En l'escenari correcte

El Barça ha situat la Lliga en l'escenari que qualsevol dels culers haguéssim firmat quan el Madrid tenia una renda de 10 punts. Ni el títol estava impossible aleshores ni està guanyat ara. En el penúltim post del bloc vaig parlar de perseverar, de la necessitat del Barça de no tirar la tovallola perquè els blancs veiessin que això de la remuntada va de veres. Els blaugranes ho han aconseguit. Nou victòries seguides els han servit per firmar la millor ratxa de resultats del campionat i per mantenir la Lliga oberta a set partits per a la meta. Ha arribat el moment de veure fins on arriba aquest Madrid. La letal combinació entre la Lliga i les eliminatòries decisives de la Champions –amb un rival de veritat com el Bayern– posarà a prova les opcions dels blancs. També les del Barça, que té l'avantatge de jugar sense urgències per guanyar títols.
El discurs dels blaugranes no ha de canviar. S'ha de seguir sumant per continuar exigint al màxim el Madrid. Tothom parla de la derrota al camp de l'Osasuna com el punt d'inflexió en la reacció dels blaugranes, però un dels fonaments de la seva revifada el va posar Messi 15 dies després al Vicente Calderón. Aquell gol de picardia en una tir de falta magistral va permetre al Barça sumar una victòria cabdal per haver arribat a aquest punt del campionat. Aquell gol va arribar al minut 80 i va servir perquè la fase terminal d'un partit somrigués al Barça, cosa que no li havia passat ni a Getafe ni a Cornellà-El Prat ni a Vila-real, on els blaugranes es van deixar punts. Precisament, el Vicente Calderón és la propera parada per al Madrid, que jugarà dimecres sabent el resultat del Barça-Getafe. El 0-0 d'ahir contra el València va obligar els blancs a esprémer-se al màxim per intentar guanyar. No només es van desgastar, sinó que ho van fer sense aconseguir l'objectiu de sumar els tres punts.
La Lliga ha entrat a la recta final amb només quatre punts de marge entre els dos aspirants al tro i amb un Barça-Madrid en l'horitzó. En altres èpoques els blaugranes s'haurien deixat anar. Ara no. Aquest equip té el mèrit de seguir aspirant a la Lliga, malgrat la bonança de títols de les últimes temporades. Aixecar aquesta Lliga serà igualar els quatre campionats seguits del Dream Team. Reptes com aquests fan gran el Barça de Guardiola.

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat

La importància de Busquets

No surt a les portades. No ha estat mai al podi de la Pilota d'Or. No fa gols amb assiduïtat. Sergio Busquets és un futbolista determinant al Barça sense tenir la rellevància mediàtica de Messi, Xavi, Iniesta o Cesc. El de Badia aporta l'equilibri que necessita un equip tan ofensiu com el blaugrana. Sempre està al seu lloc. Juga fàcil. No perd la posició i és el millor aliat dels defenses i dels migcampistes. Tant se'l pot veure incrustat entre els centrals per donar sortida a la pilota, com associant-se al melic del camp amb Xavi, Iniesta, Cesc o Thiago per fer bo el joc de posició del Barça.
Quan no hi és Busquets se'l nota a faltar. Ahir a La Romareda, Keita no va trobar-se còmode com a mig centre i l'equip va ser incapaç de posar la pausa que necessitava el partit contra un rival tan afamat de punts per la permanència com el Saragossa. Arran de l'1-0 d'Aranda, Thiago va passar a jugar de 6, però al minut 55 Guardiola va tirar de Busquets per assegurar un major control del partit. El 16 blaugrana no és el típic centrecampista de contenció musculat, amb recorregut i devorador de quilòmetres. Busquets no ho necessita. El seu esplèndid sentit tàctic l'ajuda a estar sempre on l'equip el demanda. És un esplèndid corrector. Guardiola el va descobrir al segon equip blaugrana a Tercera Divisió. No va començar de titular, però a poc a poc va anar guanyant presència en aquell Barça B que va pujar a Segona B. Vicente del Bosque també el té entre els seus indiscutibles al combinat estatal. Quan se'l va discutir en l'últim Mundial, el seleccionador va defensar-lo dient que si tornés a calçar-se les botes li agradaria ser com el 16 blaugrana.
Tan alt és el nivell de Busquets que Mascherano, el mig centre de la selecció argentina, s'ha hagut de reciclar com a central per jugar de manera continuada amb el Barça. Tan alt és el nivell de Busquets que un tros de futbolista com Touré Yaya va haver de buscar-se la vida al Manchester City per sentir-se més important en un equip. Jugar amb Busquets al costat és com fer-ho amb un cinturó de seguretat. El de Badia és el menys orfebre del taller que dissenya el futbol del Barça, però és necessari com l'embalatge de qualsevol peça de valor.

