Valdés dóna vida al Madrid

Víctor Valdés va donar vida al Madrid en l'anada de la Supercopa intentant driblar Di María al límit de l'àrea petita. Va ser una temeritat que deixa oberta l'eliminatòria per al partit de la setmana que ve al Santiago Bernabéu. L'excès de confiança va jugar una mala passada a Valdés en l'epíleg d'un duel que no va deparar variacions entre els estils de joc de blaugranes i blancs. El Barça segueix sent l'únic equip que proposa futbol en els clàssics. El Madrid va tornar a jugar replegat, sobretot al primer temps, amb Ronaldo i Callejón, els seus dos homes de banda més ofensius, jugant molta estona de mig camp cap enrere. Els blancs van viure del contracop i es van trobar un gol en un córner i l'altre per l'errada de Valdés.

El Barça encara ha d'engreixar la maquinària per ser més fluïd, però Tito Vilanova manté el llibre d'estil de Guardiola, amb la possessió de la pilota com la principal eina per perforar l'àrea rival. El Madrid va acumular homes al darrere i el Barça es va equivocar quan va voler entrar pel mig aprofitant Messi. És l'error que va condemnar-lo l'any passat contra el Chelsea en les semifinals de la Champions al Camp Nou. Només Iniesta va ser capaç d'eliminar rivals allà on fos per la capacitat que té de bellugar-se entre línies amb la pilota enganxada a la bota, com si ballés sobre ella. Com en el nou anunci de Nike, el de Fuentealbilla va moure els fils de l'equip perquè el Barça capgirés el gol inicial de Ronaldo, molt apagat. Marcar tan ràpid (passada de Macherano, desmarcada de Pedro –fora de joc per mil·límetres– i gol del canari) després del 0-1 dels blancs va ser determinant perquè el conjunt blaugrana reaccionés. El Madrid es va animar amb el seu gol, però quan va obrir línies va quedar a mercè del Barça. Els blaugranes van acabar guanyant gràcies al penal convertit per Messi (Sergio Ramos va escombrar Iniesta) i al 3-1 de Xavi, magnífic en la definició. Messi va tenir a les seves botes el 4-1 i la sentència de la Supercopa, però Casillas va evitar el gol i en la següent jugada Di María va prendre la cartera a Valdés per deixar l'eliminatòria a l'aire. 

'Barça-Mercato': Les meves preferències

Amb l'Eurocopa a punt de començar, però amb les Lligues i les competicions continentals de clubs finalitzades, és l'hora dels fitxatges. La rumorologia i les especulacions estan a l'ordre del dia en tots els diaris esportius.
Que si aquest interessa al Barça, que si el seu preu és car, que si s'ha de fitxar un central...
Dia sí, dia també surten noms per enfortir l'equip blaugrana i acabar de donar forma al primer projecte de Tito Vilanova. Qui fitxarieu vosaltres?  A continuació, us detallo les meves preferències.
El nom que, ara per ara, la majoria de mitjans situen més a prop del Barça és Jordi Alba, el lateral esquerre del València que va passar per La Masia. Sense Abidal –tant debó pogués tornar a jugar–, l'únic lateral esquerre en nòmina és Adriano, que ha fet un darrer tram de temporada molt digne. Tanmateix, reforçar el lateral esquerre és necessari i Alba té ADN Barça. L'opció de reciclar Muniesa també s'hauria de contemplar com a fons d'armari.
Reforçar la posició de central genera debat. El nom que més ha sonat és Thiago Silva, central del Milan, però el seu preu (40 milions d'euros) és excessiu. Si m'hagués de rascar la butxaca amb un home que pugui competir amb Mascherano, Piqué i Puyol, apostaria per Javi Martínez, que pot ser una solució tant per a l'eix de la defensa com per al mig del camp. Portar el jugador basc pot costar també uns 40 milions d'euros, però tens futbolista per a molt de temps, ja que farà 24 anys al setembre. Si el club considera que el preu és excessiu, me la jugaria amb Bartra. Avui Mundo Deportivo parla de la possibilitat d'anar a buscar un central amb projecció –Subotic (Borussia Dortmund) o Vermaelen (Arsenal), per citar-ne dos– a l'estranger. Ara bé, cal fitxar un jugador d'aquest tipus sabent que, d'entrada, estarà per darrere de Puyol, Piqué i Mascherano? Des d'aquest punt de vista, seguiria apostant per Bartra. La posició de central a Can Barça demanda moltes coses.
El mig camp el tenim ple. La sala de màquines blaugrana és la millor del món i no cal tocar-la. A dalt, el retorn de Villa (sóc un gran defensor de l'asturià) ha d'aportar gol i la recuperació de la millor versió de Pedro també ha d'enfortir l'estadística de cara a la porteria contrària. La meva preferència a la davantera és un punta amb el perfil Larsson. I m'agraden els noms que han sortit a Mundo Deportivo aquesta setmana: Klose, Diego Milito, Forlán i Kanouté. Ha de ser un jugador que arribi al Camp Nou sabent que tindrà un rol secundari, però que estarà al millor equip. L'opció Neymar entraria en escena l'estiu que ve.

