Ni per l’estímul de rescabalar-se del fatídic 4-0 de Copa de la temporada passada ni per netejar la imatge d’un equip trist fora de casa abans de dues setmanes sense Lliga. Res de res. El Barça va perdre ahir al Coliseum Alfonso Pérez (2-0) i va demostrar que és incapaç de reaccionar lluny del Camp Nou. El balanç de només dos gols a favor en les visites als estadis del Racing de Santander, Osasuna, Vila-real, Valladolid i Getafe és prou eloqüent per demostrar les mancances d’un equip massa vulgar cada vegada que surt de la ciutat comptal. El 2-0 a Getafe va anar de la mà amb una manca d’intensitat i d'actitud alarmants. “No vam sortir al camp a fer mal”, va resumir Rijkaard. Anem malament si el tècnic pronuncia aquesta frase després que tothom (la plantilla també) hagi acceptat que cal més sacrifici en els compromisos a camp contrari. La història de cada desplaçament és la mateixa. S’entona el mea culpa en les declaracions post-partit, però es repeteixen les mancances al cap de 15 dies. No es pot derrotar cap equip amb el sol fet de posar-se la samarreta del Barça. Cal interès i entusiasme i córrer tan o més que el rival. Els pitjors vicis dels galàctics continuen instal·lats en un equip que no reacciona ni a pesar de l'escarment que va viure la temporada passada, quan va tirar la Lliga per ser massa tou (per dir-ho d'alguna manera) en els desplaçaments. L'esperit d'equip no existeix. Almenys no es veu cap jugador que digui prou i esperoni els companys sobre la gespa. Dimecres passat vaig anar al Camp Nou a veure el duel contra el Rangers i em vaig avorrir. L'endemà em van sorpendre alguns elogis que vaig llegir a la premsa, però vaig entendre el missatge tenint en compte que l'equip havia tirat de pragmatisme per no complicar-se la vida contra un conjunt escocès que no havia volgut jugar a futbol. Ara bé, això no treu la sensació que em van donar els homes de Rijkaard de jugar amb el fre de mà posat, com ja van fer a Ibrox Park. I una cosa és enfrontar-se al Rangers i una altra, tenir davant un Getafe que està farcit de jugadors amb ganes de tutejar el Barça.Cal un cop sobre la taula. O Rijkaard imposa mà dura al vestidor (els jugadors estan acomodats) o el seu futur a Can Barça perilla. El soci està enfadat i té la paraula. Quan al Camp Nou apareguin mocadors, els fonaments de l'era Rijkaard cediran.
Derrotes com les de Getafe acaben amb la paciència de qualsevol, ja que l'apatia va ser general i no va funcionar res:
- L’1-0 encaixat va ser una badada monumental. Va néixer d’una falta penjada des del mig camp sense que cap defensa blaugrana pogués allunyar el perill, ja que un jugador local, dins l’àrea, va pivotar amb el cap sobre Manu, que va marcar sense oposició amb un xut de canari davant Valdés.
- Les segones jugades, tan importants en el futbol, van ser totes per al quadre madrileny, més posat en el partit que els blaugranes.
- Milito, Puyol, Abidal i Touré, futbolistes clau en la contenció, van fer aigües. El francès no va ser aquell defensa inexpugnable d’altres ocasions, l’argentí va arribar tard al tall i va estar erràtic en els desplaçaments de pilota, el català va patir molt com a lateral, i el malià va estar a anys llum del futbolista segur en la recuperació i clarivident a l’hora de fer la passada ràpida a Xavi o Iniesta.
- Dels atacants a penes se’n van tenir notícies. Henry va gaudir de l’única ocasió de gran perill, però no se’l va veure endollat, igual que Ronaldinho i Messi, que no van desbordar. L’argentí s’haurà d’acostumar a conviure amb tres jugadors rivals al seu costat.
- Bojan i Giovani no van poder rescatar l’equip. Ara bé, tampoc es pot demanar a dos jugadors tan joves (a la primera pilota que toquen se'ls intimida, si cal, amb una entrada) que activin el GPS d’un conjunt sense rumb lluny del Camp Nou.
- El millor: Iniesta. No es va amagar i va mirar de tirar de l’equip, però ningú no el va acompanyar.
PD: Dimarts toca un altre desplaçament, aquest cop en Copa i al camp de l’Alcoià en un partit perillós per la poca entitat del rival, que si alguna cosa farà serà mossegar. Un duel que vindrà marcat per l’inici de la diàspora d’internacionals i pel retorn de l’amenaça pel ‘virus FIFA’, l’altre obstacle insalvable pels blaugranes en aquest principi de Lliga.
- Les segones jugades, tan importants en el futbol, van ser totes per al quadre madrileny, més posat en el partit que els blaugranes.
- Milito, Puyol, Abidal i Touré, futbolistes clau en la contenció, van fer aigües. El francès no va ser aquell defensa inexpugnable d’altres ocasions, l’argentí va arribar tard al tall i va estar erràtic en els desplaçaments de pilota, el català va patir molt com a lateral, i el malià va estar a anys llum del futbolista segur en la recuperació i clarivident a l’hora de fer la passada ràpida a Xavi o Iniesta.
- Dels atacants a penes se’n van tenir notícies. Henry va gaudir de l’única ocasió de gran perill, però no se’l va veure endollat, igual que Ronaldinho i Messi, que no van desbordar. L’argentí s’haurà d’acostumar a conviure amb tres jugadors rivals al seu costat.
- Bojan i Giovani no van poder rescatar l’equip. Ara bé, tampoc es pot demanar a dos jugadors tan joves (a la primera pilota que toquen se'ls intimida, si cal, amb una entrada) que activin el GPS d’un conjunt sense rumb lluny del Camp Nou.
- El millor: Iniesta. No es va amagar i va mirar de tirar de l’equip, però ningú no el va acompanyar.
PD: Dimarts toca un altre desplaçament, aquest cop en Copa i al camp de l’Alcoià en un partit perillós per la poca entitat del rival, que si alguna cosa farà serà mossegar. Un duel que vindrà marcat per l’inici de la diàspora d’internacionals i pel retorn de l’amenaça pel ‘virus FIFA’, l’altre obstacle insalvable pels blaugranes en aquest principi de Lliga.
FOTO: http://www.as.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada