El Brasil es podrà treure l'espina del 'Maracanazo'

Se'n recorden del popular Maracanazo? Aquest és el nom amb què ha passat a la història del futbol la victòria de l'Uruguai sobre el Brasil en el partit clau del Mundial 1950 disputat al país de l'ordem e progresso. Els brasilers eren els grans favorits. Jugaven a casa i tenien totes les de guanyar, però la selecció charrúa els va passar per sobre. El duel decisiu es va jugar el 16 de juliol de 1950 al mític estadi de Maracaná -d'aquí ve el nom de Maracanzo- i el triomf de l'Uruguai ha estat una de les grans sorpreses de la història del futbol.

La fase final del torneig es va jugar a partir d'una lligueta entre quatre equips: el Brasil, Espanya, Suècia i l'Uruguai. Tot i que no hi va haver oficialment una final, el darrer partit va resultar clau i va enfrontar els amfitrions contra el combinat charrúa. Maracaná va aplegar 1999.854 espectadors. El Brasil tenia prou amb un empat per aixecar la copa i es va avançar al marcador amb un gol de Friaça als dos minuts de la represa. Però, quan l'afició local ja es veia triomfadora, va arribar la reacció de l'Uruguai amb dianes d'Schiaffino (foto) al minut 65 i de Ghiggia a 11 minuts per a la conclusió. Recordar el Maracanazo en aquest post ve al cas perquè avui s'ha sabut que el Brasil acollirà el Mundial del 2014 i que es podrà treure l'espina d'aquella dura derrota.

PD: L'elecció del Brasil per organitzar la cita mundialista del 2014 s'ha produït el dia de l'aniversari d'un de les estrelles del futbol de tots els temps, Diego Armando Maradona, que avui ha fet 47 anys.

''Perdo un càrrec, però recupero una vida''

''Perdo un càrrec, però recupero una vida''. La frase és de Quique Sánchez Flores, que en la matinada d'aquest dilluns ha estat cessat com a entrenador del València. Dues derrotes seguides a domicili (contra el Rosenborg en Champions i davant el Sevilla en Lliga) han estat el detonant de la seva destitució. A Mestalla l'equip txe ja ha perdut tres partits aquesta temporada (Vila-real, Epanyol i Chelsea) i el tècnic havia sentit allò de Quique ves-te'n ja. Però torno a la frase que encapçala aquest post, ja que resumeix a la perfecció la pressió amb què viuen els entrenadors. La supervivència de qualsevol míster en una banqueta està lligada als bons resultats. Quan aquests es torcen, malament. A vegades, es produeix la ratificació del tècnic abans del cessament, però en d'altres ocasions la destitució arriba directament, com li ha passat a Quique. La precipitació dels esdeveniments depèn, en gran part, del feeling que hi hagi entre l'entrenador i els rectors del club. En la primera temporada de Rijkaard al Barça, per exemple, el president Laporta va defensar el preparador holandès, malgrat una primera volta plena de dubtes, i el temps li va donar la raó. En aquella ocasió, el revulsiu no va ser fer fora el tècnic, sinó fitxar una home com Edgar Davids que va aportar l'equilibri que necessitava l'equip. Però aquest és un cas menys habitual. Sovint, el primer que cau és l'entrenador i en la decisió final de la junta directiva pesen els resultats, l'opinió de l'organigrama directiu i del vestidor (en els pitjors dies de Rijkaard en la seva primera temporada a Can Barça l'equip estava amb ell) i els retrets dels socis. De fet, les mocadorades o xiulades de l'afició són arguments suficients per prescindir d'un entrenador. A Madrid ho van fer la temporada passada després de guanyar la Lliga. Els jugadors es van manifestar públicament a favor de Capello, però durant tota la campanya els seguidors van mostrar un descontentament amb el joc de l'equip que va dur al president Calderón a deixar de comptar amb el tècnic italià. Al València, Quique Sánchez Flores ha patit una mica de tot. No ha acabat de connectar amb l'afició per l'ombra allargada de Benítez, ha tingut detractors al vestidor i va viure una dura batalla que va guanyar contra l'exdirector esportiu del club, Amedeo Carboni, en una època en què sí que va tenir el suport de les vaques sagrades. No és d'estranyar que digui que ''perdo un càrrec, però recupero una vida''. Aquesta és la realitat dels entrenadors en aquest món tan competitiu del futbol. Però ells la coneixen i s'hi han d'adaptar. I és que, perquè un tècnic trobi una banqueta sense amo, cal que estigui lliure, i això vol dir que un col·lega ha plegat, l'han cessat o se li ha acabat el contracte. És la llei del futbol, que també es pot aplicar a d'altres modalitats esportives.

