Un debat conegut

Els dos últims empats a dos que ha patit el Barça i, sobretot, la manera com s'han produït han obert un debat sobre què li passa al conjunt de Guardiola. Desaprofitar un 0-2 a Anoeta i no tancar el duel de Champions contra el Milan han deixat un mal sabor de boca en l'equip i en l'afició. Però això no és nou. Tirant d'hemeroteca, veurem com la temporada passada a aquestes alçades també hi havia dubtes, però l'equip va acabar guanyant la Lliga i la Champions. Si enguany totes les mirades estan posades en la falta de fiabilitat defensiva per la manca de centrals purs, fa una campanya es parlava de no materialitzar les ocasions que generava l'equip.
El curs passat, en el partit equivalent al d'aquest exercici a Anoeta, el Barça va perdre contra l'Hércules a casa i el dimecres següent va debutar en Champions amb un triomf per 5-1 sobre el Panathinaikos. L'equip grec va posar el Camp Nou potes amunt amb un 0-1 després d'una combinació entre Cissé i Govou, però el Barça va reaccionar i va golejar. Si en comptes del Milan el rival de torn de dimarts hagués estat un equip del nivell del Panathinaikos, segurament el conjunt de Guardiola hauria guanyat amb solvència. El Milan va fer un plantejament molt garrepa, però un equip italià amb el seu historial sempre és perillós. Com deia un amic meu al sortir del Camp Nou, el Milan es va fer el mort i el Barça va picar deixant-se anar en l'últim quart d'hora. No posar el cadenat als partits té aquestes coses.
En les jornades de Lliga posteriors al triomf de la temporada passada contra el Panthinaikos, el Barça va mostrar símptomes de debilitat al Camp Nou amb una raquítica victòria per 1-0 sobre l'Sporting i amb un empat a un davant el Mallorca. Aquells dos resultats van obrir un debat al voltant del conjunt blaugrana que els homes de Guardiola van tancar de cop amb 16 victòries seguides en la Lliga. Cada any que passa costa més guanyar –ho deia dimarts Guardiola–, però aquest Barça mereix tota la confiança del món. Els empats contra la Reial Societat i el Milan han de servir per posar l'equip en tensió de cara una temporada que, com ja sabíem, serà duríssima.

FOTO: www.fcbarcelona.cat

En defensa de Villa

David Villa està en l'ull de l'huracà de les crítiques dels barcelonistes més efervescents. L'asturià va cometre una greu errada amb la passada enrere que va significar el 2-2 de la Reial Societat de dissabte, però crucificar-lo ja és fer-ne un gra massa. Els qui em coneixen saben que sóc un ferm defensor de David Villa i em va fer una gran il·lusió que marqués en la final de Wembley després d'uns mesos sense veure la xarxa amb assiduïtat.
No se n'ha de saber molt de futbol per entendre que Villa té el handicap de jugar enganxat a la banda, però és la funció que li toca fer per la posició de fals 9 de Messi. L'argentí ja sabem que és la pedra angular del Barça de Guardiola i la resta dels atacants s'han d'adaptar a les demarcacions de banda. A Villa no li toca més remei que situar-se com a extrem i contribuir com pugui al futbol d'atac del Barça. L'asturià perd quan s'allunya de l'àrea i el recurs de retallar cap a dins és conegut per molts defenses. Ara bé, Villa no s'amaga. Vol la pilota, busca combinar i tira diagonals. L'asturià està seguint un procés que no és nou en diferents davanters centre de la recent història del Barça, començant per Lineker i acabant en Eto'o o Henry, que van acabar a la banda. Un procés que aquesta temporada s'accentua amb tants 'peloteros' per jugar per dins. I és que quan s'ajunten Messi, Iniesta i Cesc, com el dia del Vila-real, els dos extrems han d'estar més oberts que mai i això perjudica les condicions d'home d'àrea de Villa. 'El Guaje' va ser rebut per 35.000 persones en la seva presentació com a jugador del Barça i mereix el crèdit de la fama de golejador que el va portar al Camp Nou. Amb la lesió d'Alexis, Guardiola necessita la millor versió de l'asturià. És la seva hora.