Perseverança

El Barça va tornar a fallar fora de casa (0-0 contra el Vila-real), la seva gran assignatura pendent a la Lliga, i s'ha quedat a set punts del Madrid amb 54 en joc. La distància és considerable, però no insalvable. Si algun equip mereix confiança total és aquest Barça. El repte és colossal. Ara mateix el conjunt blaugrana no es pot plantejar cedir més punts en els 18 partits que resten, però mirant-ho així resulta difícil creure-ho possible veient els dubtes que l'equip està tenint fora de casa. Una bona manera d'enfocar el futur és fer-ho en sèries de cinc partits. Necessita el Barça encadenar en els 15 punts pròxims perquè el Madrid vegi que això de la remuntada va de veres. La perseverança de la qual tant ha parlat Guardiola és primordial davant aquest escenari. Si el Barça guanya i el Madrid també, s'ha de seguir pensant que el repte és possible. No es pot tirar la tovallola fins que, matemàticament, no quedin opcions. El repte del Barça és obligar al Madrid a no perdre punts. I si d'aquí al final de la Lliga els blancs mantenen la dinàmica actual els haurem de felicitar i punt. Com diu avui l'Sport, la remuntada és possible perquè aquest Barça està en disposició d'igualar el Dream Team, capaç d'alçar quatre Lligues seguides. La remuntada és possible perquè tenim Messi. La remuntada és possible perquè en els duels directes els blaugranes tenen menjada la moral al Madrid. La remuntada és possible perquè hi ha precedents que així ho certifiquen... Ara bé, és primordial que el Barça reverteixi la tònica dels partits lluny del Camp Nou tot intentant-los guanyar a la primera meitat. L'orgull que l'equip va treure en els últims minuts a Cornellà-El Prat i a El Madrigal és necessari des del xiulet inicial. Seguir vius a la Lliga és bàsic per afrontar les semifinals de la Copa i la fase final de la Champions amb un bon to.


FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat.
http://www.sport.es/es/noticias/barca/los-motivos-para-confiar-este-barca-1366384

Pànic a la celebració de Mourinho

El Barça ja està a les semifinals de la Copa del Rei després del patiment viscut ahir al Camp Nou. L'empat a dos final va donar el passi al conjunt blaugrana gràcies a la renda que va aconseguir al Santiago Bernabéu. Si bé els homes de Pep Guardiola van ser superiors al coliseu blanc, ahir no va passar el mateix a l'Estadi. Va ser un partit en què va guanyar l'èpica blanca en un partit descontrolat, l'escenari que menys domina aquest Barça. Tocat pel 2-1 encaixat al Bernabéu, Mourinho no va tenir més remei que plantejar la visita al Camp Nou pressionant ben amunt. Va ser un partit clarament marcat pel resultat de l'anada. Guanyava el Barça al descans gràcies a una efectivitat bàrbara i semblava l'eliminatòria enllestida. Al començament del segon temps es va veure un Madrid menys voraç que el de la primera meitat. I aleshores el Barça es va agradar massa. El rondo dels blaugranes amb crits d'olé, olé, olé provinents de la grada va anar acompanyat del cèlebre càntic Mourinho sal del banquillo i d'una nova estrofa dedicada al tècnic portuguès: Nosotros te queremos, Mourinho quédate. El tiqui-taca del Barça acompanyat d'un 3-0 hauria estat una medicina infalible, però el toc en curt per ballar el Madrid sense batre Casillas va resultar contraproduent. Els blancs van colpejar dues vegades per portar el pànic a la graderia del Camp Nou, el pànic de veure Mourinho celebrant la classificació del seu equip sobre la gespa de l'Estadi. Afortunadament, ja no va tornar a marcar el Madrid i el Barça jugarà les semifinals de la Copa. El culer va recuperar una sensació oblidada, la del patiment ferotge.

