El Barça va fer una demostració de maduresa quan va decidir donar les regnes del primer equip a Tito Vilanova per substituir Guardiola. Va ser l'aposta per la creença en un model que havia convertit el conjunt blaugrana en el millor de la història. La darrera temporada del Barça de Guardiola va ser la menys prolífica en títols i va deixar entreveure símptomes d'esgotament en la competició domèstica amb aquella mala ratxa lluny del Camp Nou que va acabar costant-li la Lliga. El tècnic de Santpedor va dir que ho deixava perquè necessitava omplir el dipòsit pel desgast que suposa asseure's a la banqueta blaugrana. Succeir-lo era un repte difícil. Tito Vilanova va assumir-ho amb naturalitat i ha sabut recuperar el nivell d'aquell equip que regnava a Europa i a la Lliga espanyola. Encara no ha guanyat res, però està en el bon camí.
S'imaginen una situació antagònica respecte al gran rival, és a dir, que fos el Barça l'equip que tingués 16 punts menys que el Madrid a un partit per acabar la primera volta? Que seria de Tito Vilanova en aquest escenari? L'ombra de Guardiola hauria estat massa allargada. Les crítiques s'haurien acarnissat amb el tècnic de Bellcaire d'Empordà. També es discutiria la decisió d'haver apostat per un míster inexpert. I al Camp Nou es viuria l'apocalipsi. És la dictadura dels resultats, la que impera en el món dels futbol.
Afortunadament, el Barça de Tito va tenir el punt de sort per guanyar confiança a còpia de bons resultats i les últimes actuacions de l'equip comencen a reunir els adjectius que tant havien acompanyat el Barça de Guardiola. La filosofia segueix sent la mateixa, el futbol dels blaugranes continua captivant el gran públic i els resultats són immillorables: 17 victòries i un empat en 18 partits de Lliga, pas ferm a la Copa i classificats com a primers de grup per a la fase final de la Champions. Tito Vilanova tenia molt a perdre i poc a guanyar. Les notes són a finals de curs, però arrencar amb fermesa l'etapa post-Guardiola era fonamental perquè l'era Tito pugui progressar sense les urgències i els dubtes propis d'altres èpoques del barcelonisme.
Aquell anunci en què Leo Messi xutava una falta i marcava en un dels camps annexos al Miniestadi va ser premonitori. L'argentí es va girar a la càmera i va dir-nos: Recorda el meu nom. Tenia raó. Messi ja és llegenda. Ahir se li va atorgar la quarta Pilota d'Or consecutiva, cosa que mai no havia aconseguit cap futbolista. I només té 25 anys.
L'home dels rècords està marcant una època en el futbol modern per les condicions innates que té per expressar-se amb la pilota cosida a la bota. És un geni. Va donar-se a conèixer al gran públic en un Trofeu Joan Gamper portant de corcoll l'experimentada defensa de la Juventus. Va fer-se un lloc al primer equip del Barça jugant enganxat a la banda dreta per tirar cap al centre i perfilar-se per xutar amb la cama esquerra. I es va convertir en el líder de l'equip quan Guardiola va posar-lo al centre de l'atac i va explotar al màxim les facultats que té per batre els porters rivals. Fer gols s'ha convertit en una rutina per a ell. Va acabar el 2012 firmant-ne 91, una barbaritat, i abans d'acabar la primera volta d'aquesta Lliga en porta 27, tants o més que molts dels jugadors que han aconseguit el trofeu pichichi al final del campionat.
El més impactant de Messi és que millora cada any que passa. Arribarà un punt que li serà impossible seguir engrandint registres, però l'argentí viu tant el futbol que intenta no quedar-se enrere en cap faceta del joc, com per exemple en els llançaments de falta. En l'actualitat és tot un especialista en aquest tipus d'accions, però quan va donar el salt al primer equip no se'l considerava com a tal. En les últimes temporades, coincidint amb la seva consagració definitiva, s'atreveix amb els tirs des del balcó de l'àrea i des de més enllà, pel pal curt i pel pal llarg, per dalt i per baix, amb potència o amb col·locació.