FOTO: Xavi Rondón

Que serveixi de lliçó i ja està

El Barça s'ha deixat els primers dos punts de la Lliga a Anoeta. L'equip blaugrana ha passat de tenir una superioritat gairebé insultant a veure's collat per l'empenta de la Reial Societat, que ha aprofitat una alarmant desconnexió blaugrana per arrencar-li un empat. Guardiola ha tret un onze imprevisible –a la banqueta s'han quedat homes com Messi, Puyol, Abidal, Mascherano o Villa–, però no es poden atribuir les taules a l'equip inicial poc habitual dels blaugranes. Marcar tan aviat a vegades té aquestes coses. I fer-ho per dues vegades ha incrementat l'autosuficiència dels conjunt de Guardiola. Per començar, el Barça ha fuetejat l'esquena de la defensa del quadre donostiarra i ha trobat els gols de Xavi i Cesc. A partir d'aquí, joc de toc sense acabar de tancar el partit. Al descans, segurament Guardiola  ha alertat els seus homes perquè no caiguessin en el futbol al 'tran-tran', però l'equip ha patit una greu baixada de tensió que li ha costat els dos gols. Amb el 2-2, la Reial Societat s'ha crescut i aleshores correm-hi tots. Messi i Iniesta han acabat saltant al camp sense poder rescatar l'equip. La desconnexió del Barça s'exemplifica amb la mala passada enrere de Villa que ha suposat l'empat del conjunt basc i en la cessió esportiva de la Reial Societat que ha agafat Valdés tirant enrere d'esquena a la porteria i que no ha acabat sent gol de miracle. El futbol és gran perquè és imprevisible. Amb el 0-2 inicial tot indicava que podia haver-hi golejada, però el Barça ha acabat donant vida al rival per errors propis. Que serveixi de lliçó i ja està. Que ningú s'esquinci les vestidures. A banda de l'empat, que té sabor a derrota, l'altra mala notícia del Barça ha estat la lesió muscular d'Alexis.

FOTO: www.fcbarcelona.cat

Mourinho i el seu 30 de 30

La Lliga ha començat amb el Barça i el Madrid golejant, però aquest cap de setmana s'atura pels compromisos de les seleccions. És un bon moment per repassar el calendari de les 10 primeres jornades per als dos grans aspirants al títol. Aquest post sorgeix d'una conversa de cafè que aquest migdia he tingut amb el bon amic Hugo, un culer de cap a peus. Em deia que els primers 10 partits del Madrid són molt assequibles en comparació amb els que té Barça. I no li falta raó. Veiem-ho.
Si bé en les 10 primeres jornades els homes de Guardiola tenen rivals com el ja superat Vila-real, l'Atlético de Madrid, el València o el Sevilla, clars candidats a la zona europea, el Madrid només hauria d'aixcar-se del seient contra el Vila-real en la desena jornada al Santiago Bernabéu. La resta d'adversaris dels blancs en aquest començament de Lliga són el ja golejat Saragossa, el Getafe, el Racing, el Rayo, l'Espanyol, el Betis i el Málaga. Ara entenc aquella frase que va dir Mourinho encoratjant els seus homes a sumar els primers 30 punts possibles. El tècnic portuguès no vol que el seu equip torci el genoll en visites de menor rang com li va passar l'any passat als camps del Llevant i del Mallorca. Ara també entenc perquè el Madrid va com un tret a aquestes alçades de la temporada. Desconec com treballa Mourinho i el seu equip tècnic, però el to físic que va exhibir en la Supercopa evidencia que els blancs no volen distraccions en la posada en marxa del campionat.