Sempre Messi

El Barça necessita el concurs de Leo Messi. Ell és qui posa una marxa més a l'equip i avui ho ha demostrat contra l'Almeria. Només ha jugat 16 minuts, però n'ha tingut prou per segellar la victòria amb el 2-0 des del punt de penal en la primera pilota que tocava. Fins que no ha entrat Messi al conjunt blaugrana li ha faltat espurna. L'argentí ha arrossegat problemes als adductors durant la setmana i això ha fet que Rijkaard el deixés a la banqueta. La decisió del tècnic ha estat sensata. La musculatura del petit davanter blaugrana s'ha de mimar i cal dosificar-lo en cites menors com les d'avui. El que va passar amb Deco, trencat a Vila-real segurament per l'estrès físic dels partits amb les seleccions, deu haver pesat en la determinació de Rijkaard, que en principi no tenia pensat fer jugar Messi. Finalment, el tècnic holandès ha tirat del crac argentí i aquest ha ofert el futbol vertiginós que duu a la sang. Amb set gols, ja és el pitxitxi de la Lliga i s'ha erigit en el nou referent d'aquest Barça. Avui ha entrat per Ronaldinho en una mena de relleu de jerarquies. Ara les diferències les marca l'argentí. L'entrada de Messi ha animat fins i tot Henry, que en els darrers minuts ha fet un parell d'accions individuals que han recordat la versió del jugador francès a l'Arsenal. A Titi li continua fallant la rematada final, però avui s'ha estrenat en Lliga al Camp Nou en una acció d'oportunisme. Aquests gols també serveixen per adquirir confiança. L'altra nota positiva del partit ha estat el retorn de Yaya Touré, l'home que aporta l'equilibri a l'equip i que permet a Iniesta lluir-se tot amagant la pilota davant les escomeses del rival. El millor del partit és que el Barça ha guanyat sense fer un gran partit. L'equip continua sense cedir cap punt a l'Estadi.

FOTO: http://www.fcbarcelona.cat/

La gran esperança de White Hart Lane

Juande Ramos dirigirà el Tottenham Hotspur fins a la conclusió de la campanya 2010/2111. Aquest és l'acord que el ja extècnic del Sevilla ha firmat amb els Spurs. L'oferta, diuen d'uns set milions d'euros per temporada, era per no rebutjar-la. L'entrenador veurà complertes una de les seves grans il·lusions des que va començar la seva carrera a les banquetes: entrenar a Anglaterra. L'arribada de Juande al Tottenham es produeix amb l'equip tercer per la cua a la Premier League. Un conjunt històric com el Spurs no hauria d'anar més avall, així que Juande té la missió de reflotar-lo. L'entrenador espanyol ha de jugar el paper de revulsiu que necessiten a White Hart Lane. El fet d'haver guanyat dues Copes de la UEFA, una Supercopa d'Europa, una Copa del Rei i una Supercopa d'Espanya amb el Sevilla en dues temporades és el millor aval de Juande. L'extècnic sevillista se'n va a Anglaterra juntament amb el preparador físic Marcos Álvarez. Tots dos tenen previst presenciar demà el partit entre el Tottenham i el Blackburn Rovers. El seu debut a la banqueta es produirà dimecres que ve davant el Blackpool en un matx corresponent a la Carling Cup.