FOTO: Miguel Ruiz · www.fcbarcelona.cat

Eliminatòria encarrilada al Bernabéu

El Barça ha encarrilat el passi a les semifinals de la Copa del Rei amb un triomf per 1-2 al Santiago Bernabéu. Guardiola encara no sap què és perdre al coliseu blanc com a entrenador blaugrana. El Barça ha tornat a fer valer els seus signes d'identitat per deixar mut una altra vegada Chamartín. Ha jugat el Madrid com un equip petit, regalant la pilota des de la sacada de Casillas i intentant viure dels contracops. El Barça, fidel al seu llibre d'estil, ha actuat a partir de la possessió i no ha necessitat la millor versió de Messi per endur-se la victòria. L'argentí, però, ha aparegut per fer una passada magistral en l'1-2, obra d'Abidal, l'home dels gols en la Copa. L'única contra dels blancs que ha fructificat ha significat l'1-0 amb Cristiano Ronaldo superant Pinto per sota les cames. Alves n'ha pres nota i ha moderat les seves pujades per no deixar tants espais al portuguès.
Li ha faltat un pèl de precisió al Barça al primer temps. Tot i així, un cop de cap d'Alexis al pal i dos xuts al pal curt, un d'Iniesta i un altre de Messi, han amenaçat Casillas. També ha tingut a prop el gol Iniesta, que ha fet un mal control i ha rematat massa forçat. Amb el Madrid replegat al darrere, el Barça, a poc a poc, ha anat guanyant presència ofensiva en la rereguarda blanca per acabar capgirant el resultat al segon temps. Novament s'ha avançat el Madrid sense poder batre el Barça al Bernabéu.
La remuntada blaugrana ha començat al segon temps amb un cop de cap marca de la casa de Puyol, que ha agafat l'esquena a Pepe per rematar en planxa. El guió del partit no ha variat. Ha seguit esperant el Madrid tancat al darrere a partir de les sacades de Casillas, un recurs molt pobre per a un equip amb la història del club blanc. Però Mourinho deu entendre que aquesta és l'única manera de poder fer mal el Barça. Avui tampoc ho ha aconseguit. El gol d'Abidal ha tornat a fer justícia.
Menció especial per a Alexis, capaç de protegir la pilota per donar temps a l'arribada dels seus companys. El xilè té un tren inferior molt potent i és molt difícil de desequilibrar, tot i que ha rebut molta llenya. Pepe ha tornat a fer de les seves trepitjant la mà de Messi d'una manera miserable i el rondo gegant del Barça ha acabat lluint un altre cop sobre la gespa del Bernabéu. Guardiola ha celebrat el seu aniversari amb el millor regal possible. Ara cal posar el llaç a l'eliminatòria al Camp Nou.

FOTO: Miguel Ruiz - www.fcbarcelona.cat

Fitxar?

La coneguda absència d'Afellay des de l'estiu, la marxa de Maxwell al PSG, la presència de Keita a la Copa d'Àfrica, la lesió greu de Fontàs, la lesió de Pedro al famós bíceps femoral, la baixa de llarga durada de Villa... Tot plegat ha tornat a activar el debat sobre si el Barça s'ha de reforçar per afrontar el que resta de temporada, amb una alta càrrega de partits.
Ara mateix Guardiola compta amb 15 futbolistes de la primera plantilla més Isaac Cuenca, però qui pot entrar al Barça mantenint el nivell d'un grup que ha evidenciat ser el millor del món? L'excel·lència que ha agafat aquest equip en els darrers temps fa difícil trobar jugadors que mantinguin o pugin el nivell, que tinguin realment ADN Barça. I aquesta tipologia de futbolistes són caríssims. Quins noms em vénen al cap? Silva (Manchester City), Cazorla (Málaga) o Bale (Tottenham), grans jugadors a uns preus desorbitats i impossibles d'incorporar amb la temporada en marxa. I un 9 més pur? Ha quedat demostrat que aquest perfil no encaixa en el futbol de Guardiola, que aposta per aparèixer a l'àrea i no residir-hi. Eto'o, Bojan i Ibra n'han pagat les conseqüències. El camí que queda és el planter, aquesta tan venerada Masia. El pes futbolístic dels joves del filial no és el mateix que el d'un jugador contrastat a Europa o a la Lliga, però ells són els qui millor coneixen com es juga a Can Barça.