Recordant Manolo Preciado

L'entrenador Manolo Preciado ha mort de manera sobtada d'un infart la passada matinada als 54 anys. Me n'he assabentat aquest matí pel Facebook i la notícia m'ha deixat un mal cos terrible, com si el conegués de tota la vida.
Crec que és una sensació que hem tingut molts. Les xarxes socials se n'han fet ressó amb múltiples missatges de condol de gent anònima, periodistes i professionals, tant del futbol com d'altres disciplines esportives.
Ha mort més que un entrenador. Un tipus entranyable, valent, lluitador, directe, compromès amb la vida i amb la seva feina, planer, humil, treballador... Demà havia de ser presentat com a nou entrenador del Vila-real amb l'objectiu de retornar el Submarí groc a la Primera Divisió, però ja no el veurem més assegut en una banqueta, transmetent ordres als seus jugadors o atenent els mitjans de comunicació amb el to sincer que el caracteritzava. Bregat a Tercera Divisió, Segona B i Segona A, Preciado ja havia ascendit a Primera amb el Llevant i l'Sporting.
El tècnic cantàbric es va aferrar a la vida pel seu tarannà enèrgic i optimista, malgrat perdre en poc temps la seva dona, un fill i el seu pare. "La vida m'ha colpejat fort. Podia haver-me fet vulnerable i haver-me disparat un tret, o podia mirar el cel i créixer. Prefereixo la segona opció", va arribar a dir Preciado davant tants revesos. Ens ha deixat un entrenador carismàtic, un individu que es feia escoltar per la manera com parlava de futbol i de la vida.

La metàfora del 14

Cercle tancat. Guardiola va posar el punt final a la seva etapa com a entrenador del Barça amb el catorzè títol de la seva era. Els jugadors no el van decebre. Sabien que el millor comiat que es mereixia el tècnic de Santpedor era una victòria. Van anar per feina des del primer minut i van desactivar un Athlètic fos perquè la temporada se li ha fet llarga. Hi havia el dubte de saber com jugaria el Barça després de tants dies sense competir, però la primera cavalcada de Messi amb un xut marca de la casa només començar el partit, va ser la millor demostració que els blaugranes no volien donar cap opció als homes de Bielsa. L'alta pressió de l'equip va traduir-se en tres gols en 25 minuts que van deixar la final enllestida. Va ser la millor manera de resumir els signes d'identitat de l'era Guardiola, amb tots els jugadors endollats des del xiulet inicial per amargar l'existència a l'Athlètic i combinar encert de cara al gol amb un futbol veloç i precís. Pedro va recordar el de les grans ocasions i Messi va tornar a aparèixer en una gran final.
La victòria va tancar el cercle que va començar a dibuixar-se la nit del 13 de maig del 2009 a Mestalla amb la Copa del Rei conquerida a costa, precisament, de l'Athlètic. Aquell primer títol del Barça amb Guardiola a la banqueta va ser l'inici de l'era més triomfant del club. Avui, 14 títols després, només podem posar-nos dempeus i tirar la mirada enrere per adonar-nos que som uns privilegiats pel molt que ens ha fet gaudir aquest equip. Les 14 sardanes triomfants evoquen el dorsal de Johan Cruyff, l'home que va posar la llavor del Barça actual, el geni del qual Guardiola va aprendre molt del que ha sabut transmetre des de la banqueta. El prestigiós diari francès L'Equipe va exhibir un muntatge fa unes setmanes amb una fotografia que mostrava el 14 de Cruyff, el 4 de Guardiola i el 10 de Messi per il·lustrar l'evolució del Barça en els últims temps. L'holandès volador, el 14 d'Holanda, va portar al Camp Nou una manera d'entendre el futbol que Guardiola ha millorat, en gran part, gràcies al concurs de Messi, segurament el millor jugador de tots els temps. Avui toca festa al Camp Nou per recordar aquests 14 títols i donar l'adéu definitiu al tècnic de Santpedor. Gràcies Pep.