Messi s'ha alimentat del Barça i el Barça s'ha alimentat d'ell. És la combinació perfecta. Fet a La Masia, coneix com ningú l'ADN blaugrana per mesclar-se amb els Iniesta, Xavi, Busquets, Cesc i companyia. De recursos en té per donar i per vendre i els adjectius per definir-lo s'han esgotat. A Cristiano li està passat el mateix que a grans ciclistes que van viure a l'ombra d'Indurain. Els seus registres golejadors també són espectaculars, però Messi els supera.
L'argentí és la icona del millor Barça de la història, l'equip que ha revolucionat el futbol total apadrinat per Johan Cruyff, l'home que va posar la llavor de l'actual equip de Tito Vilanova. Guardiola va millorar la idea de l'holandès amb Messi de figura i Tito li està sabent donar continuïtat també amb l'argentí com a punta de llança.
La tarda de Reis va permetre'm empassar-me el partit del Madrid i gaudir amb el joc del Barça. Després de desempaquetar els regals i d'un bon àpat familiar, tocava sessió de sofà i tele. Van guanyar tant el Madrid com el Barça, però el ritme de joc dels uns i dels altres no tenen res a veure. El partit dels blancs va deparar un equip temerós, esperant la Reial Societat a camp contrari, sense tenir la iniciativa i sortint al contracop. És cert que l'expulsió d'Adán va condicionar els de Mourinho, però jugant al Bernabéu se li ha de demanar més al quadre madridista. La proposta de futbol dels blancs segueix sent pobra. És un equip que continua vivint dels errors del rival i que només corre quan pot contraatacar, res de nou. El destí va ser capriciós amb Mourinho, que va tornar a deixar Casillas a la banqueta, però hi va haver de recórrer amb l'expulsió d'Adán. Íker va saltar nerviós a la gespa, com si debutés. És el que ha aconseguit Mourinho buscant-se un problema a la porteria. La Reial Societat va perdre una gran oportunitat de puntuar al Bernabéu.
Quan a les set va començar a rodar la pilota al Camp Nou, el ritme de joc va ser un altre des del primer minut. El Barça en va tenir prou amb mitja hora per endossar tres gols a l'Espanyol i deixar enllestit el derbi. La velocitat amb què va moure la pilota el conjunt blaugrana va fer que els periquitos no poguessin alçar la veu. I això, sense que brillés Messi, més combinatiu que definidor.
Tito va tornar a la banqueta per alinear l'onze de gala, amb tots els petits junts associant-se i Pedro fent desmarcades de ruptura. Iniesta va ballar sobre la pilota tirat al flanc esquerre per l'entrada de Cesc, que no va notar la inactivitat i va trobar espais per tots els racons de l'atac. Seva va ser la jugada personal que va precedir el 2-0. Busquets va tornar a amagar la pilota per donar-li sortida amb passades terminals –com la del 3-0– o amb tocs de continuació en busca de Xavi, que havia estrenat el marcador en aprofitar un servei d'Iniesta.
La pressió avançada del Barça va amargar l'existència a l'Espanyol, incapaç de conservar el cuir, el gran tresor del conjunt de Vilanova. A l'equip blaugrana tothom el vol. Alves i Alba devoren quilòmetres per les bandes i són dos atacants més per deixar encara més desguarnides les defenses rivals. La clau del triomf va ser la velocitat d'execució. De monòlegs barcelonistes n'hem vist molts, però quan la pilota no circula al ritme del d'ahir, els partits se'ls compliquen als homes de Tito Vilanova.
