camp amb Xavi, Iniesta, Cesc o Thiago per fer bo el joc de posició del Barça.
Quan no hi és Busquets se'l nota a faltar. Ahir a La Romareda, Keita no va trobar-se còmode com a mig centre i l'equip va ser incapaç de posar la pausa que necessitava el partit contra un rival tan afamat de punts per la permanència com el Saragossa. Arran de l'1-0 d'Aranda, Thiago va passar a jugar de 6, però al minut 55 Guardiola va tirar de Busquets per assegurar un major control del partit. El 16 blaugrana no és el típic centrecampista de contenció musculat, amb recorregut i devorador de quilòmetres. Busquets no ho necessita. El seu esplèndid sentit tàctic l'ajuda a estar sempre on l'equip el demanda. És un esplèndid corrector. Guardiola el va descobrir al segon equip blaugrana a Tercera Divisió. No va començar de titular, però a poc a poc va anar guanyant presència en aquell Barça B que va pujar a Segona B. Vicente del Bosque també el té entre els seus indiscutibles al combinat estatal. Quan se'l va discutir en l'últim Mundial, el seleccionador va defensar-lo dient que si tornés a calçar-se les botes li agradaria ser com el 16 blaugrana.
Tan alt és el nivell de Busquets que Mascherano, el mig centre de la selecció argentina, s'ha hagut de reciclar com a central per jugar de manera continuada amb el Barça. Tan alt és el nivell de Busquets que un tros de futbolista com Touré Yaya va haver de buscar-se la vida al Manchester City per sentir-se més important en un equip. Jugar amb Busquets al costat és com fer-ho amb un cinturó de seguretat. El de Badia és el menys orfebre del taller que dissenya el futbol del Barça, però és necessari com l'embalatge de qualsevol peça de valor.