Amb el fons d'armari tornen els set punts

El Barça ha recuperat els set punts d'avantatge sobre el Madrid després d'una jornada en què es parlava més de les possibilitats que els blancs retallessin diferències que no pas del contrari.

El conjunt blaugrana visitava el camp del Mallorca amb baixes importants. No hi eren Valdés, Puyol, Alves ni Xavi, quatre titulars de Guardiola, que va haver de tirar del fons d'armari. Quan el tècnic de Santpedor pot dissenyar l'onze de gala, al Barça se li demana el futbol d'etiqueta que tantes alegries està donant al seguidor culer. Ahir, l'equip blaugrana va vestir casual. Amb la camisa per fora i uns texans, l'aficionat tenia prou amb un partit digne que reportés els tres punts, però l'equip va acabar fent més que això a còpia d'ofici. Keita, Adriano i Pinto es van unir a habituals com Abidal, Piqué, Maxwell, Busquets, Iniesta, Villa, Pedro i Messi per guanyar amb solvència. Li va costar al Barça entrar al partit i fins a la mitja hora no va carburar. El rodet va trigar a engreixar-se. Tot va canviar a partir del gol de Messi. Quan la pilota va ser només blaugrana es va acabar el duel. El toc a partir del mig camp i l'acceleració de moviments al balcó de l'àrea van fer la resta. Feina feta.

Riazor és tradicionalment una plaça incòmoda per al Madrid, però l'optimisme que s'havia generat a la Casa Blanca des de l'empat del Barça a Gijón semblava atorgar al conjunt de Mourinho una total immunitat en aquest desplaçament. No va ser així. L'entrenador portugés va deixar Di María a la banqueta, però hi va recórrer quan va veure l'equip encallat. Després van arribar els pals d'Adebayor i de Cristiano i una mà genial d'Aranzubia.

Aquest cop Benzema va ser titular en detriment d'Adebayor, però cap dels dos dóna un cop definitiu a la taula per fer-se amb la titularitat indiscutible. A Lió va jugar d'entrada el togolès, però va decidir el francès. Ahir va començar Benzema i van acabar actuant tots dos junts sense que cap trobés el gol. Mourinho té un dilema.

Carisma

El futbol és gran per moltes coses. Una és la sinergia que es crea entre determinats jugadors i les seves aficions. Avui escric sobre això arran del gol que ahir va marcar Benzema. Va haver de ser ell qui firmés el primer gol del Madrid a l'Estadi Gerland de Lió, l'home que trenqués el malefici blanc en aquest escenari. Ídol de l'Olympique anys enrere, suplent ahir d'Adebayor, Benzema és qui millor tenia agafades les mides del camp francès i va veure porta només saltar al camp. Ara que d'Adebayor ja es parla com el somriure del madridisme, apareix Benzema per desencallar un duel que pintava malament per al Madrid al primer temps.
Benzema, com escriu avui José Sámano a El País, és el típic futbolista que no es guanya la gràcia de l'afició. El seu caràcter introvertit i la fredor que transmet sobre la gespa hi influeixen. Tampoc és un futbolista mediàtic perquè intenta ser transparent. I això l'acompanyarà sempre. El caràcter no es canvia. El cas de Benzema no és únic. Al Barça una cosa similar va passar amb Rivaldo, un futbolista determinant com pocs. El brasiler serà recordat sempre al Camp Nou com el jugador que en la temporada 2000/2001 va classificar el quadre barcelonista per a la Champions amb un golàs de xilena en l'últim minut de la darrera jornada de Lliga contra el València. Tot i això, mai va ser un dels jugadors més protegits per l'afició blaugrana. Segurament hi va influir l'època que li va tocar viure al Barça. Va guanyar dues Lligues seguides amb Van Gaal, però va formar part de l'equip que va viure la dimissió del president Núñez i l'arribada de Joan Gaspart. Eren mals temps per al conjunt blaugrana, que no va remuntar el vol fins al fitxatge de Ronaldinho. Rivaldo també era introvertit i li agradava passar desapercebut. Malgrat els seus gols decisius, havia de fer moltes coses per guanyar-se el beneplàcit del públic, tot al contrari, per exemple, que Larsson o Thuram, que van caure en gràcia a l'afició blaugrana i van rebre grans ovacions de la grada del Camp Nou sense haver fet tants mèrits com Rivaldo.