El Barça ha debutat amb victòria en la Champions 2012/2013. L'Spartak ha estat un rival feixuc que ha obligat els blaugranes a remuntar un 1-2. Al final, dos gols de Messi han capgirat el resultat. L'equip moscovita ha acumulat homes al darrere per minimitzar els espais per on pogués atacar el Barça, res de nou a l'Estadi. Però li ha costat al conjunt blaugrana trobar el ritme de joc que li permetés posar setge contra la porteria rival. El gol de Tello –bona retallada i esplèndid xut amb l'interior del peu dret– feia pensar que facilitaria les coses, però l'Spartak no s'ha apartat del guió que havia dissenyat Emery i ha continuat parapetant-se al darrere per viure de la velocitat d'Emenike en atac. La lesió de Piqué ha fet que Song s'estrenés a la Lliga de Campions amb el Barça com a central. Ha patit el camerunès quan l'han encarat amb velocitat, igual que Mascherano, i així ha arribat l'1-1, que també ha estat producte de la mala sort amb Alves marcant-se en pròpia porta. L'acumulació de jugadors al darrere dels russos demandava un futbol més ràpid del Barça, que no trobava aquesta marxa més i en un contracop de manual ha arribat l'1-2.
Per buscar la remuntada, Tito ha activat la defensa de tres quan l'equip tenia la pilota, amb Mascherano tirat a la dreta i Busquets fent de frontissa entre el mig del camp i l'eix de la defensa. Tito també ha buscat solucions a la banqueta posant en escena Alexis, molt actiu. El 2-2 l'ha fabricat Tello marxant en l'un contra un dins l'àrea i fent la passada enrere cap a Messi. L'argentí ha tornat a aparèixer per fer el 3-2 amb el cap a passada d'Alexis. Aquesta temporada Messi no necessita grans exhibicions per veure porta. Sense brillar, el 10 blaugrana ha marcat dos gols més i ha resultat decisiu novament, com ja va passar en la Lliga al camp de l'Osasuna.
Afortunadament, el gol de l'Spartak ha arribat al minut 58, amb molt de partit per endavant. Tant de temps per jugar-se al Camp Nou és una eternitat per als equips visitants. I així ha estat, ja que el Barça ha estat capaç de tombar el duel sense haver de patir. Deia Tito Vilanova que guanyar el primer compromís de la Champions era importantíssim. El d'avui era un d'aquells partits similars al de qualsevol debut en un Mundial o una Eurocopa. Començar bé, i més jugant a casa, era primordial. Messi ha fet els dos gols determinants, però avui qui ha brillat més ha estat Tello, que continua responent a la confiança de Tito Vilanova amb bones actuacions. Un gol i una assistència resumeixen l'esplèndid partit de l'extrem blaugrana. En l'altre partit del grup el Celtic i el Benfica han empatat sense gols a Escòcia.
Quan tota l'atenció de la tornada de la Supercopa estava a la gespa, el realitzador va punxar durant un parell de segons un primer pla de Cesc a la banqueta. Feia cara de circumstàncies. Del futbolista d'Arenys a penes se n'han tingut notícies en aquest principi de temporada. Titular en les dues primeres jornades de Lliga, va ser substituït tant al Camp Nou (minut 58 del Barça-Reial Societat), com al Reyno de Navarra (minut 62 de l'Osasuna-Barça). A la Supercopa ha tingut un paper molt secundari. Va jugar els darrers vuit minuts del clàssic del Camp Nou i no va participar del duel decisiu al Bernabéu. La temporada passada Cesc va marcar en els dos primers partits de Lliga com a blaugrana i va signar una primera fase de la temporada espectacular. La seva estrella es va anar apagant a mesura que avançava la campanya i només va tornar a brillar durant l'Eurocopa.