Les primeres 10 jornades dels dos grans de la Lliga:

JORNADA 1
Màlaga - Barça
Madrid - Athlètic
JORNADA 2
Barça 5 - Vila-real 0
Saragossa 0 - Madrid 6
JORNADA 3
R.Societat - Barça
Madrid - Getafe
JORNADA 4
Barça - Osasuna
Llevant - Madrid
JORNADA 5
València - Barça
Racing - Madrid
JORNADA 6
Barça - At. Madrid
Madrid - Rayo Vallecano
JORNADA 7
Sporting - Barça
Espanyol - Madrid
JORNADA 8
Madrid - Betis
Barça- Racing
JORNADA 9
Barça - Sevilla
Màlaga - Madrid
JORNADA 10
Madrid - Vila-real
Granada - Barça

FOTO: Xavi Rondón

A falta de defenses, 'peloteros'

El Barça va respondre al 0-6 del Madrid a Saragossa amb un 5-0 al Vila-real, la primera maneta de la temporada. Abans del partit la gran incògnita del culer era veure com Guardiola resoldria les baixes que tenia en defensa (Puyol, Piqué, Alves, Adriano i Maxwell). El tècnic ho va solucionar apostant pel 3-4-3 que Johan Cruyff va adoptar per al Dream Team. A falta de defenses, peloteros. Guardiola va poblar l'equip de migcampistes (Thiago, Iniesta, Cesc i Keita) que s'associessin per dins amb Alexis i Pedro ben oberts a les bandes. Al darrere, dos migcampistes més (Busquets i Mascherano) amb Abidal com a únic defensa pur. A dalt, Messi, que va tornar a exercir de fals 9. Però l'argentí, com va dir en Jordi Costa ahir a RAC 1, ja no és l'únic 9 mentider de l'equip. Cesc també fa aquesta funció. Tots dos apareixen i desapareixen de l'eix de l'atac amb la mateixa facilitat amb què connecten per plantar-se davant del porter rival.
Amb Iniesta, Thiago, Cesc i Messi jugant pels passadissos interiors de la medul·lar sense una posició fixa, el Vila-real no va olorar la pilota. I això sense Xavi, que va jugar a la segona part. Keita sempre va estar al seu lloc i l'equip va fer una pressió avançada que li va permetre fer un munt de recuperacions a la zona de tres quarts. Ofegat el Vila-real, el gol era qüestió de temps. El primer a trobar-lo va ser Thiago, que va aprofitar el forat que van deixar-li les desmarcades de Messi i Cesc per acabar xutant ras lluny de l'abast de Diego López. Thiago no només es va deixar veure en atac. En ocasions tirava enrere per ser una mena de lateral que cobria l'esquena de Mascherano, sensacional al tall quan se'l va requerir. L'argentí, Abidal i Keita van ser el múscul de l'equip.
Cesc va fer un gol molt de Cesc, Alexis es va deixar anar a la segona meitat i va anotar el 3-0 abans que Messi digués la seva amb les dues dianes que rubricaven la primera maneta del curs.
Els famosos peloteros, terme molt utilitzat en l'era Cruyff, permeten a Guardiola donar un tomb de rosca més al futbol de toc que tan agrada al Camp Nou. La pilota marca el camí dels blaugranes i somriu quan sent el colpeig amb sentit d'homes com Cesc, Messi, Iniesta, Xavi, Thiago o Busquets.

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat

Supercampions

El Barça ja és l'equip més llorejat de tot Europa (15 títols pels 14 del Mílan) després de batre el Porto per 2-0 i fer-se amb la Supercopa. Aquí van uns quants apunts del partit:

· Sempre Messi. L'argentí no falla. Li faltava marcar a la Supercopa d'Europa i ja ha aprovat aquesta assignatura. A més, ha fet l'assistència del segon gol a Cesc.

· Cesc i Messi han recuperat una vella societat que ja van formar al cadet del Barça. En el 2-0, el d'Arenys ha demostrat una de les seves grans virtuts: sorprendre la defensa rival arribant des de darrere i definir de meravella.