El Barça treu l'orgull

L'Athlètic ha obligat al Barça a treure l'orgull per guanyar i mantenir els cinc punts d'avantatge sobre el Madrid. L'equip no ha renunciat al seu estil de joc al toc en cap moment i ha trobat el premi del triomf amb un gol de Messi, que ha anat creixent a mesura que s'incrementaven les possibilitats que l'equip es quedés encallat en l'empat. El mateix es pot dir d'Iniesta, imperial a partir de l'empat del quadre basc. D'entrada, Guardiola ha sacrificat Maxwell per ajuntar Mascherano i Busquets a l'onze i situar el de Ciutat Badia com a central. Per canviar la dinàmica, el tècnic ha acabat donant entrada a Maxwell per ubicar Piqué i Abidal de centrals i Busquets de mig centre.

El conjunt blaugrana ha estat rondant la porteria d'Iraizoz durant molts minuts davant l'acumulació d'homes de l'Athlètic al balcó de l'àrea i només les errades en la passada definitiva han fet disminuir el seu cabal d'ocasions clares. Però l'equip no ha deixat d'insistir. Atacava per dins amb Iniesta i Messi i ho feia per fora amb els desdoblaments de Dani Alves, que és tan capaç de desbordar com de fallar en la centrada. El tarannà del culer exasperava els més pessimistes i en plena batalla per aconseguir el 2-1, fins i tot Guardiola ha aixecat els braços per esperonar el públic. El gol del triomf podia haver arribat abans si l'àrbitre no s'hagués empassat un clar penal sobre Messi. Han destacat l'argentí i Iniesta, però també Villa, autor de l'1-0, d'una vaselina al travesser i d'un xut creuat que Iraizoz ha refusat amb la punta dels dits. I menció especial per a Pinto, que ha superat amb nota el partit. "Porta cueta i té una estètica a la qual no estem acostumats, però és un gran porter", ha dit Guardiola en la roda de premsa.

Càstig massa sever

El Barça haurà de remuntar un 2-1 en la tornada dels vuitens de final de la Champions davant l'Arsenal. L'equip de Guardiola ha rebut un càstig massa sever a l'Emirates Stadium, però això és el que té la Lliga de Campions. En una competició tan exigent, quan tens el peu al coll del rival l'has de rematar, i al Barça li ha faltat donar el toc de gràcia a l'Arsenal en la primera meitat. Ni Guardiola ha pogut guanyar el seu primer partit fora de casa a Europa en una eliminatòria ni Messi ha pogut marcar en territori anglès. Feia tota la pinta que avui es trencarien aquests dos maleficis, però l'Arsenal ha acabat colpejant amb dos gols en els 11 minuts finals. La primera part del Barça, tret del quart d'hora inicial, ha estat sensacional. Quan l'equip ha tingut la pilota, ha començat a jugar-la al toc a camp contrari i ha produït suficients ocasions per marxar al descans amb més d'un gol al sarró. Només ha pogut marcar Villa, tot i que Messi, avui poc lúcid en els metres finals, ha vist com li anul·laven un gol legal. A la segona part, el control del partit ha estat més repartit. El Barça ha deixat de ser un rodet amb la pilota als peus, però tampoc ha quedat a mercè del rival fins a l'1-1. Aleshores sí que ha mossegat l'Arsenal, ja que s'ha crescut i ha anotat el 2-1 en un contracop. Tot i així, a última hora Alves ha tornat a acaronar un gol per al Barça.

El Camp Nou dictarà sentència. El gol de Villa pot tenir un gran valor. No es pot dubtar d'aquest Barça. Veient les oportunitats que avui han estat capaços de crear els homes de Guardiola, se'm fa difícil pensar que no en puguin generar encara més al Camp Nou. A l'Arsenal se li farà molt llarg el partit de Barcelona. I Messi encara ha de dir la seva en l'elimintòria.