Quin paper jugarà Cesc aquest curs? Vagi per endavant que sóc un defensor de Cesc –els articles al bloc ho demostren–, però la gran particularitat del futbolista d'Arenys és que no se'l pot encasellar en una posició clara. No és un clon de Xavi ni d'Iniesta ni de Busquets ni de Thiago. Cesc és Cesc, però no sé si qualificar-lo de mitjapunta, interior o segona punta. L'únic que tinc clar és que com més a prop de l'àrea jugui, millor. Cesc va començar a brillar ben aviat la temporada passada. En el primer partit de Lliga al Camp Nou –golejada al Vila-real– Guardiola es va inventar la defensa de tres i Cesc va jugar a prop de Messi per començar a rendibilitzar el seu fitxatge. Va fer un gol i va repetir en la jornada següent a Anoeta. Tothom va recordar que Messi i Cesc ja havien coincidit al cadet del Barça i que l'associació que tenien de petits es reproduïa al Camp Nou. Segurament, una de les raons de la defensa de tres de Guardiola va sostenir-se en la possibilitat de donar entrada a Cesc a prop de l'àrea. Amb Messi i ell era com jugar amb dos 9 mentiders. De moment, Tito Vilanova està jugant amb una defensa de quatre i Cesc actua d'interior, des d'on té menys arribada. Podria jugar tota la temporada en aquesta posició complint sense estridències, però allunyat de la zona de perill perd la seva essència.
A la selecció espanyola, Cesc tampoc ha estat titular indiscutible. A l'Eurocopa d'Àustria i al Mundial de Sud-Àfrica va ser un dels primers recanvis i en l'última Eurocopa es va beneficiar de la lesió de Villa per jugar més vegades de sortida. Del Bosque el va ubicar de fals 9 i va obrir aquell debat de si la selecció havia de jugar com el Barça. Si al conjunt blaugrana no estigués Messi, podria fer la funció de 9 mentider, però l'argentí és insubstituïble.
Quin rol tindrà Cesc en el Barça de Tito? Se'l pot apropar més a l'àrea amb una defensa de quatre? Ahir al vespre ja tenia pensat parlar avui sobre Cesc i vaig demanar opinió al meu germà, un altre malalt de futbol. La resposta em va agradar. En un 4-3-3 se'l podria ubicar de fals extrem, amb tendència a tirar cap a l'eix de l'atac i deixant que el lateral de la seva banda es pugui desdoblar per aportar profunditat. La condició és que l'altre lateral sigui menys atrevit per tal d'equilibrar l'equip en defensa. Agafant el motlle de l'onze inicial del Bernabéu, podrien jugar a dalt Cesc, Messi i Pedro. El sacrificat seria Alexis, però quan Villa estigui al cent per cent, Tito Vilanova tindrà una nova alternativa. Les opcions són variades. La paraula la té l'entrenador.
El Barça va pagar una fragilitat defensiva desconeguda amb la pèrdua de la Supercopa al Santiago Bernabéu. Va ser el torneig dels alts i baixos, començant pel partit del Camp Nou i acabant ahir amb el duel decisiu al coliseu blanc. La setmana passada el Barça va fer un bon primer temps a l'Estadi sense trobar el gol i el Madrid va marcar a la represa en la primera rematada que va fer. La resposta dels blaugranes va ser contundent: Tres gols seguits per capgirar el marcador i una oportunitat clara per fer el 4-1. Durant uns minuts el Madrid va estar KO i la parada de Casillas a Messi en el possible 4-1 va ser l'inici de la jugada del 3-2, aquella en què Adriano va cedir el cuir a Valdés i el porter va voler driblar Di María al límit de l'àrea petita. Valdés donava vida al Madrid.
Els alts i baixos van continuar ahir al Bernabéu. La posada en escena del Barça va ser bona. L'equip va tocar bé la pilota per dominar els primers compassos del matx, però aviat el Madrid va trobar un filó a l'eix de la defensa blaugrana i dues pilotades amb poc sentit, sobretot la primera, van derivar en els gols d'Higuaín i Ronaldo. El partit gairebé perfecte que Macherano i Piqué havien fet en l'anada al Camp Nou va quedar en una anècdota amb dues errades clamoroses. A partir d'aquest moment, el Barça va fregar el KO, igual que el Madrid després del 3-1 de set dies abans. L'expulsió d'Adriano va fer més gran la ferida dels blaugranes. Macherano i Piqué no tancaven bé pel centre i Busquets deambulava sense fer ajudes ni recuperar pilotes en un dels seus pitjors partits. Tito Vilanova va haver de sacrificar Alexis per donar entrada a Montoya i recuperar una defensa de quatre, però fins després del descans l'equip no es va assentar. Abans havia aparegut Valdés per evitar la golejada i Messi va posar-hi picant amb el 2-1, un gol de falta magistral. Al Barça li va faltar intensitat i va estar a punt de pagar-ho amb una pallissa. No seria just acarnissar-se amb els laterals, primer Alba i Adriano i després Alba i Montoya. Dir que es troba a faltar Abidal a aquestes alçades de la pretemporada és ser oportunista. Recorden el partit del francès en l'anada de la Supercopa passada al mateix Bernabéu? Les va passar magres traient la pilota. Ahir els problemes van començar des d'abans del xiulet inicial amb la baixa de darrera hora de Dani Alves, però això tampoc explica la poca tensió dels blaugranes fins ben entrat el primer temps.