FOTO: L'Equipe

Que rodi la pilota

Tants dies sense partits del Barça han fet que la final de Copa d'aquesta nit sigui un pèl estranya. Poc s'ha parlat de futbol. Entre l'excursió del rei a Botswana, les declaracions fora de lloc d'Esperanza Aguirre, l'irresponsable autorització d'una manifestació falangista o els comentaris al voltant de l'inevitable xiulada a l'himne espanyol, el futbol ha quedat en un segon terme. Afortunadament, a les 10 de la nit començarà a rodar la pilota i el Barça i l'Athlètic buscaran tancar la temporada amb un títol. Els blaugranes volen dedicar-lo a Guardiola. Els blanc-i-vermells intentaran culminar la feina que Marcelo Bielsa ha fet durant tot l'any a Lezama. S'enfrontaran dos equips que aposten pel futbol autèntic, dos tècnics que s'admiren, dues aficions amb una cultura de país molt similar.
Sovint s'ha dit que el Barça de Guardiola s'entrena jugant. Ara porta molts dies sense disputar un partit i és difícil saber quin to tindrà. La versió que veurem de l'Athlètic també és una incògnita. Capaç d'enlluernar el vell continent amb exhibicions a l'Europa League –va ser memorable el seu partit a Old Trafford–, a la Lliga es va acabar apagant per l'exigència física d'una temporada que se li ha fet llarga. Bielsa ha espremut tant els seus homes que ha fet la sensació que han arribat a la recta final del curs amb el pilot de la benzina encès, però això no treu mèrit a la tasca del tècnic argentí, capaç de mantenir els valors del l'Athlètic amb un futbol valent i entregat a la causa.
Sentimentalment, no es pot parlar de la final sense fer referència al darrer partit de Guardiola com a míster blaugrana. El tècnic de Santpedor deu haver baixat al soterrani del Camp Nou per última vegada buscant la fórmula de la victòria i els jugadors saben que la millor manera d'acomiadar-lo és lliurar-li el trofeu, el primer que va aixecar quan es va fer càrrec del primer equip. Els blaugranes volen tancar el cercle que van obrir la nit del 13 de maig de 2009 a Mestalla amb aquella Copa del Rei conquerida, precisament, a costa de l'Athlètic. Que rodi la pilota.

El desgast de Guardiola

“Se cansó, y es lógico. Si hubiese entrenado en otro equipo, quizá habría durado más, pero la presión en el club de tu vida es doble. Está la presión de hacer tu trabajo y además el compromiso con la gente. Es algo muy diferente a ir a cualquier otro club a trabajar. Aquí no solo es la profesión, también son los sentimientos”.
La frase és de Javier Mascherano. L'he deixat en castellà perquè interioritzeu el seu to. El 'jefecito' ha explicat com ningú el desgast de Guardiola. El tècnic de Santpedor sent el Barça com qualsevol dels culers. I això implica un compromís extra de no fallar l'afició amb l'exigència que comporta un club com el nostre. Si Guardiola hagués dirigit un altre equip no hauria tingut el desgast que ha patit a Can Barça.
Mourinho va abordar l'adéu de Guardiola dient que el seu desgast arriba al juny, quan no té partits, però aquest és el dicurs d'un tipus que quan va a un club hi està de passada, únicament per complir un contracte. Mourinho mai tindrà amb el Madrid la implicació de Guardiola amb el Barça. Mourinho i el Madrid tenen una relació professional. La relació entre Guardiola i el Barça va més enllà de la firma d'un contracte. Porta intrínsec un punt de sentimentalisme i de passió per uns colors que el tècnic de Santpedor admira i coneix des de menut. 
Guardiola va néixer i sempre serà culer. Mourinho no va néixer ni és madridista. Amb el prestigi que Guardiola es va llaurar com a jugador, podia haver començat la carrera d'entrenador en qualsevol equip de Primera Divisió, però va preferir fer-ho a Tercera amb el Barça B. Des d'aleshores ha conviscut amb la pressió de guanyar sí o sí erigint-se en un líder, en un model a seguir pel ric discurs que ha transmés en les rodes de premsa, on també s'ha desgastat menys Mourinho, que sovint ha enviat Karanka, el seu segon, a atendre els periodistes. 
M'explicava el juny passat la psicòloga esportiva Marta Eroles que la base d'un líder és generar confiança perquè el seu missatge cali. I Guardiola ho ha aconseguit. Amb l'aval necessari dels títols, l'entrenador de Santpedor ha fet que el culer estigui orgullós de ser-ho en base a uns principis basats en el treball, la humilitat, el respecte al rival i l'educació en la victòria i en la derrota. Quan Guardiola jugava ja tenia dots de líder. I aquest tarannà l'ha sabut extrapolar a la banqueta perquè coneix com ningú la història del Barça i la idiosincràsia dels catalans. El comiat que va tenir al Camp Nou va corroborar que el seu lideratge ha calat en el barcelonisme deixant-lo esgotat i amb la necessitat de carregar piles.