El fitxatge de Juande pel Tottenham confirma que el manxec és un dels entrenadors de moda a Europa. La seva filosofia es resumeix amb aquesta frase: ''El que li donis al futbol, aquest t'ho tornarà multiplicat per mil'', que apareix a la portada de la pàgina web de l'entrenador http://www.juanderamos.com/. I el temps li ha donat la raó. Ell -amb el permís del director esportiu Monchi- ha lliurat al futbol un gran equip com el Sevilla dels últims temps, i ara el futbol li aporta l'oportunitat de ser entrenador a Anglaterra -una de les il·lusions de la seva vida, segons ha dit- amb un bon grapat de bitllets a la butxaca. La xifra de diners que li han ofert és una autèntica bogeria, però algú li faria un lleig?

Que Juande està de moda, no només queda reflectit amb el seu fitxatge pel Tottenham. Un altre fet que demostra la tirada mediàtica que ha adquirit és veure la seva imatge a la fotografia de portada del vídeojoc Football Manager 2008 que editen Sega Espanya i Sports Interactive.

PD: El substitut de Juande Ramos al Sevilla és Manolo Jiménez, que estava al filial sevillista. És un home de la casa que va ser defensa del primer equip. També va jugar a l'Atlètic de Madrid i va ser internacional amb la selecció espanyola al Mundial d'Itàlia 90. La temporada passada va pujar el segon equip del Sevilla a Segona Divisió A.

Sobre Marc Crosas

Durant la pretemporada i, fins i tot, abans que debutés com a titular contra el Vila-real, es va parlar de si era bo cedir Bojan a algun altre equip perquè tingui més minuts que al Barça. El mateix s'havia comentat a l'estiu sobre Giovani, però, perquè el club no es planteja la cessió de Marc Crosas? Aquest jove valor de la pedrera blaugrana encara no ha tingut cap minut en Lliga o Champions aquesta temporada. Tot i que juga de pivot, no ha participat en cap dels quatre partits en què Touré Yaya ha estat lesionat i, com que tampoc juga al Barça B, va camí d'estar un any en blanc. Això és el pitjor que li podria passar un futbolista de 19 anys. A la seva edat no pot estar sense tenir ritme de competició. Això era impensable amb Giovani i Bojan i també ho ha de ser amb Marc Crosas. Si Rijkaard ha triat Iniesta i Gudjohnsen abans que ell per suplir Touré, vol dir que aquests dos jugadors estan per davant del gironí quan l'ivoirà –o Deco– estiguin fora de combat.
Marc Crosas va debutar amb el primer equip del Barça la temporada passada en el partit de tornada de l'eliminatòria de Copa del Rei que l'equip de Rijkaard va jugar contra el Badalona. Aquell dia també van viure l'alternativa al Camp Nou Marc Valiente i Jeffren, que ara estan a les ordres de Pep Guardiola. Aquests dos últims formen part de la nòmina del Barça B –Valiente n'és el capità– i, almenys, estan jugant partits. El seu company, en canvi, no actua ni amb el primer equip ni amb el filial. La progressió d'un futbolista va lligada a tenir minuts. I, de moment, aquesta temporada, Crosas no els està tenint.
FOTO: http://www.elmundodeportivo.es