FOTO: Miguel Ruiz - www.fcbarcelona.cat

"No tot s'acaba al Barça, potser comença quan te'n vas"

És el porter de l'Apoel de Nicòsia, l'equip revelació de la present edició de la Lliga de Campions, però passa desapercebut a la plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú. Urko Pardo, format al planter del Barça entre els 16 i els 24 anys, ha aprofitat el parèntesi nadalenc per desconnectar uns dies a la capital del Garraf, on es va comprar una casa durant la seva etapa blaugrana. "A Xipre visc amb la meva dona i el meu fill, però quan tenim uns dies venim aquí. Ens encanta Vilanova", apunta Urko, que no descarta instal·lar-se al municipi del Garraf quan pengi les botes.
Amb 28 anys, està en el millor moment de la seva carrera, però la seva trajectòria ha estat plena d'obstacles. Urko, de pare basc i mare gallega, va haver de sortir d'Espanya per guanyar-se la vida amb el futbol. Ara pot presumir d'haver jugat competició europea amb tres equips diferents: la fase prèvia de la UEFA amb el Ràpid de Bucarest i la Champions amb l'Olympiakos i l'Apoel.
Nascut a Brussel·les, però amb nacionalitat espanyola, es va posar sota els tres pals als 10 anys, quan estava l'Anderlecht. "Es va lesionar el porter del meu equip, van mirar qui era el més alt per suplir-lo i vaig ser l'escollit", recorda. Així va començar a destacar a Bèlgica fins a donar el salt al juvenil del Barça.
Urko va cremar etapes com a blaugrana i al 2002 una lesió als creuats del genoll li va tancar les portes de la primera plantilla. "Em vaig trencar en l'últim entrenament de la temporada en un partidet amb el primer equip, però d'allò vaig aprendre molt per la força mental que vaig necessitar per tirar endavant", rememora. Va arribar a firmar un contracte professional amb el Barça, però al 2007, després d'haver jugat com a cedit al Sabadell i al Cartagena, no va renovar i va decidir buscar-se la vida a l'estranger. "Primer vaig mirar què podia trobar a Espanya, però eren temps complicats, ja que els clubs no confiaven en els porters joves i en buscaven amb nom i categoria. Finalment, vaig entendre que si volia seguir jugant com a professional havia de marxar. I així ho vaig fer. No tot s'acaba al Barça, potser tot comença quan te'n vas", reflexiona Urko.
El seu destí inicial va ser Grècia. "Em vaig endur un parell de guants i les botes, em van fer una prova i vaig fitxar per l'Iraklis de Salònica", recorda. La segona aventura del seu periple a l'estranger la va viure al Rapid de Bucarest, a Romania, on es va tornar a enfortir mentalment. "Va ser una època difícil. En aquells països els presidents manen més que els entrenadors. Al club hi havia dos accionistes, un es va barallar amb l'altre i va marxar, i els qui havíem arribat amb ell ens vam quedar una mica al marge. Va ser quan vaig decidir que me n'havia d'anar. No em deixaven, però vaig acabar dos anys cedit a l'Olympiakos, amb Ernesto Valverde", explica. No li va anar malament, ja que va jugar en Champions i va guanyar una Lliga, però quan anava a renovar li van presentar una proposta que no era la que esperava. Aleshores va fitxar per l'Apoel en l'últim dia per tancar contractacions.
A Xipre, Urko ha tornat a somriure. El seu equip ha quedat líder del grup G de la Lliga de Campions, per davant del Zenit, el Porto i el Shakhtar, i ha passat als vuitens de final. Mai abans un equip xipriota havia arribat tan lluny en la màxima competició continental. L'exporter blaugrana es va fer amb un lloc sota els tres pals de l'Apoel el 19 d'octubre al camp del Porto, en la tercera jornada de la fase de grups. Chiotis, el porter titular, es va lesionar al minut 52 i Urko va saltar a la gespa de Do Dragao. Va complir de meravella i des d'aleshores és titular.
El porter espanyol ja ha jugat quatre partits de Champions amb l'Apoel i ja pensa en els vuitens de final davant l'Olympique de Lió, amb la tornada a casa. A l'Apoel li han prohibit parlar d'aquest partit, però sí que es presta a rebelar les claus de l'èxit del seu equip. Segons Urko, "per als qui estem dins no és tanta sorpresa haver arribat als vuitens de final. La clau? Com va dir Guardiola sobre el Barça, el sentit comú. Saber qui som, jugar el nostre futbol, defensar quan toca, jugar quan és el moment i, sobretot, ser un grup: no pensar en un mateix, jugar com un equip". Preguntat sobre un hipotètic duel contra el Barça, contesta que "seria bonic tornar al Camp Nou, on no he jugat mai un partit oficial, però no és ni un somni ni una obsessió. Estaria bé per viure-ho i per jugar, no contra el Barça, sino contra el millor equip del món i crec de la història".