Maduresa

Tito per Pep. El Barça ha buscat una transició natural en l'adéu del millor entrenador de la història del club. Durant gran part de la temporada no pensava que Guardiola marxés. Tenia la sensació que es quedaria un any més i que ho deixaria el que ve. Ahir al matí vaig començar a percebre que no, que la seva etapa com a entrenador blaugrana havia arribat al punt final. Va ser escoltant RAC 1, parant l'orella a la lectura que Jordi Basté va fer dels articles d'Emilio Pérez de Rozas a El Perdiódico i de Ramon Besa a El País. Durant tot el dia les converses que vaig tenir amb els meus amics futboleros van girar al voltant del futur del Pep. Tots teníem la sensació que sí, que ho deixaria. Així ha estat.
Se'n va un esplèndid entrenador, un magnífic comunicador. Guardiola ha ensenyat al culer a entendre el Barça. Marxa perquè aquest càrrec crema, i més amb Mourinho com antagonista. Donar la cara cada tres dies no és fàcil amb l'exigència que demanda ser l'entrenador del Barça, obligat a conviure amb les victòries. Portar un vestidor ple de figures tampoc és senzill i mantenir el camí de l'èxit en un club com el nostre genera un gran desgast. A vegades s'ha de saber dir prou. S'hauria pogut manifestar abans, però si el seu anunci hagués coincidit amb una mala ratxa de l'equip també se l'hauria criticat. El seu llegat és extraordinari. Quatre temporades i 13 títols després –el catorzè pot arribar el 25 de maig amb la Copa– se'n va un tècnic que ha unit tot el barcelonisme. El millor homenatge que li poden fer els seus jugadors és dedicar-li el títol de Copa.
Quan ahir s'intuïa la notícia vaig començar a pensar en l'enfocament d'aquesta entrada al bloc i el títol el tenia clar: maduresa. Volia escriure que la veritable maduresa del culer, la que va demostrar aplaudint l'equip malgrat l'eliminació a mans del Chelsea, passava per no veure la marxa de Guardiola com l'apocalipsi. Quan avui Sandro Rosell ha confirmat la notícia de l'adéu del Pep, seguia mantenint l'enfocament destinat a fer veure al barcelonista que calia una transició sense traumes. Ara bé, quan el president ha anunciat que el substitut de Guardiola és Tito Vilanova, la seva mà dreta, he decidit donar un gir a l'escrit perquè que la ràpida maniobra de la junta ha impedit que el culer es perdi en conjectures i pugui mirar l'horitzó sense veure-hi la fi del món. La maduresa que entenia que havia de demostrar el barcelonista per encaixar la notícia l'ha exterioritzat la junta amb l'elecció de Tito Vilanova, el relleu més natural del Pep.
En altres èpoques avui no s'hauria conegut el nom del nou entrenador i els rius de tinta i les hores de televisió i de ràdio especulant amb els noms dels possibles tècnics amb opcions d'aterrar al Camp Nou haurien acaparat tota l'atenció. Guardiola també ha fet madurar les altes esferes del club. Zubizarreta s'ha explicat de meravella posant al mateix sac l'aposta per joves del planter com Cuenca o Tello i la tria de Tito Vilanova. La reacció de la junta ha estat coherent amb la manera de fer que tant ha calat durant l'era Guardiola. Tots hem honrat La Masia i els seus fruits durant aquests quatre anys d'èxits. Tito Vilanova n'és un més i l'alumne més aventatjat de Guardiola. El temps dirà si l'aposta és encertada o no, però és una decisió congruent amb el model del millor Barça de la història.
Moltes gràcies, Pep. Molta sort, Tito. Endavant Barça!!!