Decadència a Mestalla

He tingut una setmana atrafegada i fins avui no he pogut actualitzar el bloc. Ho faig després de tornar de matinada de Mestalla, on he vist dos equips molt tous en defensa que s'han jugat el passi per a la final de la Copa del Rei en un matx que ha destapat les carències dels uns i dels altres. El Barça va ser pitjor que un mal València. Koeman va passar de ser escridassat quan va accedir a l'estadi txe a ser venerat pel públic amb el triomf del seu equip. I tot, perquè la defensa blaugrana és un autèntic colador. La línia més fiable del primer tram de la temporada està fent aigües en els moments decisius. Abidal i Zambrotta són una ombra d'aquells laterals que il·luminaven el món quan no eren a Can Barça. Puyol i Milito tampoc estan fins, i ni Valdés fa aquelles aturades que tan bé van anar a l'equip en molts partits de no fa pas gaires mesos. Fer dos gols al Calderón, a Almeria i a Mestalla i no guanyar cap d'aquests partits parla molt malament de l'engranatge defensiu blaugrana. A València, i això no és culpa de la defensa, el conjunt de Rijkaard només va fer la sensació d'anar en busca del rival en la recta final del matx, quan ja no li quedava més remei que tirar cap amunt. Amb el gol d'Henry (2-1), Mestalla tremolava i els seguidors txe no podien ni empassar saliva, però és que en la següent jugada Mata va fer el 3-1, una diana tan imperdonable com el 2-2 de l'Almeria de diumenge passat en Lliga. Tampoc és just carregar totes les tintes contra la línia defensiva. L'equip no té alegria. Està immers en una profunda depressió i no es veu cap jugador que esperoni els companys sobre la gespa.
La decadència del Barça continua sense aturador i l'equip segueix encallat en les eliminatòries amb la tornada fora de casa. Des d'aquella derrota contra el Sevilla a Mònaco en la Supercopa d'Europa, el quadre barcelonista manté una dinàmica descendent que ningú aconsegueix frenar. No hi ha fam de títols i ningú dóna un cop sobre la taula.