Donem temps a Henry

Les portades dels diaris Sport i Mundo Deportivo d'avui fan referència a Thierry Henry. Els dos rotatius parlen de les poques similituds entre el davanter francès que va posar-se el públic de l'Arsenal a la butxaca i el que ha irromput a Can Barça. Al Camp Nou encara no ha brillat com ho va fer a Higbury, però dubtar d'un futbolista que ha estat un dels millors golejadors europeus dels últims anys (màxim realitzador de la Premier League en les temporades 2001/2002, 2003/2004, 2004/2005 i 2005/2006) no em sembla just a aquestes alçades de la temporada. El francès surt d'una lesió que el va tenir apartat dels terrenys de joc durant el tram final de la campanya passada i s'està adaptant a un nou equip i, sobretot, a un nou sistema, ja que aquí no és el centre de les mirades dels seus companys com ho era a l'Arsenal. Amb el conjunt de Wenger tothom el buscava i sempre el trobaven. A la final de París contra el Barça, segur que ho recorden, ell sol va portar de corcoll Márquez i Puyol. És cert que el nivell que se li suposa al davanter francès encara no l'hem vist a Can Barça i que en els dos darrers partits (Vila-real i Glasgow) no ha estat bé, però, com diu Johan Cruyff a l'Sport, el francès venia de jugar dos compromisos seguits amb la seva selecció, i als seus 30 anys, és lògic que baixi el nivell. A Henry sempre el defensaré. La seva categoria com a futbolista és indiscutible. Zidane també va ser criticat en els seus primers dies al Madrid i després va ser un ídol a la grada del Bernabéu. Si us plau, donem temps a Henry.
PD: No vull ni pensar que es diria del francès si el Barça no liderés el seu grup de la Champions i si no hagués experimentat una gran millora abans dels maleïts partits de seleccions de la setmana passada.

Bon resultat; sensacions col·lectives amargants

El Barça no ha passat de l'empat sense gols a Ibrox Park contra el Glasgow Rangers. El resultat és bo perquè ara el conjunt blaugrana afronta la visita del conjunt escocès al Camp Nou (7 de novembre) amb la paella pel mànec per quedar-se líder del grup E en solitari en la pròxima jornada. Però les sensacions col·lectives de l'equip de Rijkaard han estat amargants. El quadre barcelonista ha anat de més a menys i no ha sabut resoldre el partit al primer temps, quan l'ha tingut més a l'abast. El matx hauria canviat si l'àrbitre hagués assenyalat penal en aquelles mans d'un defensa del Rangers a xut de Ronaldinho, però no ha estat així i l'equip blaugrana s'ha anat consumint sense posar una marxa més, sobretot a la segona part, quan al darrer quart d'hora el conjunt escocès s'ha estirat i ha posat en perill la porteria de Valdés. El Barça ha acabat sent molt previsible i ha topat contra un mur que no ha pogut trencar perquè s'ha entossudit a entrar pel centre i a passar-se la pilota sense xutar amb fe des de fora de l'àrea. M'esperava més dels escocesos, que han sortit a buscar el 0-0 perquè duien sis punts i amb un de més en tenien prou per marxar contents. La meva teoria és que l'equip que busca descaradament l'empat sense gols ho acaba pagant amb la derrota, però el Barça me l'ha tirat per terra perquè no ha inquietat la defensa local amb la contundència que se li suposa a una davantera formada per Henry, Messi i Ronaldinho. En alguns moments he pensat que els blaugranes es veien tan superiors al primer temps que creien que el gol cauria com fruita madura, però a la segona part han quedat en entredit. Les estadístiques de la UEFA ho diuen tot: el Barça ha tingut un 66% de possessió de la pilota, però només ha rematat tres vegades a gol. L'aportació de Puyol com a lateral dret m'ha agradat i Gudjohnsen no ha desentonat. Ronaldinho no ha estat inspirat i ha jugat amb el pause posat, Messi també té dret a estar espès un dia i Henry ha començat coses, però no les ha acabat. Ara bé, tampoc és per estirar-se dels cabells i deixar de creure en l'equip. El Barça té ben enfocat el passi als vuitens de final, que és el que veritablement compta, i aviat recuperarà homes com Touré, Márquez o Zambrotta per tornar a ser l'equip que oferia tan bones vibracions com abans dels partits de seleccions de la setmana passada.
FOTO: http://www.uefa.com/