· Iniesta ha tornat a donar una classe. Ha amagat la pilota, l'ha fet circular, quan l'ha perdut ha corregut enrere per recuperar-la, ha donat criteri al joc, s'ha ofert per combinar i ha acaronat el 3-0. Merescut el premi que li han donat de jugador més valuós del partit.

· Valdés ha dubtat en un parell de sortides, però és una assegurança i ha intervengut en dues perilloses rematades dels portuguesos.

· Mascherano ja és el tercer central de la plantilla. Per davant estan Piqué i Puyol. La tasca que l'argentí feia de corrector al mig camp ara la duu a terme a la rereguarda pel seu enorme sentit de l'anticipació.

· Keita s'està afermant com a pivot defensiu. Si Mascherano ha de jugar al darrere, el malià pot donar descans a Busquets per davant de la rereguarda.

· L'equip s'ha endut el títol sense cap central pur sobre el camp i no es cansa de guanyar. Veure Iniesta o Keita corrent per recuperar la pilota després d'haver-la perdut al mig camp és impagable.

· Al Barça li ha costat agafar el pols al partit, però l'efecte hipnotitzador del seu futbol ha fet córrer molts quilòmetres als jugadors del Porto.

· Guardiola, amb 12 títols, ja ha superat Cruyff (11) com el tècnic més triomfant del Barça i Xavi, amb 18 títols, ha superat Amor com el futbolista més llorejat del club.

· La UEFA ha de mirar que la gespa de l'Estadi on es juga la Supercopa sigui més digne per a un partit d'aquestes característiques.

FOTO: Twitter Gerard Piqué

Convertir les dificultats en un repte i la pancarta de la discòrdia

Guardiola va comparèixer ahir en roda de premsa en motiu de la Supercopa d'Europa que el Barça es juga aquest vespre contra el Porto. El tècnic blaugrana va oferir el seu discurs habitual. No va voler parlar de res que tingui a veure amb l'actitud del Madrid en la Supercopa d'Espanya i es va referir al seu equip reptant-lo a millorar el que van fer les tres anteriors plantilles que el tècnic va manejar com a màxim responsable de la banqueta barcelonista.
Ni les baixes de Puyol i Piqué ni el mal estat de la gespa són una coartada que Guardiola utilitzi per treure ferro al partit abans de jugar-lo. "Hem de convertir les dificultats en un repte", va manifestar l'entrenador de Santpedor, un artista per buscar arguments que motivin el grup. Els elogis habituals al rival de torn no van faltar.
El Barça de Guardiola –quarta part– manté intacta la humilitat que l'ha portat en endur-se la màxima condecoració del futbol europeu i ha començat una nova temporada sabent que els bons resultats arriben amb treball, tenacitat i perseverança. Ningú no regala res. Convertir les dificultats en un repte és una manera de dir als jugadors que s'han d'abstreure de tots els factors externs per centrar-se únicament en la pilota. Si els dirigents del Madrid van tenir dimecres el cinisme de no fer retirar una pancarta penjada al Bernabéu on es podia llegir literalment Mourinho tu dedo nos señala el camino, a Can Barça tenim la sort que el camí el continuen marcant Guardiola, Messi i la pilota.
Llegia ahir a Mundo Deportivo com el seu director, Santi Nolla, apuntava que el Barça està fent bé de no trencar relacions amb el Madrid per no entrar en el terreny extraesportiu que abona el Madrid, i ho comparteixo. La pancarta de la discòrdia em sembla un motiu més per trencar relacions, segurament un dels més greus, però que facin el que vulguin. Si els blancs se senten còmodes en aquest terreny, endavant. El Barça ha de seguir a la seva: parlant sobre el camp. Els blaugranes busquen avui la quarta Supercopa europea de la seva història per incrementar encara més la llegenda del Pep Team.

FOTO: www.fcbarcelona.cat