Afortunadament, el Barça de la segona meitat va tornar a semblar-se a l'equip dels darrers anys. A partir d'un 4-4-1, l'equip va ajuntar línies per passar-se la pilota com en d'altres ocasions al Bernabéu i el 'canguelo' es va apoderar de la graderia. Pedro, immens, va acaronar dues vegades el segon gol i Vilanova va acabar rellevant Busquets pel debutant Song, que va jugar fàcil. El Madrid va recular contra un Barça amb 10 i no ho va pagar perquè un xut de rosca de Messi a les acaballes del partit va anar fora per poc. Els blancs només van donar senyals de vida en atac quan el Barça va flaquejar físicament i anímicament. Aleshores es va produir aquella rematada d'Higuaín al pal.
La Supercopa torna a posar en evidència la igualtat entre els dos equips, cadascún amb les seves armes. L'altra conclusió és que el Madrid viu més de les errades del Barça que no pas a l'inversa. Corregir-ho serà fonamental per als homes de Vilanova en els pròxims clàssics. Fallar en accions evitables contra el Madrid és donar massa opcions a l'equip del futbol actual que es desplega millor i amb més rapidesa. Viuen d'això el blancs i el Barça ho hauria d'assimilar en els duels directes.
Les diferències que, segurament, al final de la Lliga hi haurà entre el Barça i el Madrid i la resta d'equips no es veuen en aquest principi del campionat. Ahir els blaugranes van patir per vèncer al Reyno de Navarra i els blancs van perdre al feu del Getafe. Cap dels dos grans va estar fi. El Barça va haver de remuntar un gol de Llorente. Al primer temps va fer mèrits per empatar, però va fallar en la rematada, sobretot Iniesta, espès en els metres finals. L'equip va perdre identitat en la segona meitat perquè no va aconseguir conviure amb la pilota, però va exhibir contundència per capgirar el resultat amb dos gols de Messi, que no havia aparegut gaire. La remuntada del Barça va coincidir amb l'entrada de Xavi.
Al Madrid li va passar el contrari. Va marcar primer –gol d'Higuaín–, però un cop de cap de Valera i una rematada de Barrada van donar el triomf al Getafe. Amb un Ronaldo novament apagat, Mourinho va acumular davanters (Higuaín, Benzema, Morata) sense trobar la fórmula de la victòria. Al Madrid no li prova tenir la pilota per mastegar les jugades. Va tenir el Getafe tancat, però va morir en un contracop.
La tendència de la temporada passada va ser contrària en la jornada d'ahir. Partits com el del Reyno de Navarra se li ennuegaven al Barça i duels com el de Getafe els resolia bé el Madrid. Així es va anar decantant la Lliga en favor dels blancs fins al punt que el Barça va intentar entregar-se al màxim a una remuntada que va ser impossible.
Els blaugranes treuen cinc punts als blancs en només dues jornades, però seria una temeritat enterrar el Madrid. Els dos equips es veuen les cares dimecres en la tornada de la final de la Supercopa. Els dubtes que genera el conjunt de Mourinho es posaran a prova contra l'etern rival en la conquesta del primer títol de la temporada. La tendència amb la qual el Barça afronta el partit és millor que la dels blancs. S'imaginen un inici de Lliga com el del Madrid al Camp Nou en el primer any després de Guardiola?
